Pop 8.000.000

M’havia passat anteriorment amb Gore Vidal i amb Martin Amis. Potser ni Duluth ni Perro callejero són precisament les seves millors obres, però acabar-les va resultar un d’aquells suplicis que són bastant perjudicials per l’activitat lectora, sobretot perquè la longevitat d’un llibre durant setmanes o mesos, suposa posposar l’inici de noves i captivadores lectures. Per això, quan el Vici inherent de Martin Pinchon -un altre etern candidat al Nobel de les lletres- va relantitzar-se durant més dies que no hauria estat desitjable tenint en compte la temàtica de l’obra (marihuana, surf, segrest) i els elogis desmesurats de la contracoberta i d’algunes crítiques, vaig decidir aparcar-lo definitivament (o potser només temporalment) i encetar una obra més encomenadissa.
Afortunadament ho vaig endevinar de ple. Feia un parell d’anys que Ocho millones de maneras de morir de Lawrence Block m’esperava a l’entosta on guardo els llibres. Pertany a la col·lecció Clásicos Novela Negra de RBA, i tot i ser una obra més o menys contemporànea (1982), té el valor afegit d’haver estat la llavor de la respectada pel·lícula homònima de Hal Ashby, coguionitzada per Oliver Stone i Jeff Bridges. L’inici és trepidant. Un expolicia reconvertit en detectiu privat, en plena fase d’abandonar la seva adicció a l’alcohol, rep l’encàrrec d’una prostituta de luxe de comunicar-li al seu macarra que vol deixar l’ofici. Matt Scuder (nom del detectiu que també protagonitza altres obres de Block) compleix fàcilment amb l’encàrrec, cobra el seu sou i a més gaudeix de la companyia de l’espectacular puta. Els problemes arriben quan pocs dies després la meuca apareix morta en un hotel.
El títol de l’obra fa referència a les inverosímils formes en que cadascún del vuit milions d’habitants que debia tenir la ciutat de Nova York en aquella època, podien arribar a la mort. Block desenvolupa a partir del plantejament inicial una investigació que té més de novel·la policíaca que negra, tot i que el retrat dels baixos fons de la ciutat, dels personatges que es mouen en aquest entorn, de les reunions d’Alcohòlics Anònims, i d’algun motel dedicat a llogar habitacions per hores als transexuals i els seus clients, aconsegueixen una fascinació diferent de la dels comtats victorians on es desenvolupen moltes de les obres de la gran Agatha Christie. Una lectura profitosa i entretinguda, malgrat que Block (Grand Master de l’associació d’escriptors de misteri dels Estats Units) difícilment optarà mai a rebre cap premi Nobel.

Desafiant les lleis de la humanitat

Kitsch. Sala modernista del Casino. Vic. Divendres, 14 d'octubre de 2011.

Costa de creure que vint-i-sis anys després d'haver creat Kitsch a Banyoles, Lluis Costabella i Joan Pairó desprenguin en directe una energia que ja voldríen per elles moltes formacions joves. És un desafiament directe a la llei de la gravetat, de l'envelliment, de l'aburgesament, de la mediocritat generalitzada... A dia d'avui el més natural seria que el grup hagués perdut la il·lusió, les ganes, que s'haguéssin discutit i que simplement fossin un bon record en el cervell d'uns quants aficionats irreductibles. Però sortosament no és així. Després d'intents irregulars de mantenir la forma (1er curset d'iniciació al fracàs 7 i 8), va arribar el presumpte testament de la banda (Deu) que va suposar un renéixer perfecte, com si el retorn als temps de IV fós ja definitiu, en una eterna joventut que té alguna cosa de vampírica.
De fet Kitsch ha depurat el seu directe per oferir unes actuacions sense fisures, amb una intensitat incontestable i una selecció de temes realment impecable. Escoltar de nou Oració, Cap cuadrat, Dona boja, Presó mental o Déu i el gos al cap dels anys, permet assaborir-les en el seu millor moment, després d'una maduració on el tó sinistre dels primers discos esdevé adrenalina en estat pur. Sobre l'escenari destaca la mobilitat de Pairó, que marca un ritme gairebé impossible de no imitar per la concurrència. El públic va perdre l'estaticisme habitual a mida que avançava l'actuació. La presentació de les noves cançons, no va desentonar entre Dominis, Al carrer llarg o Autoviolació, en un concert on un tema succeïa l'altre sense pausa ni descans. Fins i tot les versions de Mala vida, Autosuficiencia o Isla de encanta encaixen de forma acollonant en un repertori que sublimitza la seva trajectòria.
Després d'escoltar el comentari "aquests no van pas amb espardenyes", fins i tot una persona negada pel moviment corporal sincronitzat i dissident militant de l'esport, com jo mateix, vaig decidir-me a esgargallejar algunes lletres i a fer unes rupestres passes per seguir les cançons amb moviments epilèptics que no van col·lidir afortunadament amb el públic veí. I és que per alguns no hi ha pitjor tortura que ballar. De pensar ja ni en parlem.

