Entrada al món dels vampirs congelats

Algunes pel.lícules de vampirs estan bé. La majoria són reiteratives, incideixen en els mateixos tòpics (o els deconstrueixen) en una avorrida successió d'ombres, estaques, dents d'all i poders sobrenaturals. Però Déjame entrar (Låt den rätte komma in) de Tomas Alfredson, és una excel.lent cinta, on més enllà del vampirisme es tracten temes com la solitud, l'amistat o el bullying, des del glacial punt de vista de la societat sueca. Dos pre-adolescents fan amistat en una sòrdida zona residencial, tot i els intents de la noia d'evitar-ho. Paral.lelament comencen a haver-hi assassinats i dessagnats al barri. L'ambient fred embolcalla la projecció, creant un microclima que atrapa l'espectador, a qui se'l sedueix amb detalls d'infantesa com el cub de Rubick o el llenguatge Morse. Tot plegat en un conte fantàstic rocós, sense pràcticament fisures (bé, si, una als baixos de la noia vampira que encara ara no sabem ben bé si és o no una fèmina, una vampiresa o potser fins i tot un nen). Una gran pel.lícula, on els vampirs no fan nosa, d'aquelles que et deixen emprempta, que et fan pensar una mica més enllà de les escenes d'acció (genial els caps decapitats submergint-se a la piscina o el suicidi del mentor de la vampiresa). Cine d'aquell que difícilment ens passaran en horari de màxima audiència a les televisions convencionals.

Massacre que per bé no vingui

Malgrat no tenir gens de gana perquè aquells dies l’havien estat engreixant de valent, el gall dindi va rodejar al fill de dos anys dels grangers i va clavar-li milers de picotades fins a reduïr-lo a un manyoc de vísceres irreconeixibles, posteriorment devorades pel porc i la truja. Els pares del nen van buscar-lo durant tres dies i les seves corresponents nits, però van ser incapaços de trobar cap indici d’on podia haver anat i van acabar denunciant un suposat segrest a la policia. Veient l’estat depressiu en què havien caigut els dos responsables de la granja, els animals van lamentar profundament la seva irreflexiva actitut, amb l’atenuant alleujador de beneficiar-se de tan dramàtica cojuntura sobrevisquent com a mínim a les festes del desembre.

Fregant la perfecció trash

Un investigador privat (Renzo Montagnani) està atenent a una clienta. Aquesta li explica com per molt que intenta excitar al seu marit, aquest no li fa el més mínim cas. La dona (una mica vacona tot sigui dit) comença a despullar-se, primer els mamellots i després ensenyant les calces. De cop i volta se sent una mena de terratrèmol, i tots dos queden acollonits. A dins d'un armari, el causant del moviment sísmic, l'ajudant de l'investigador (el grandíssim Alvaro Vitali) se l'està pelant a dues mans. A partir d'aquesta primera escena Nadie es perfecto (Dove vai se il vizietto non ce l'hai?) esdevé un dels millors exemplars del repudiat gènere del cine trash italià. Montagnani i Vitali s'instal.len a casa d'un matrimoni (la rotunda Paola Senatore i Mario Carotenuto) per fer-hi una feina de l'agència, perquè la Senatore sospita d'una infidelitat del seu marit. Fent-se passar per gais, tots dos han de fer equilibris per dissimular la seva veritable condició davant d'un servei femení impressionant, i de la mateixa Senatore (una actriu que va acabar fent porno dur). En una altra escena impagable, Montagnani ha de posar-li crema solar, en un estat d'excitació creixent que acaba amb l'aigua de la piscina arribant al punt d'ebullició. El cas és que per aquells no iniciats en la comèdia trash, que va sorgir a Itàlia a partir de treure tot el suc a alguns apunts que Fellini havia mostrat a les seves pel.lícules, Nadie és perfecto pot resultar una magnífica ocasió per entendre els pros i contres d'aquest subgènere. Personalment penso que és sublim, cine que tot i el baixíssim pressupost, compleix perfectament amb l'objectiu d'entretenir i fer passar una hora i mitja amb un somriure permanent a la boca que tot sovint es converteix en descollonament. Només per gent amb la ment molt oberta (i una mica calenta).

