La cara agredolça de la lluna

La importància que té explicar bé una història! Aquest és probablement el gran mèrit dels bons directors de cinema, que desgraciadament tampoc és una espècie que abundi excessivament. El director txec Milos Forman és segurament un dels pocs que poden presumir de ser-ho, si tenim en compte alguns dels encerts de la seva filmografia. Man on the moon (1999) va aconseguir de transcendir moltes fronteres mentals. Per una banda la del gènere biopic. La pel.lícula explica amb sobrietat la trajectòria d’Andy Kaufman, un revolucionari humorista nord-americà que a base de surrealisme, va crear l’estereotip de showman televisiu que tan lamentablement imitat està darrerament, i alhora va aconseguir d’estripar-lo abans de caure en l’aburgesament. També transcendeix el fet que el personatge principal estigui protagonitzat per l’histriònic Jim Carrey (en el paper de Kaufman i de l'irreverent Tony Clifton), un individu que en el moment d’estrenar-se Man on the moon era considerat com poc menys que l’enemic número ú del cine seriós. Carrey aquí broda el seu personatge. Finalment la pel.lícula aconsegueix arrencar més d’un somriure, t’abdueix en un argument que ningú hagués dit que previament ens hagués interessat una merda, i si no estàs al cas dels murs de contenció oculars, pot acabar generant un riu de llàgrimes. Ah, i a sobre té el mèrit de recuperar cançons impecables com el propi Man on the moon dels REM o la genial I will survive de Gloria Gaynor, amb què s’acaba la història. Memorable.