Melodies emprenyades

Després d’una jornada de treball que ara mateix no recordo exactament si va ser gaire dura o no, tenia sintonitzada COM Ràdio a la ràdio del taller. Els dissabtes és el dia que més variacions experimenta el dial, sobretot perquè no hi ha un programa de referència. Al matí em nego a escoltar la veu insoportable de la Cailà a RAC1, de manera que entre els programes molt més decents de RAC1 i Catalunya Ràdio o fins i tot amb la radiofòrmula esgotadora d’IcatFM m’hi sento més còmode. A la tarda acostumo a no moure l’emisora de lloc excepte si degraden excessivament la proposta. Per això aquell dia escoltava un programa de música independent de la COM on van presentar a una nova banda de Múrcia. El nom, Klaus & Kinski em sonava d’haver-lo llegit en alguna revista musical (a més de remetre’m al progenitor de Nastassja amb cara de sonat i biografia d’autèntic psicòpata), i la cançó em va semblar impecable, amb aquella barreja de melodia i fressa que segresta amb tanta facilitat les meves orelles. El seu primer disc Tu hoguera está ardiendo és irregular com el 99% de produccions, però conté catorze cançons per sobre de la mitjana habitual, entre les quals l’excepcional Nunca estás a la altura que havia escoltat a la ràdio, però també amb fuetades com Crucifixión, la solución, Teléfono de la esperanza o El Cristo del perdón. La seva continuïtat discogràfica del 2010 Tierra, trágalos reincideix en una fòrmula afortunada. L’agradable veu atmosfèrica de Marina Gómez Carruthers combina perfectament amb la instrumentació contundent del monopolitzador Alejandro Martínez Moya. L’exercici es resol amb catorze peces més, on el pop emprenyat flirteja de nou amb la música popular i l’electrònica, aconseguint un grapat més de cançons que si la justícia existís passaríen directament a l’altar dels clàssics ibèrics, no només per la música, sinó també per unes lletres incisives i sovint sublims (“mamá, no quiero esforzarme para a la chicas gustar. Mamá, no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás” “Yo no quiero transgredir la ley para hacer revolución, sino que me reconzocan libertad, libertad de elección económica” “Crees que no hago más que quejarme y odiar, y eso és muy cierto, pero aún falta más, és necesidad”). Forma, sentido y realidad amb un final de soundtrack sixties ben apreciable, Ya estaba así cuando llegué, Eres un sinvergüenza, Los niños muertos y la decadencia política, Luego vendrán los madremías, i sobretot Ley y moral s’han convertit en cançons que no em faria res que sonéssin el dia del meu enterrament a l’església catòlica o a la cambra laica (que decideixin els supervivents) on m’enterrin. Una benedicció per a les orelles.

Buidor, sexe i violència inquietants

El primer llibre d'Easton Ellis em va semblar notable. Menys que zero és el retrat d'una generació, la dels adolescents de la dècada dels vuitanta, que va disseccionar com si estigués construïnt un homenatge a la buidor, a la banalitat, als estupefaents com a punt de fuga a una realitat que a Los Angeles debia ser molt més colpidora encara que a la Catalunya profunda d'un Ripoll, on el perfil dels estrapolables pijos ja era prou trista i depriment. El següent llibre d'Ellis, Las leyes de la atracción és el millor que n'he llegit, un relat excepcional, farcit d'estudiants homosexuals, cínics, poètics, humans... A partir d'aquest va arribar l'èxit esclatant d'American psycho, la continuïtat amb Los confidentes, l'excés de Glamourama i el col.lapse tediós de Lunar Park. Sincerament després d'aquest darrer, poques esperances em quedaven de poder recuperar la brillantor dels seus primers llibres. Després de llegir-ne una crítica on el destripaven de dalt a baix, vaig decidir que calia donar-li una oportunitat. I certament lluny de decébrem, Suites imperiales ha resultat un redescubriment d'un autor que torna a captivar al lector. Molt més contingut en llargada que les seves obres precedents, es tracta d'un llibre inquietant, on recupera als protagonistes de Menys que zero un quart de segle més envellits, però igualment buits, i encara molt més descarnats. Amb una narrativa que s'acosta al David Lynch més críptic, Suites imperiales explica el retorn de Clay a LA per participar al càsting d'una pel.lícula de la qual n'és el guionista. L'aparició d'una mediocre actriu però alhora excel.lent folladora, que busca un paper en aquest projecte, l'implica en una trama oberta, on amb prou feines en deduïm el rerafons, però on no hi manquen persecucions, espionatge, desaparicions, tortures i morts, en un exercici que recorda per moments a Dennis Cooper. O sigui que no sé si recomanar o no el llibre, perquè la gent té unes inclinacions literàries molt estranyes, però en tot cas m'ha semblat una obra més que digna.