Divines criatures

Les primeres edicions del programa de TVR Els homes durs no ballen, van comptar amb la participació de Jordi Sellabona, un individu amb inquietuds musicals fortes, que es va presentar a un dels primers enregistraments amb una cinta promocional de video d'Elefant Records que li havien donat en algun festival estiuenc. La cinta en qüestió contenia clips de diferents bandes del segell madrileny, entre les quals hi havia precisament els Heavenly. La cançó que els representava era Our love is heavenly: uns apunts de guitarra introdueixen una melodia irresistible, plàcida però ballable alhora, d'aquella que els detractors del pop en estat pur denominen com "viva la gente". Doncs collonut, m'encantava la cançó i m'encanta el recopil.latori que la mateixa gent d'Elefant van editar amb el nom de This is heavenly (1995), on recollien temes corresponents al material enregistrat originalment amb Sarah Records, el primer mini-LP del grup Heavenly vs satan, l'LP Le jardin de Heavenly i cinc singles més. A més d'incloure Our love is heavenly, el disc conté tretze cançons, totes elles amb un alt component melòdic, guitarres notables i una veu irresistible. C is the heavenly option (aquesta amb la col.laboració de Calvin Johnsson), p.u.n.k. girl, Atta girl (grandíssima), So little deserve, Starshy, Diferent day o Shallow en són algunes de les més destacades. Posteriorment als temes inclosos en aquest disc els Heavenly van enregistrar un nou treball amb Sarah, The decline and fall of Heavenly (1994) i després ja amb Wiija records van treure el no menys genial Operation Heavenly (1996). Aquest darrer disc va coincidir amb el suicidi del bateria Mathew Fletcher, germà de la cantant Amelia. El grup va decidir continuar endavant amb Heavenly però si que ho van fer amb un altre nom Marine Research (1999), que no seria el darrer d'una formació que més endavant es va mutar al de Tender Trap(2002). Amb anterioritat a Heavenly també s'havien anomenat Talulah Gosh (1986). Una capacitat lloable per no perpetuar-se en uns mateixos esquemes, si bé el talent mai ha abandonat del tot als components d'aquests conjunts.

Qui mirada aguanta, bala empeny

Quan el perillós i despietat pistoler va entrar al saló, els parroquians que s'hi havien donat cita van abaixar els ulls, temerosos d’ampliar la popular nòmina de damnificats per la seva arma. Al fons del corredor, entre el piano i l'escala, assegut en una solitària cadira amb un cigar apagat als llavis, un individu va continuar amb la mirada fixa, freda i irreverent, contemplant l'escena impertèrrit i captant l'atenció del psicòpata assassí, que instantàniament va començar a acaronar el mànec del revòlver, moviment que tothom identificava com la fase prèvia a una carnisseria. Les cinc bales que instants després van impactar en el tòrax del temerari observador, no van acabar amb la seva vida, que feia cinc dies que ja l'havia abandonat aprofitant una aturada cardíaca, però en canvi van ajudar a intensificar la profunda ferum de descomposició del polsegós local.

