La sort final de l’odiós Apestoso

Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel.les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú a la generació X o al moviment grunge o com collons preferiu definir al jovent de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat pels costats, fins a les ulleres al més pur estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters tant fills de puta, que són capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir els seus objectius (follar, calers, tornar a follar, que el convidin a drogues...), Apestoso (també conegut com Leonard o Stinky en la sèrie original) reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels engendres que es movien pel descollonant còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 Bagge va decidir ajusticiar finalment a Apestoso, en lloc d’escapar-se una llàgrima dels meus ulls, només vaig experimentar una lleugera erecció a l'entrecuix. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch (el germà de Buddy) se’n van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey. Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia palmat el mateix pare de Buddy i Butch, després d’estar passant-les putes una temporada llarga. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella.