Inutilitat manifesta, genialitat garantida

Cinc joves d’una localitat marítima italiana, tenen la millor de les dedicacions que un home pot desitjar. Veure passar les hores sense donar cop, mentre la resta de la població segueix el curs d’una vida molt més endreçada. Al bar, per les cantonades, a la platja, amb cotxe, Alberto, Moraldo, Fausto, Leopoldo i Ricardo intenten de perpetuar de la millor manera possible el seu pas a l’edat adulta. Les peripècies de tots ells, i sobretot d’un Fausto que deixa prenyada a la seva nòvia i es veu obligat a casar-s’hi primer i a buscar feina més tard (malgrat les seves irrefrenables apetencies sexuals amb qualsevol dona que es creués en el seu camí), donen forma a una de les pel.lícules que va posar els fonaments per convertir a Federico Fellini en un dels millors directors de la història del cine. Un grandíssim autor que va saber retratar perfectament una part de la societat italiana de principis dels 50, no tan diferent del què podia ser la catalana de mitjans dels 70 o 80 o 90 o actuals, amb les contínues cafranades que qui més qui menys ha protagonitzat en els seus moments més etílics o inspirats. Recolçant la feina del director, actors com Leopoldo Trieste, Alberto Sordo, Riccardo Fellini o Eleanora Ruffo, que en un blanc i negre rigorós donen color a la història. Com a moment àlgid, el què els amics viatgen en cotxe i un d’ells dedica una sonora botifarra a un grup de treballadors que reparen una carretera, segons abans que se’ls acabi la benzina de l’automòbil, i evidentment, rebin les represal.lies corresponents. Los inútiles (I vitelloni, 1953) és una gran pel.lícula, una d’aquelles joies que demostra que el cine no és un gènere tan repulsiu com la cartellera habitual sembla obsessionada en fer-nos creure.