Chicago crepuscular

Un any abans de morir William Riley Burnett va publicar la seva darrera novel.la. Crepuscular com la major part de la seva obra, Good-bye Chicago se situa a l'any 1928 i narra els darrers temps de domini descarnat del crim organitzat sobre la ciutat del llac Michigan. En aquest cas, en lloc de centrar el protagonisme en els criminals, Burnett dona aquest paper a dos policies. L'un és l'encarregat d'investigar el cas d'una dona que ha estat trobada morta flotant a les aigues del riu. L'altre, company d'infància del primer, és el marit d'aquesta dona, que l'havia deixat sense deixar rastre feia uns anys per ajuntar-se amb un dels membres destacats del crim de la ciutat. L'erosió de la vida al marge de la llei és però el fil argumental d'un llibre que més enllà de l'anècdota de la trama, retrata les corrupcions dins de l'estament polític i policial com a part fonamental pel bon funcionament de la delinqüència. A partir de la incorruptibilitat i l'enduriment de la posició de part del món policial, en derivarà la detenció d'un entramat que si bé no dubtem que es tornarà a regenerar, ho farà molt més debilitat en tant que haurà de refer de nou tota la seva estructura. Burnett és probablement el nom més destacat del gènere negre clàssic en la seva vessant nord-americana. Autor de Little caesar o Alta sierra entre d'altres, va centrar la seva activitat literària en la descripció del gangsterisme dels anys 20 a la ciutat del crim. Narrativament impecable, només la defenestració que tradicionalment ha viscut la novel.la negra, impedeix que popularment sigui considerat com un autor a l'alçada dels més grans clàssics de la literatura. Per mi ho és amb tot el mereixement del món.

La feina ben feta no té recompensa

El dia de 1981 que van projectar El profesional al cinema Comtal de Ripoll, va haver-hi una riuada de por que va inundar els baixos d'algunes cases del casc antic. Segur que Jean Paul Belmondo no tenia res a veure amb els fets, però el cas és que la coincidència va quedar marcada en el meu maltractat cervell. Com també van quedar-hi les imatges de l'antiheroi francés obsessionat en carregar-se al president d'un país africà, contra les instruccions del govern del seu país. El personatge que encarna Belmondo és un mercenari,´contractat per liquidar al president en qüestió. El canvi de rumb en els interessos polítics, permeten la detenció de Belmondo al continent negre, l'empresonament i la condemna a mort, tot i que aconsegueix evadir-se, endurir-se i motivar-se per complir la feina que havia de fer. Aprofitant un viatge oficial del cap africà a França, Belmondo aprofita per dur de corcoi a la policia i enllestir l'encàrrec caducat, posant en risc, i de quina manera la seva vida. Cine d'acció del d'abans, passat de moda segons els costums a l'ús, i plantejat com un western urbà pel director George Lautner. El sarcasme de Belmondo esdevé poc creïble en alguns moments, però l'èpic contrapunt musical d'Ennio Morricone(com anteriorment havia fet amb les pel.lícules de Sergio Leone) eleva la cinta al nivell de clàssic del cine amb rerafons de crítica política que tanta repercussió va tenir a mitjans dels setanta. Emblemàtica.

El crim perfecte

L’aficionat a llegir novel.les policíaques va cometre un crim impecable, sense deixar un sol indici que pogués fer pensar a ningú que n’havia estat l’executor. Ni tan sols podien buscar-lo a través d’un mòbil perquè va triar a una víctima a qui no coneixia en absolut, i de qui va fer desaparèixer el cos tallant-lo a trossets i desfent-los minuciosament amb un aparell domèstic de trinxar carn. Un crim perfecte, adjectiu que no pot atribuïr-se al seu autor, qui no va poder-se estar d’explicar per tot el barri la seva obra mestra en el decurs d’una de les habituals borratxeres, però que afortunadament ningú va creure’s.

