El primer llibre d'Easton Ellis em va semblar notable. Menys que zero és el retrat d'una generació, la dels adolescents de la dècada dels vuitanta, que va disseccionar com si estigués construïnt un homenatge a la buidor, a la banalitat, als estupefaents com a punt de fuga a una realitat que a Los Angeles debia ser molt més colpidora encara que a la Catalunya profunda d'un Ripoll, on el perfil dels estrapolables pijos ja era prou trista i depriment. El següent llibre d'Ellis, Las leyes de la atracción és el millor que n'he llegit, un relat excepcional, farcit d'estudiants homosexuals, cínics, poètics, humans... A partir d'aquest va arribar l'èxit esclatant d'American psycho, la continuïtat amb Los confidentes, l'excés de Glamourama i el col.lapse tediós de Lunar Park. Sincerament després d'aquest darrer, poques esperances em quedaven de poder recuperar la brillantor dels seus primers llibres. Després de llegir-ne una crítica on el destripaven de dalt a baix, vaig decidir que calia donar-li una oportunitat. I certament lluny de decébrem, Suites imperiales ha resultat un redescubriment d'un autor que torna a captivar al lector. Molt més contingut en llargada que les seves obres precedents, es tracta d'un llibre inquietant, on recupera als protagonistes de Menys que zero un quart de segle més envellits, però igualment buits, i encara molt més descarnats. Amb una narrativa que s'acosta al David Lynch més críptic, Suites imperiales explica el retorn de Clay a LA per participar al càsting d'una pel.lícula de la qual n'és el guionista. L'aparició d'una mediocre actriu però alhora excel.lent folladora, que busca un paper en aquest projecte, l'implica en una trama oberta, on amb prou feines en deduïm el rerafons, però on no hi manquen persecucions, espionatge, desaparicions, tortures i morts, en un exercici que recorda per moments a Dennis Cooper. O sigui que no sé si recomanar o no el llibre, perquè la gent té unes inclinacions literàries molt estranyes, però en tot cas m'ha semblat una obra més que digna.
dimarts, 18 de gener del 2011
Buidor, sexe i violència inquietants
El primer llibre d'Easton Ellis em va semblar notable. Menys que zero és el retrat d'una generació, la dels adolescents de la dècada dels vuitanta, que va disseccionar com si estigués construïnt un homenatge a la buidor, a la banalitat, als estupefaents com a punt de fuga a una realitat que a Los Angeles debia ser molt més colpidora encara que a la Catalunya profunda d'un Ripoll, on el perfil dels estrapolables pijos ja era prou trista i depriment. El següent llibre d'Ellis, Las leyes de la atracción és el millor que n'he llegit, un relat excepcional, farcit d'estudiants homosexuals, cínics, poètics, humans... A partir d'aquest va arribar l'èxit esclatant d'American psycho, la continuïtat amb Los confidentes, l'excés de Glamourama i el col.lapse tediós de Lunar Park. Sincerament després d'aquest darrer, poques esperances em quedaven de poder recuperar la brillantor dels seus primers llibres. Després de llegir-ne una crítica on el destripaven de dalt a baix, vaig decidir que calia donar-li una oportunitat. I certament lluny de decébrem, Suites imperiales ha resultat un redescubriment d'un autor que torna a captivar al lector. Molt més contingut en llargada que les seves obres precedents, es tracta d'un llibre inquietant, on recupera als protagonistes de Menys que zero un quart de segle més envellits, però igualment buits, i encara molt més descarnats. Amb una narrativa que s'acosta al David Lynch més críptic, Suites imperiales explica el retorn de Clay a LA per participar al càsting d'una pel.lícula de la qual n'és el guionista. L'aparició d'una mediocre actriu però alhora excel.lent folladora, que busca un paper en aquest projecte, l'implica en una trama oberta, on amb prou feines en deduïm el rerafons, però on no hi manquen persecucions, espionatge, desaparicions, tortures i morts, en un exercici que recorda per moments a Dennis Cooper. O sigui que no sé si recomanar o no el llibre, perquè la gent té unes inclinacions literàries molt estranyes, però en tot cas m'ha semblat una obra més que digna.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Òstia, sempre m'ha costat en BEEllis. Estic absolutament d'acord amb tu de que Rules of attraction és el millor que ha escrit, però tornar a revisitar Menys que zero... fa com mandra, no creus?
Publica un comentari a l'entrada