Chicago crepuscular

Un any abans de morir William Riley Burnett va publicar la seva darrera novel.la. Crepuscular com la major part de la seva obra, Good-bye Chicago se situa a l'any 1928 i narra els darrers temps de domini descarnat del crim organitzat sobre la ciutat del llac Michigan. En aquest cas, en lloc de centrar el protagonisme en els criminals, Burnett dona aquest paper a dos policies. L'un és l'encarregat d'investigar el cas d'una dona que ha estat trobada morta flotant a les aigues del riu. L'altre, company d'infància del primer, és el marit d'aquesta dona, que l'havia deixat sense deixar rastre feia uns anys per ajuntar-se amb un dels membres destacats del crim de la ciutat. L'erosió de la vida al marge de la llei és però el fil argumental d'un llibre que més enllà de l'anècdota de la trama, retrata les corrupcions dins de l'estament polític i policial com a part fonamental pel bon funcionament de la delinqüència. A partir de la incorruptibilitat i l'enduriment de la posició de part del món policial, en derivarà la detenció d'un entramat que si bé no dubtem que es tornarà a regenerar, ho farà molt més debilitat en tant que haurà de refer de nou tota la seva estructura. Burnett és probablement el nom més destacat del gènere negre clàssic en la seva vessant nord-americana. Autor de Little caesar o Alta sierra entre d'altres, va centrar la seva activitat literària en la descripció del gangsterisme dels anys 20 a la ciutat del crim. Narrativament impecable, només la defenestració que tradicionalment ha viscut la novel.la negra, impedeix que popularment sigui considerat com un autor a l'alçada dels més grans clàssics de la literatura. Per mi ho és amb tot el mereixement del món.

La feina ben feta no té recompensa

El dia de 1981 que van projectar El profesional al cinema Comtal de Ripoll, va haver-hi una riuada de por que va inundar els baixos d'algunes cases del casc antic. Segur que Jean Paul Belmondo no tenia res a veure amb els fets, però el cas és que la coincidència va quedar marcada en el meu maltractat cervell. Com també van quedar-hi les imatges de l'antiheroi francés obsessionat en carregar-se al president d'un país africà, contra les instruccions del govern del seu país. El personatge que encarna Belmondo és un mercenari,´contractat per liquidar al president en qüestió. El canvi de rumb en els interessos polítics, permeten la detenció de Belmondo al continent negre, l'empresonament i la condemna a mort, tot i que aconsegueix evadir-se, endurir-se i motivar-se per complir la feina que havia de fer. Aprofitant un viatge oficial del cap africà a França, Belmondo aprofita per dur de corcoi a la policia i enllestir l'encàrrec caducat, posant en risc, i de quina manera la seva vida. Cine d'acció del d'abans, passat de moda segons els costums a l'ús, i plantejat com un western urbà pel director George Lautner. El sarcasme de Belmondo esdevé poc creïble en alguns moments, però l'èpic contrapunt musical d'Ennio Morricone(com anteriorment havia fet amb les pel.lícules de Sergio Leone) eleva la cinta al nivell de clàssic del cine amb rerafons de crítica política que tanta repercussió va tenir a mitjans dels setanta. Emblemàtica.

A prendre pel cul la correcció

La correcció política ens ha portat a tal extrem que sembla impossible parlar de cap aspecte d'aquest món, sense que et saltin una tribu de putos tarats a sobre per recriminar-te que hagis jugat amb els seus sentiments o altres collonades per l'estil. Si a algú li sua totalment la polla aquestes imbecilitats és a Piñata, l'autor de còmics habitual del TMEO i que també va contribuïr al tancament definitiu de la revista barcelonina El Víbora. Aquest dibuixant basc busca en una estética lletgista, arguments irreverents que provoquen fàcilment el rebuig del públic estàndard. Si teniu els budells curats d'espants pot ser del més agraït que us ha caigut entre cella i cella, al nivell del Vuillemin més passat de voltes, o del Furillo més agressiu. Alguns dels seus personatges habituals són Tifus, un individu carregat de merda en tot el seu perímetre físic (-E Tifus, no sabia que tenias un tatuaje, como siempre vas lleno de mierda, qué és? un demonio? -E? A, esto, no que me he dormido encima de una rata), Calvin hijo no deseado o Perico Gordo el loro que caga fuego, a més de nombroses historietes sense personatge fix (-Buenos días ¿Usted abusa sexualmente de sus hijos? -Abusar? No, como mucho una vez al día). Piñata és un dels grans del còmic underground, passadíssim de voltes i irreverent com pocs. Una de les poques ocasions que ens dona el món del còmic per passar-se pel forro les mariconades que ens estan introduïnt directament al cervell tots els defensors de la democràcia, les bones costums i l'estat del benestar. Si el voleu gaudir en format individualitzat busqueu els comic-books Basura o Piñata a go-go. Si no us agrada, us torno els diners.