A prendre pel cul la correcció

La correcció política ens ha portat a tal extrem que sembla impossible parlar de cap aspecte d'aquest món, sense que et saltin una tribu de putos tarats a sobre per recriminar-te que hagis jugat amb els seus sentiments o altres collonades per l'estil. Si a algú li sua totalment la polla aquestes imbecilitats és a Piñata, l'autor de còmics habitual del TMEO i que també va contribuïr al tancament definitiu de la revista barcelonina El Víbora. Aquest dibuixant basc busca en una estética lletgista, arguments irreverents que provoquen fàcilment el rebuig del públic estàndard. Si teniu els budells curats d'espants pot ser del més agraït que us ha caigut entre cella i cella, al nivell del Vuillemin més passat de voltes, o del Furillo més agressiu. Alguns dels seus personatges habituals són Tifus, un individu carregat de merda en tot el seu perímetre físic (-E Tifus, no sabia que tenias un tatuaje, como siempre vas lleno de mierda, qué és? un demonio? -E? A, esto, no que me he dormido encima de una rata), Calvin hijo no deseado o Perico Gordo el loro que caga fuego, a més de nombroses historietes sense personatge fix (-Buenos días ¿Usted abusa sexualmente de sus hijos? -Abusar? No, como mucho una vez al día). Piñata és un dels grans del còmic underground, passadíssim de voltes i irreverent com pocs. Una de les poques ocasions que ens dona el món del còmic per passar-se pel forro les mariconades que ens estan introduïnt directament al cervell tots els defensors de la democràcia, les bones costums i l'estat del benestar. Si el voleu gaudir en format individualitzat busqueu els comic-books Basura o Piñata a go-go. Si no us agrada, us torno els diners.

Impecables al tanatori

Moltes gràcies per Deu. Un puto disc collonut, a l'alçada de IV i 5. Bé, jo sóc dels què vaig descobrir tard a Kitsch, sobretot perquè quan va aparèixer allò del rock català vaig resistir-me a creure que hi hagués ni un sol grup realment potable en tot aquell moviment. Està clar que m'equivocava, però és que els arbres no em deixaven veure els xiprers del bosc. Amb els anys, vaig comprendre que darrera d'aquella Oració i aquella Presó mental o aquell Dia boig hi havia alguna cosa més que una banda de paràsits a la recerca de la seva subvenció. Vaig entendre que entre aquelles cançons hi havia un petit detall que sovint passa desapercebut per molts aficionats i que és allò que realment em fa trempar en matèria musical: el talent. Concerts memorables, com el de la zona esportiva de Manlleu, amb les samarretes de Piolín i Silvestre, i sense concessions sobre l'escenari. Com els Motörhead, de puta mare. També recordo molt un concert a una discoteca de Sant Hilari Sacalm, pels volts de les festes de Nadal, d'una contundència implacable, per mi la millor època de la formació (clar que la primera no l'havia vist en directe perquè els prejudicis em superàven). Entremig van arribar el 1er curset d'iniciació al fracàs per mi més irregular del què m'esperava, i el 7 i el 8, cadascún dels quals em va semblar millor que l'anterior, però tot i així per sota de les expectatives que havíeu estat generant. Per això Deu em sembla tant collonudament bó, perquè el veig facturat des de la víscera, de guitarres imponents i energètic com a les millors èpoques, i perquè fins i tot els mitjos temps estan creats des d'un sentiment que t'impedeixen prèmer el botó del reproductor per anar directament a Final, Dominis o Hereus. Un disc conceptual, per on sobrevola l'amenaça del comiat, perquè la formació sembla tipa del desinterés per la música d'aquest nostre país. Un desinterés que no tenim en exclusiva però que fa comprensible que pugui arribar a causar el desassossec entre formacions com els Kitsch. En tot cas si això és realment un final, serà un dels millors discos terminals que mai he escoltat, una impecable manera d'arribar al tanatori per deixar-hi un excel.lent cadàver. Mentrestant només queda desitjar que se'n vagin a prendre pel cul les radiofòrmules, els festivals d'estiu, i els segells discogràfics que han erosionat el gust per la música i que ara moren víctimes de les descàrregues d'internet. Un grapat de sal per les ferides de part meva.

Ella sempre ho faria

El maltractador de gènere va constatar un profund dolor al braç i al palmell de la mà després de l'enèsima pallissa que infringia aquella setmana a la seva dona. Alarmat davant del propi patiment, a partir d'aleshores l'home va obligar-la a autoagredir-se. De tant acollonida com la tenia, no li va caldre ni aixecar la veu perquè executés amb acarnissament les seves ordres, ni perquè un cop traspassat víctima d'una sobredosis de brandy barat, ella seguís lesionant-se i gaudint secretament d'uns costums profundament sadomasoquistes.

