Una vida convencional per una novel·la excepcional

Tenim tan assumit que la vida és una successió de fets predeterminats, que sovint ni tan sols ens aturem a pensar-hi. El grup anglès Godfathers té un disc el títol del qual defineix a la perfecció la majoria absoluta de les vides: Birth, school, work, death. Això és exactament el que narra John Williams a la seva novel·la Stoner. El seu protagonista neix a Booneville (Misouri) el 1891. Anava a estudi a una escola rural a tretze quilòmetres de la granja on vivia amb els seus pares, on també ajudava en les feines del camp. Quan va complir dinou anys els pares li van oferir la possibilitat d’anar a estudiar una carrera agrònoma a la Universitat de Misouri, a Columbia. Allà va adonar-se que més que la terra, el què li agradava eren els llibres. Per això va canviar de carrera i un cop la va acabar, es va quedar a treballar a la mateixa universitat com a professor. Allà va complir tota la seva trajectòria laboral fins que al cap dels anys va morir.
Amb aquest simple argument poc interés tindria el llibre. Sobretot si ets un lector acostumat a les emocions d’una novel·la negra, com és el meu cas. De fet després d’una vintena de pàgines vaig estar a punt de deixar córrer la lectura. Però el ritme lent, sostingut i alhora decidit del llibre, em va acabar atrapant. Cocció lectora a foc lent.
La vida de William Stoner és convencional. I per això precisament acaba convertint-se en una gran novel·la. Perquè t’hi acabes veient reflectit. T’ajuda a adonar-te que amb les diferències ocupacionals, matrimonials i paterno-filials, tots sóm una mica com Stoner. I finalment vaig acabar la novel·la amb els dics oculars a punt de desbordar llàgrimes, encara que no sigui una obra en absolut lacrimògina.
A partir de l’esquelet del llibre, Williams hi explica com en pot ser de cabrona una vida (el maltractament psicològic de la seva dona, els enfrontaments amb un professor deformat que defensa a un sàdic alumne també deformat, el trencament inevitable amb la seva amant, l’alcoholisme de la filla...). I al mateix temps és una constatació que per més putades que ens passin, podem viure-la contemporitzant els problemes, fins i tot a l’hora de la nostra mort, i ser feliços a la nostra manera.
Per tot plegat permeteu-me que m’agenolli, i us recomani de terra estant la lectura d’aquesta obra nord-americana imprescindible del segle XX. I sobretot si arribats a la vintena pàgina encara no li heu trobat el gust, concediu-li vint pàgines més. No us fallarà.

L'adolescent amb un gran foc interior

Em passejava fa uns dies per davant dels llibres de La Central, llegint contracobertes i faixes promocionals, just quan vaig adonar-me que existeixen –suposadament- tantes obres mestres que el més complicat aviat serà trobar aquelles que no en siguin.La primera vegada que vaig veure la portada de La veritat sobre el cas Harry Quebert –un quadre d’Edward Hoper de mitjans de segle XX anomenat Retrat d’Orleans- vaig tenir la percepció que el llibre podria interessar-me. Una de les portades més coloristes i poderoses que, per cert, recordo. Amb el pas dels mesos aquest sentiment va amplificar-se a molts més lectors, fins al punt de convertir-se en best-seller, aquella classificació que paradoxalment m’allunya més que no pas m’aproxima a una obra. En tot cas me’l vaig fer regalar per Sant Jordi.
La base del llibre és l’assassinat de la jove de quinze anys Nola Kellergan, de la qual se’n troba el cadàver trenta-tres anys després d’uns fets que van convulsionar la població d’Aurora (New Hampshire). Sobre aquesta investigació, portada a quatre mans entre l’escriptor Marcus Goldman i el sergent de policia Perry Gahalowood, van apareixent múltiples subtrames que majoritàriament encaixen com anell al dit. En alguns moments, sobretot al final, grinyolen bastant més en girs argumentals poc creïbles o excessivament rebuscats, i en assincronies com ara la dels fets del dia de l’assassinat que s’expliquen en el darrer capítol. El llibre també pateix un excés de pàgines, si bé en el seu favor cal dir que aquesta abundància es veu compensada per l’habilitat de l’autor en no fer-se massa pesat i tancar cadascun dels trenta-un episodis amb un esquer prou llaminer com per encomenar la necessitat de seguir llegint.
La veritat sobre el cas Harry Quebert podria ser fàcilment una novel·la d’una Agatha Christie hipervitaminada. Per moments ens remet a clàssics literaris infantils com La Ventafocs, d’altres al dolorós amor entre impossible i malaltís de Lolita, i en fins i tot també a icones del cinema de terror com L’exorcista, Psicosi o Carrie. Tot plegat ubicat a la nord-amèrica contemporànea, tot i haver estat escrit per un suís, Joël Dicker, a qui en cap moment li suposa un handicap aquesta circumstància, igual com tampoc ho va ser en el seu moment per l’etapa americana George Simenon. Amb l’aventatge per part de Dicker de viure en un món molt més globalitzat, clar.
Que si recomano el llibre? Doncs sí, però amb més reserves que no pas les que havia escoltat abans de llegir-lo. No és cap obra mestra, de la mateixa manera que Els orígens del mal del qual ens parla Dicker, tampoc té cap indici de ser-ho en cas que hagués estat un llibre real. Em sembla que li faria molt més profit vendre-la com una bona obra de misteri modern, que no pas exagerar-ne alguns dels mèrits. Sobretot per evitar allò que diu el títol d’una pel·lícula de Mark Robson relacionada amb l’esport de la boxa -també present a La veritat sobre el cas Harry Quebert- i que els lectors hem patit desgraciadament en més d’una ocasió: que més dura sigui la caiguda.