Impecables al tanatori

Moltes gràcies per Deu. Un puto disc collonut, a l'alçada de IV i 5. Bé, jo sóc dels què vaig descobrir tard a Kitsch, sobretot perquè quan va aparèixer allò del rock català vaig resistir-me a creure que hi hagués ni un sol grup realment potable en tot aquell moviment. Està clar que m'equivocava, però és que els arbres no em deixaven veure els xiprers del bosc. Amb els anys, vaig comprendre que darrera d'aquella Oració i aquella Presó mental o aquell Dia boig hi havia alguna cosa més que una banda de paràsits a la recerca de la seva subvenció. Vaig entendre que entre aquelles cançons hi havia un petit detall que sovint passa desapercebut per molts aficionats i que és allò que realment em fa trempar en matèria musical: el talent. Concerts memorables, com el de la zona esportiva de Manlleu, amb les samarretes de Piolín i Silvestre, i sense concessions sobre l'escenari. Com els Motörhead, de puta mare. També recordo molt un concert a una discoteca de Sant Hilari Sacalm, pels volts de les festes de Nadal, d'una contundència implacable, per mi la millor època de la formació (clar que la primera no l'havia vist en directe perquè els prejudicis em superàven). Entremig van arribar el 1er curset d'iniciació al fracàs per mi més irregular del què m'esperava, i el 7 i el 8, cadascún dels quals em va semblar millor que l'anterior, però tot i així per sota de les expectatives que havíeu estat generant. Per això Deu em sembla tant collonudament bó, perquè el veig facturat des de la víscera, de guitarres imponents i energètic com a les millors èpoques, i perquè fins i tot els mitjos temps estan creats des d'un sentiment que t'impedeixen prèmer el botó del reproductor per anar directament a Final, Dominis o Hereus. Un disc conceptual, per on sobrevola l'amenaça del comiat, perquè la formació sembla tipa del desinterés per la música d'aquest nostre país. Un desinterés que no tenim en exclusiva però que fa comprensible que pugui arribar a causar el desassossec entre formacions com els Kitsch. En tot cas si això és realment un final, serà un dels millors discos terminals que mai he escoltat, una impecable manera d'arribar al tanatori per deixar-hi un excel.lent cadàver. Mentrestant només queda desitjar que se'n vagin a prendre pel cul les radiofòrmules, els festivals d'estiu, i els segells discogràfics que han erosionat el gust per la música i que ara moren víctimes de les descàrregues d'internet. Un grapat de sal per les ferides de part meva.

1280 raons de pes

Repassant les meves lectures juvenils, Agatha Christie era una habitual de la literatura que consumia. La veritat és que m'agradava, i que en una recent lectura de Muerte en las nubes, tampoc l'he trobat tant atrotinada com podria haver estat, sobretot comparant-la amb sèries televisives a l'ús considerades com la rehòstia per la crítica establerta. El cas és que a principis dels anys 90 vaig tenir una conversa amb un individu conegut com en Sebas, una mena de referent de tot allò que no cal fer a la comarca. Em recomenava la literatura negra, i em va explicar que havia llegit com uns noranta llibres d'aquest gènere, sobretot els que l'editorial Bruguera va publicar durant els vuitanta, dins de la col.lecció Novela Negra. Entre les recomenacions que em va fer hi havia el 1280 ànimes, de Jim Thompson. En Sebas es descollonava explicant-me l'argument d'un llibre que publicat el 1964, narrava l'amoralitat del xèrif de del comtat de Potts (el poble amb 1280 habitants a què es refereix el títol), en Nick Corey, un personatge collonut no només per introduïr-me en aquest tipus de lectura, sinó també per comprendre millor que el cinisme no té perquè ser entès amb la perversa i partidista interpretació amb què habitualment se'ns intenta transmetre. Tal i com explica la contraportada de l'edició de la novel.la que Edicions 62 en va fer dins de la Selecció de la Cua de Palla, queda clar què és el crim per Corey: "la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat". I així ho aplica a la seva pròpia feina, en un personatge totalment corrupte, al nivell del Bad Lieutenant que Harvey Keitel va protagonitzar a la ja mítica pel.lícula d'Abel Ferrara. Totalment d'acord. I encara que no n'estigués, què menys puc dir d'una novel.la que em va empènyer a descobrir autors imprescindibles com William Riley Burnett, Chester Himes, Andreu Martín, Dashiell Hammett, David Goodis, Don Tracy, James M Cain, Lionel White, Boris Vian, Donald E Westlake o Fredric Brown? Merci Sebas.