1280 raons de pes

Repassant les meves lectures juvenils, Agatha Christie era una habitual de la literatura que consumia. La veritat és que m'agradava, i que en una recent lectura de Muerte en las nubes, tampoc l'he trobat tant atrotinada com podria haver estat, sobretot comparant-la amb sèries televisives a l'ús considerades com la rehòstia per la crítica establerta. El cas és que a principis dels anys 90 vaig tenir una conversa amb un individu conegut com en Sebas, una mena de referent de tot allò que no cal fer a la comarca. Em recomenava la literatura negra, i em va explicar que havia llegit com uns noranta llibres d'aquest gènere, sobretot els que l'editorial Bruguera va publicar durant els vuitanta, dins de la col.lecció Novela Negra. Entre les recomenacions que em va fer hi havia el 1280 ànimes, de Jim Thompson. En Sebas es descollonava explicant-me l'argument d'un llibre que publicat el 1964, narrava l'amoralitat del xèrif de del comtat de Potts (el poble amb 1280 habitants a què es refereix el títol), en Nick Corey, un personatge collonut no només per introduïr-me en aquest tipus de lectura, sinó també per comprendre millor que el cinisme no té perquè ser entès amb la perversa i partidista interpretació amb què habitualment se'ns intenta transmetre. Tal i com explica la contraportada de l'edició de la novel.la que Edicions 62 en va fer dins de la Selecció de la Cua de Palla, queda clar què és el crim per Corey: "la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat". I així ho aplica a la seva pròpia feina, en un personatge totalment corrupte, al nivell del Bad Lieutenant que Harvey Keitel va protagonitzar a la ja mítica pel.lícula d'Abel Ferrara. Totalment d'acord. I encara que no n'estigués, què menys puc dir d'una novel.la que em va empènyer a descobrir autors imprescindibles com William Riley Burnett, Chester Himes, Andreu Martín, Dashiell Hammett, David Goodis, Don Tracy, James M Cain, Lionel White, Boris Vian, Donald E Westlake o Fredric Brown? Merci Sebas.

Jocs de psicòpates

Realment quan en començar la pel.lícula veus a una parella feliç viatjant amb el seu fill en un imponent 4x4 amb el seu corresponent remolc transportant una barca, cap a la seva llar d’estiu en una àrea residencial amb llac inclòs, ja et venen unes ganes immenses de rebentar-los el cap amb un pal de golf o similar. Per sort una parella de joves psicòpates t’estalvien aquesta feina, i constaten alhora que hi pot haver vida després de La naranja mecànica, en matèria d’ultraviolència. A la recentment estrenada Funny games, els membres de la família cauen com gafarrons, víctimes de la sang freda dels dos joves imitadors de l'Alex kubrickià. La primera víctima és el gos, de qui em va saber més greu la mort. Llavors un a un, com si d’una convencional pel.lícula de terror en una casa aïllada es tractés, van eliminant a la resta de personatges de la casa, en un engranatge de l’escabetxinada general que es presumeix al final del metratge. Però més enllà dels convencionalismes la pel.lícula permet recuperar a dos dolents de veritat, amb cara i ulls, i no els malvats de pa sucat amb oli amb què el cinema comercial ens ha torturat les dues darreres dècades. Són dos individus joves, una mica guapos i aparentment ben vestits (segons els tòpics de la moda vacacional), però tant cabronets com per no tenir cap remordiment moral per portar a terme la seva macabra obra en forma de joc infantil. La mala llet que destil.la només es veu mínimament compensat en tres anecdòtiques ocasions. Dues petites converses d’un dels assassins amb el públic, i un moment d'original marxa enrere que ajuden a comprendre que només es tracta d’una pel.lícula. Pel demés, una digna successora d’El dia de la madre o Henry, retrato de un asesino. Michael Haneke recupera d’aquesta manera l’argument que ja va fer servir en una cinta amb el mateix nom que va enregistrar al seu país el 1997, i que ara mateix estic intentant compartir via mula màgica. Només que sigui la meitat de pertorbadora que aquesta versió americana, ja em donaré per satisfet.

