Entre la ficció i la crua realitat

L’any 1892 Ruggiero Leoncavallo va estrenar a Milà l’òpera I pagliacci. Es tractava d’una representació basada en un judici que havia passat vint anys abans a Calabria, on el pare de Ruggiero havia hagut de jutjar a un actor de teatre que havia assassinat a la seva parella en escena. Afegint a la dramatització un amant i un delator geperut, l’obra és una mostra de la vida dins del teatre. La ficció i la realitat s’acaben confonent fins al punt que l’obra esdevé una rèplica del què acabava de passar abans de la representació fatal. El què havia passat és que després d’arribar a un poble on havia d’actuar la companyia de teatre per portar-hi l’obra Els pallassos, l’actor principal descobreix com la seva companya i primera actriu tenia un amant, advertit per un secundari geperut que ferit per la indiferència de la dona quan li expressa el seu amor, decideix trair-la. Ja sobre l’escenari, l’obra es desenvolupa amb un argument molt similar. Quan l’actor principal, anomenat pallasso, descobreix també la traïció de la seva parella acomiadant al seu amant arlequí –que un cop acabada la representació té previst de deixar-lo per l’amant- l’interroga impecablement, treu un ganivet, i amb una tensió que els espectadors aviat descobreixen que no és fictícia, s’abraona a sobre d’ella, mentre entre el públic, l’amant real decideix ajudar a la seva estimada. Un còmic clàssic dibuixat per Galen Showman (llapis) i P Craig Russell (tinta) el 1997, i que un any més tard va publicar entre nosaltres Dark Horse Comics amb el títol de The Clowns. Una gran obra que contribueix a fer emocionant això que coneixem com novè art.

Has nascut pel rock, mai seràs una estrella de l'òpera

Abduit per l'esperit del punk, Neil Young va signar el 1981 un disc que remet directament a l'adrenalina d'aquest estil, que d'altra banda l'ha acompanyat en molts dels seus treballs posteriors. Acompanyat pels Crazy Horse, Re.ac.tor va ser considerat com un més dels discos que durant els vuitanta, el canadenc va utilitzar per explorar estils que li eren més o menys propers, però també és un compendi de cançons gens menyspreables, amb aquella força que mai és sobrera en un disc de rock, però que tantes vegades hi trobem a faltar. Surf.er joe and moe the sleaze, Op.er.a star, T-bone i la més estàndard Get back on it, omplen una primera part contundent, on manen les guitarres, i on l'obsessió d'algunes tornades superen la seva aparent superficialitat (Got mashed potatoes, ain't got no T-Bone o You were born to rock, you'll never be an opera star). La cara B supera a bastament la A. South.ern pac.i.fic l'obre amb aires de llegenda, i Shots la tanca amb la certesa de trobar-nos segurament davant de la millor mostra de cançó (un tros de cançó de gairebé vuit minuts de durada que té la virtud inèdita de no recòrrer a aquella estupidesa dels solos inacabables que utilitzen la majoria de temes llargs de la història del rock). Per més vegades que l'escolti, encara se'm posa dura quan l'escolto. Mo.tor cit.y és un homenatge d'aires country distorsionats a Detroit, i a Rap.id tran.sit a més de castigar la guitarra, Young es dedica a encallar les consonants en la seva boca, aconseguint amb destresa que el resultat no sigui pura estridència. On he llegit crítiques d'aquest disc, la veritat és que no el deixen excessivament bé, però ja sigui perquè l'he escoltat mil vegades, o perquè tinc el puto gust al cul, la veritat és que sempre l'he trobat més atractiu que el Harvest o l'After the gold-rush. Vaig a pelarme-la mentre encara sona Shots pels altaveus.

Inutilitat manifesta, genialitat garantida

Cinc joves d’una localitat marítima italiana, tenen la millor de les dedicacions que un home pot desitjar. Veure passar les hores sense donar cop, mentre la resta de la població segueix el curs d’una vida molt més endreçada. Al bar, per les cantonades, a la platja, amb cotxe, Alberto, Moraldo, Fausto, Leopoldo i Ricardo intenten de perpetuar de la millor manera possible el seu pas a l’edat adulta. Les peripècies de tots ells, i sobretot d’un Fausto que deixa prenyada a la seva nòvia i es veu obligat a casar-s’hi primer i a buscar feina més tard (malgrat les seves irrefrenables apetencies sexuals amb qualsevol dona que es creués en el seu camí), donen forma a una de les pel.lícules que va posar els fonaments per convertir a Federico Fellini en un dels millors directors de la història del cine. Un grandíssim autor que va saber retratar perfectament una part de la societat italiana de principis dels 50, no tan diferent del què podia ser la catalana de mitjans dels 70 o 80 o 90 o actuals, amb les contínues cafranades que qui més qui menys ha protagonitzat en els seus moments més etílics o inspirats. Recolçant la feina del director, actors com Leopoldo Trieste, Alberto Sordo, Riccardo Fellini o Eleanora Ruffo, que en un blanc i negre rigorós donen color a la història. Com a moment àlgid, el què els amics viatgen en cotxe i un d’ells dedica una sonora botifarra a un grup de treballadors que reparen una carretera, segons abans que se’ls acabi la benzina de l’automòbil, i evidentment, rebin les represal.lies corresponents. Los inútiles (I vitelloni, 1953) és una gran pel.lícula, una d’aquelles joies que demostra que el cine no és un gènere tan repulsiu com la cartellera habitual sembla obsessionada en fer-nos creure.