Jocs de psicòpates

Realment quan en començar la pel.lícula veus a una parella feliç viatjant amb el seu fill en un imponent 4x4 amb el seu corresponent remolc transportant una barca, cap a la seva llar d’estiu en una àrea residencial amb llac inclòs, ja et venen unes ganes immenses de rebentar-los el cap amb un pal de golf o similar. Per sort una parella de joves psicòpates t’estalvien aquesta feina, i constaten alhora que hi pot haver vida després de La naranja mecànica, en matèria d’ultraviolència. A la recentment estrenada Funny games, els membres de la família cauen com gafarrons, víctimes de la sang freda dels dos joves imitadors de l'Alex kubrickià. La primera víctima és el gos, de qui em va saber més greu la mort. Llavors un a un, com si d’una convencional pel.lícula de terror en una casa aïllada es tractés, van eliminant a la resta de personatges de la casa, en un engranatge de l’escabetxinada general que es presumeix al final del metratge. Però més enllà dels convencionalismes la pel.lícula permet recuperar a dos dolents de veritat, amb cara i ulls, i no els malvats de pa sucat amb oli amb què el cinema comercial ens ha torturat les dues darreres dècades. Són dos individus joves, una mica guapos i aparentment ben vestits (segons els tòpics de la moda vacacional), però tant cabronets com per no tenir cap remordiment moral per portar a terme la seva macabra obra en forma de joc infantil. La mala llet que destil.la només es veu mínimament compensat en tres anecdòtiques ocasions. Dues petites converses d’un dels assassins amb el públic, i un moment d'original marxa enrere que ajuden a comprendre que només es tracta d’una pel.lícula. Pel demés, una digna successora d’El dia de la madre o Henry, retrato de un asesino. Michael Haneke recupera d’aquesta manera l’argument que ja va fer servir en una cinta amb el mateix nom que va enregistrar al seu país el 1997, i que ara mateix estic intentant compartir via mula màgica. Només que sigui la meitat de pertorbadora que aquesta versió americana, ja em donaré per satisfet.

El celibat segons sant Vuillemin

Quan a mitjans de la dècada dels 80, Philippe Vuillemin va dibuixar Hitler:SS, guionitzada per Jean-Marie Courio i publicada a França per la revista Hara Kiri, i a Catalunya per Makoki, ja estava clar que el caràcter provocador del dibuixant marsellès anava més enllà dels prejudicis morals que encaixonen el pensament occidental. Més endavant vam retrobar a Vuillemin a El Víbora, que va publicar la sèrie d’historietes publicades sota el nom genèric de Chistes guarros. El 2003, dos anys abans del tancament definitiu de la revista, vaig llegir-ne un dels exemplars més irreverents i divertits de còmic que mai m’he tirat a la cara. Una jove amb minifaldilla i un top arriba a una església i li demana al capellà per confessar-se. El pare accedeix a la petició on ella li explica que estima als homes, que s’ha cardat a tots el homes de la ciutat i que només pensar en una cigala ja es torna boja, i no tarda a demanar-li que l’ajudi a rebaixar la seva apetència sexual d’aquell mateix moment. El capellà, visiblement excitat li demana que s’espera, surt del confessionari, es refresca l’excitació amb l’aigua beneïda, i s’acosta a la imatge de Crist de l’església per demanar-li què ha de fer. Crist li contesta “Desátame gilipollas! Desátameeee!!!” amb una erecció entre les cames. Un provocador? Clar que si. Sinó ja em direu què és el celibat sinó una pura provocació de l’estament catòlic. I alguns encara els segueixen rient els drames!!!!!

Perquè hauria de voler alguna cosa així?

