Indesitjables perdedors

Sajalín ho ha tornat a fer. L'editorial gracienca s'ha tret novament de la màniga una obra oblidada, escrita fa quaranta anys i encara inèdita en castellà, per pal·liar una de les moltes fuites literàries que patim com a lectors. Tal com va aconseguir amb Mal dadas de James Ross, amb les novel·les d'Edward Bunker i Dan Fante, o amb el Niño A de Jonathan Trigell entre moltes altres, ens ha descobert una excepcional obra de culte.
Alex Cutter és un d'aquells individus fascinants que cada vegada que el veus saps que t'acabarà portant problemes. Veterà de la guerra del Vietnam, és un perdedor reincident. Va perdre-hi la guerra, un ull, una cama, una mà, i bona part de l'estabilitat emocional.
El seu company Richard Bone és la víctima recorrent de les seves sortides de to. Actua com el bomber apagafocs cada vegada que Cutter inicia un conflicte. Tot i que tenia una vida convencional Bone va separar-se i ara viu a casa de Cutter. La facilitat innata per a seduir a tota mena de dones, no afavoreix que ho tingui gens fàcil amb Mo, parella de Cutter, de qui està enamorat.
El triangle entre tots tres protagonistes és només una de les moltes arestes d'una novel·la que Newton Thornburg va escriure el 1976, i que suposa encara ara un dels cims literaris sobre les seqüèl·les de Vietnam. Hi conflueix també el gènere negre, després que Bone sigui testimoni de com un individu amb un cotxe esportiu de luxe es desfà d'un cadàver en un carreró residencial de Los Angeles. O l'anàlisi psicològic, amb les contradiccions internes del mateix Bone a diferents nivells. I uns nivells d'alcoholisme que satisfarien a Bukowski en persona.
Cutter y Bone és una novel·la fascinant, d'aquelles que t'atrapa i t'absorbeix. Hi ajuda un personatge fosc anomenat gens gratuïtament com a JJ Wolfe, que està a l'altura del Clare Quilty de Lolita. L'empatia que aconsegueixen Bone, Cutter i Mo malgrat els seus múltiples defectes, té com a contrapès a un Wolfe d'allò més cabró... presumiblement.
La novel·la serveix perquè Cutter acumuli unes quantes derrotes més al seu expedient, perquè Bone es perjudiqui notablement, i perquè Mo i el seu fill en surtin greument damnificats. Una obra sobre perdedors en caiguda lliure, d'indesitjables que un cop han estat espremuts per la societat nord-americana ni tan sols saben a quin contenidor han de ser llençats.

Depressió, 0 - R’n’r, 10

Poques bandes m’obliguen a aixecar el cul de puto sofà per presenciar totes i cadascuna de les actuacions que ofereixen a una distància raonable de Ripoll. Kitsch, Enemigos i Ilegales són probablement les formacions que més vegades he vist en directe. En favor de la darrera he de dir que no els recordo un sol concert que no hagi valgut molt la pena.
El concert de l’Apolo de Barcelona -i de rebot tota la gira del seu darrer disc La vida es fuego va estar en risc de no celebrar-se per la desgraciada mort del baixista Alejandro Blanco, de 43 anys. El positiu membre de la banda va deixar un buit que Jorge Martínez ha sabut ocupar amb un dels antics membres del grup, Willy Vijande, que va formar-ne part des de 1984 i fins més enllà de 1992 després de la gravació de Regreso al sexo químicamente puro. El raonament d’Ilegales a l’hora de no suspendre la gira va ser una elecció entre la depressió i el rock’n’roll. I per sort va guanyar el rock’n’roll.
Un concert d’Ilegales és garantia d’energia i bona música. Abans d’entrar a l’Apolo em comportava com un imbècil intentant convèncer a la colla torellonenca impulsora d'Elforatfanzine que estaven a punt d’entrar a una experiència acollonant. Sabia que no m’equivocava. Era com apostar a favor d’un cavall en una cursa sense rivals.
Ilegales és la imatge de Jorge Martínez, el so incomparable de la seva guitarra, l’actitud impecable en escena, unes cançons que destil·len talent, i també el cinisme d’unes reflexions sovint expressades entre tema i tema. El de l’Apolo és el primer concert on no escolto els seus brillants comentaris. Probablement no n’era moment. En canvi si que ho era per un repertori sensacional, el millor que li he escoltat. Gairebé dues hores de concert ple de cançons que han arrelat molt endins dels meus pavellons auditius durant les darreres tres dècades, i que de fet m’han induït a titular el meu segon recull de contes com a Bèstia bèstia, o a utilitzar fragments de les seves lletres per introduir els dels Versicles etílics del primer, Subcampions en sèrie. M’estimo aquelles cançons com si fossin meves, perquè de fet formen part de mi, de la mateixa manera que en forma part la meva família, l’HC Ripoll o els llibres de Bukowski.
D’aquesta manera vaig afrontar Los chicos desconfían inicial, vaig fer la primera visita a la barra amb Voy al bar, vaig bramar desesperat amb Agotados de esperar el fin, vaig orgasmejar amb Regresa a Irlanda, Saber vivir, Dextroanfetamina, Europa a muerto, Hacer mucho ruido, Revuelta juvenil en Mongolia, Sueno en los clubs un blues secreto, Todo lo que digais que somos, El demonio, Enamorados de Varsovia, El número de la bestia, Yo soy quien espía los juegos de los niños, Soy un macarra, No me gusta el trabajo, Hola mamoncete, Regreso al sexo químicamente puro o la final i himne definitiu de la formació Tiempos nuevos, tiempos salvajes.
Més enllà del nivell impecable de Martínez i la seva banda com a instrumentistes, allò que predomina en els seus concerts és sobretot la química amb el públic. Li he vist en totes i cadascuna de les actuacions a les quals he assistit. Ilegales són irrepetibles. Després de diversos anys d’aturada, havent complert els 61 de Jorge, i trepitjat tants escenaris que deu ser impossible de recordar-ne la majoria, els Ilegales segueixen sent, molt per sobre de noves formacions que ja arriben flàccides al seu debut, el gran referent de la música ibèrica.
Després del concert vam passar pel Rincón del Artista, davant mateix de l’Apolo -no ho he dit però és la sala ideal per fer-hi concerts amb molta diferència fins i tot quan està ple com un ou- per fer-hi unes cervesotes i alguna queixalada. Mentre hi fèiem parada amb uns joves de l’Esquirol tan enfrontats al sentit comú co jo mateix, vam veure com un cap pelat, el de Willy Vijande, s’endinsava a l’acanalat establiment, seguit per la resta de la banda. Els brams i crits de reconeixement cap a Ilegales els van empènyer a retrocedir. Una llàstima. Els hauríem convidat a la truita de patates i altres suposades delicatessen que a aquella hora entraven prou bé.
En tot cas seguirem anant cap a la mort “alegres i despreocupados” com si estiguéssim anant cap a la mort de qualsevol altre. I tant que sí.