Realisme brut, brut i real

La realitat és molt més bruta del què ens volen ensenyar sovint al cine o a la tele. En la realitat els nens de Ventdelpla es passarien el dia jugant a metges i infermeres, Spiderman deixaria anar unes ventositats cada vegada que hagués de flexionar excessivament les cames i la Maria Patiño no miraria contínuament al sostre per concentrar-se, sinó per constatar que no se li mou la perruca de lloc. Per fer evident tots aquests detalls que maquilladors, ambientadors i altres tramposos de l’star-system se’n cuiden de què no veiem, existeix gent com el dibuixant de còmics Furillo (àlies de l’aragonès Ignacio Murillo) que els treuen per sobre de la línia de flotació. Més que brutes les històries de Furillo són porques, una bacanal pels escarabats i les mosques, sí és que algun dia descobrim que també ells saben llegir. Individus que no es veuen la pixa de tan grossa que tenen la panxa després de passar-se el dia cardant-se conyacs. Siamesos units per la mateixa cigala. Clients de bar que prefereixen cagar-se a sobre abans que aixecar-se i anar fins al lavabo del local. Parelles d’ancians que no han descobert la missió de la cadena del wàter, i cada vegada que el tenen ple de pixats i cagarros truquen al llauner perquè n’instal.li un de nou. Urinaris de paret amb més pèls que molts homes. Tota una col.lecció d’aberracions que dibuixats en un còmic ens fan gràcia però que estem tips de veure a la vida real. Habitual de la revista basca TMEO Furillo va compilar fa uns quants anys els seus còmics més hilarants a Donde hay pelo hay alegria, la mostra més evident de què els americans ens havien estat enganyant durant anys amb allò que anomenaven com a realisme brut. Gràcies Furillo. La pròxima tapa de patates braves serà a la teva salut.