“Tria la vida, tria una feina, tria una carrera, tria una familia, tria un televisor gran que t’hi cagues, tria una rentadora, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Tria la salut, colesterols baixos i assegurances dentals. Tria pagar hipoteques a interés fix. Tria un pis pilot. Tria als teus amics. Tria roba esportiva i maletes a joc. Tria pagar a plaços un vestit de marca en una àmplia gama de putos teixits. Tria el bricolatge i pregunta’t qui cony ets un diumenge al matí. Tria asseure’t al sofà per veure teleconcursos que emboten la ment i aplanen l’esperit, mentre omples la teva boca de puto menjar escombraries. Tria podrir-te de vell cagan-te i pixan-te a sobre en un puto geriàtric miserable, siguent una càrrega pels nens malcriats egoistes i fets pols que has triat per reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida. Però perquè hauria de voler jo fer alguna cosa així. Jo vaig triar no triar la vida. Jo vaig triar una altra cosa. I les raons. No hi ha raons. Qui vol raons quan tens heroína?... …Agafa el millor orgasme que hagis tingut, multiplica’l per mil, i ni tant sols hi estaràs a la vora.” Jo vaig triar Trainspotting, vaig triar Irvine Welsh. La millor puta pel.lícula de Danny Boyle amb molta diferència. La millor puta pel.lícula d’Ewan McGregor i Robert Carlyle. Ionquis i xoriços. Edimburg. Decadència juvenil. Caure el més baix que t’imagines, descobrir que encara hi ha més abisme i renèixer de les cendres per tornar-hi a arribar. Amics de veritat, amics indesitjables però amics al cap i a la fi. Família. Sexe. Festa. Sean Connery i Lou Reed. La puta bomba cinematogràfica de la dècada dels noranta.

La salvatge edat daurada de Woody

Si una cosa tenien bona els dibuixos animats clàssics, és que estaven alliberats de tota la correcció política que més endavant va imposar-se en el gènere dirigit al públic infantil. Popeye, Tom i Jerry, el Correcaminos, Bugs Bunny, el Pato Lucas i sobretot el Pájaro Loco (també conegut com Loquillo o Woody Woodpecker) en són clars exemples. Basat en un ocell picasoques originari dels Estats Units, el Pájaro Loco tenia un aspecte (cresta, pit inflat, bec punxegut) i unes actituds salvatges, que preludiaven clarament el què més endavant va ser el moviment punk. Alliberat de tabús morals, les històries clàssiques de Woody Woodpecker són tot un manual de l'animal més antisocial que ha tingut la subcultura popular nord-americana. De tota manera l'star-system ha acabat assimilant-lo, coparticipant en nombroses pel.lícules de Hollywood, convertint-se en amable icona de parcs temàtics (Port Aventura) i domesticant-lo en les versions modernes del personatge. Amb aquest propòsit Woody ha deixat el tabac que tan bé li anava per encendre la dinamita, com també li va acabar passant a Lucky Luke. Si podeu recuperar els cartoons de mitjans de segle XX del personatge, podreu constatar la seva empenta irrefrenable, que van convertir-lo en la icona de grups que en els seus inicis també es mostrafven adrenalíticament impecables com Loquillo y Trogloditas (de fet el nom de guerra de José Maria Sanz també prové del mateix personatge). Woody va ser dissenyat originalment per Ben Hardaway, responsable també de Bugs Bunny i l'ànec Lucas, sota la producció de Walter Lantz entre finals de la dècada dels trenta i fins a principis dels trenta per a la televisió. Punk power.

Les obsessions del vampir

Andreu Martín sempre m’ha semblat un dels autors de novel.la negra més solvents del nostre país. Quan l’editorial La Magrana va iniciar la seva col.lecció La Negra, vaig acumular alguns dels llibres de Martín (Si és no és, Barcelona connection, Muts i a la gàbia, Pròtesi) que més endavant vaig introduir entre cella i cella, sense cap mena de remordiment ni problema de digestió. Els llibres de l’escriptor català són exemples impecables de com escriure novel.la de gènere criminal, sense fissures, amb un ofici envejable, una cintura infalible, i una habilitat inusual perquè el text no grinyoli tot i traslladar a Catalunya uns recursos argumentals que estàvem acostumats a veure a Califòrnia, Nova York o Xicago. Potser per això, quan va aparèixer Corpus delicti (2002) alguns pensàvem que el canvi dels carrers de Barcelona pels de Londres a la primera meitat de segle XX, i la pàtina fantàstica que presumiblement afectava al protagonisme, podia fer grinyolar la història. Res més lluny del resultat d’aquesta novel.la. Un vampir convençut, convertit en consumidor habitual de sang humana és el protagonista londinenc de Corpus delicti. Un home obsessiu, que en primera persona ens explica les seves manies, com veu a les persones que l’envolten, com els assassina i els fa desaparèixer en un bidó ple d’àcid que guarda en un magatzem mig abandonat, com pateix somnis terrorífics on les víctimes prenen formes, com s’enfronta a la justícia. Un llibre on Martín aprofita per retre homenatge als grans del gènere en la seva vertent més clàssica, des de Poe fins a Agatha Christie, passant per Wodehouse, Crompton, Jardiel Poncela i encara que l’autor no el mencioni, a Conan Doyle, però també a RAF, el dibuixant que va donar forma als guions del propi Martín per Sir Thim O’Theo, una rèplica del Sherlock Holmes que va publicar durant anys l’editorial Bruguera. En aquest cas però, el més inquietant és que la història, per més literària que sigui, està basada en fets reals. L’home, com sovint passa amb el futbol, és així.