La coherència interna de l'analític contertuli

L'escèptic contertuli televisiu va comprovar sorprès com les seves teories respecte a la vida d'ultratomba se n'anaven per terra després de ressuscitar al cap de tres dies d'haver mort. Els darrers anys havia estat un assidu en programes nocturns on ridiculitzava a bruixes mediàtiques i professors esotèrics brandant la bandera del seny i la raó. Segurament per això va decidir de ser coherent amb el seu error i va quedar-se immòbil dins de la caixa, on va morir-se novament d'avorriment.

El celibat segons sant Vuillemin

Quan a mitjans de la dècada dels 80, Philippe Vuillemin va dibuixar Hitler:SS, guionitzada per Jean-Marie Courio i publicada a França per la revista Hara Kiri, i a Catalunya per Makoki, ja estava clar que el caràcter provocador del dibuixant marsellès anava més enllà dels prejudicis morals que encaixonen el pensament occidental. Més endavant vam retrobar a Vuillemin a El Víbora, que va publicar la sèrie d’historietes publicades sota el nom genèric de Chistes guarros. El 2003, dos anys abans del tancament definitiu de la revista, vaig llegir-ne un dels exemplars més irreverents i divertits de còmic que mai m’he tirat a la cara. Una jove amb minifaldilla i un top arriba a una església i li demana al capellà per confessar-se. El pare accedeix a la petició on ella li explica que estima als homes, que s’ha cardat a tots el homes de la ciutat i que només pensar en una cigala ja es torna boja, i no tarda a demanar-li que l’ajudi a rebaixar la seva apetència sexual d’aquell mateix moment. El capellà, visiblement excitat li demana que s’espera, surt del confessionari, es refresca l’excitació amb l’aigua beneïda, i s’acosta a la imatge de Crist de l’església per demanar-li què ha de fer. Crist li contesta “Desátame gilipollas! Desátameeee!!!” amb una erecció entre les cames. Un provocador? Clar que si. Sinó ja em direu què és el celibat sinó una pura provocació de l’estament catòlic. I alguns encara els segueixen rient els drames!!!!!

Perquè hauria de voler alguna cosa així?

“Tria la vida, tria una feina, tria una carrera, tria una familia, tria un televisor gran que t’hi cagues, tria una rentadora, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Tria la salut, colesterols baixos i assegurances dentals. Tria pagar hipoteques a interés fix. Tria un pis pilot. Tria als teus amics. Tria roba esportiva i maletes a joc. Tria pagar a plaços un vestit de marca en una àmplia gama de putos teixits. Tria el bricolatge i pregunta’t qui cony ets un diumenge al matí. Tria asseure’t al sofà per veure teleconcursos que emboten la ment i aplanen l’esperit, mentre omples la teva boca de puto menjar escombraries. Tria podrir-te de vell cagan-te i pixan-te a sobre en un puto geriàtric miserable, siguent una càrrega pels nens malcriats egoistes i fets pols que has triat per reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida. Però perquè hauria de voler jo fer alguna cosa així. Jo vaig triar no triar la vida. Jo vaig triar una altra cosa. I les raons. No hi ha raons. Qui vol raons quan tens heroína?... …Agafa el millor orgasme que hagis tingut, multiplica’l per mil, i ni tant sols hi estaràs a la vora.” Jo vaig triar Trainspotting, vaig triar Irvine Welsh. La millor puta pel.lícula de Danny Boyle amb molta diferència. La millor puta pel.lícula d’Ewan McGregor i Robert Carlyle. Ionquis i xoriços. Edimburg. Decadència juvenil. Caure el més baix que t’imagines, descobrir que encara hi ha més abisme i renèixer de les cendres per tornar-hi a arribar. Amics de veritat, amics indesitjables però amics al cap i a la fi. Família. Sexe. Festa. Sean Connery i Lou Reed. La puta bomba cinematogràfica de la dècada dels noranta.