Entre la ficció i la crua realitat

L’any 1892 Ruggiero Leoncavallo va estrenar a Milà l’òpera I pagliacci. Es tractava d’una representació basada en un judici que havia passat vint anys abans a Calabria, on el pare de Ruggiero havia hagut de jutjar a un actor de teatre que havia assassinat a la seva parella en escena. Afegint a la dramatització un amant i un delator geperut, l’obra és una mostra de la vida dins del teatre. La ficció i la realitat s’acaben confonent fins al punt que l’obra esdevé una rèplica del què acabava de passar abans de la representació fatal. El què havia passat és que després d’arribar a un poble on havia d’actuar la companyia de teatre per portar-hi l’obra Els pallassos, l’actor principal descobreix com la seva companya i primera actriu tenia un amant, advertit per un secundari geperut que ferit per la indiferència de la dona quan li expressa el seu amor, decideix trair-la. Ja sobre l’escenari, l’obra es desenvolupa amb un argument molt similar. Quan l’actor principal, anomenat pallasso, descobreix també la traïció de la seva parella acomiadant al seu amant arlequí –que un cop acabada la representació té previst de deixar-lo per l’amant- l’interroga impecablement, treu un ganivet, i amb una tensió que els espectadors aviat descobreixen que no és fictícia, s’abraona a sobre d’ella, mentre entre el públic, l’amant real decideix ajudar a la seva estimada. Un còmic clàssic dibuixat per Galen Showman (llapis) i P Craig Russell (tinta) el 1997, i que un any més tard va publicar entre nosaltres Dark Horse Comics amb el títol de The Clowns. Una gran obra que contribueix a fer emocionant això que coneixem com novè art.

Has nascut pel rock, mai seràs una estrella de l'òpera

Abduit per l'esperit del punk, Neil Young va signar el 1981 un disc que remet directament a l'adrenalina d'aquest estil, que d'altra banda l'ha acompanyat en molts dels seus treballs posteriors. Acompanyat pels Crazy Horse, Re.ac.tor va ser considerat com un més dels discos que durant els vuitanta, el canadenc va utilitzar per explorar estils que li eren més o menys propers, però també és un compendi de cançons gens menyspreables, amb aquella força que mai és sobrera en un disc de rock, però que tantes vegades hi trobem a faltar. Surf.er joe and moe the sleaze, Op.er.a star, T-bone i la més estàndard Get back on it, omplen una primera part contundent, on manen les guitarres, i on l'obsessió d'algunes tornades superen la seva aparent superficialitat (Got mashed potatoes, ain't got no T-Bone o You were born to rock, you'll never be an opera star). La cara B supera a bastament la A. South.ern pac.i.fic l'obre amb aires de llegenda, i Shots la tanca amb la certesa de trobar-nos segurament davant de la millor mostra de cançó (un tros de cançó de gairebé vuit minuts de durada que té la virtud inèdita de no recòrrer a aquella estupidesa dels solos inacabables que utilitzen la majoria de temes llargs de la història del rock). Per més vegades que l'escolti, encara se'm posa dura quan l'escolto. Mo.tor cit.y és un homenatge d'aires country distorsionats a Detroit, i a Rap.id tran.sit a més de castigar la guitarra, Young es dedica a encallar les consonants en la seva boca, aconseguint amb destresa que el resultat no sigui pura estridència. On he llegit crítiques d'aquest disc, la veritat és que no el deixen excessivament bé, però ja sigui perquè l'he escoltat mil vegades, o perquè tinc el puto gust al cul, la veritat és que sempre l'he trobat més atractiu que el Harvest o l'After the gold-rush. Vaig a pelarme-la mentre encara sona Shots pels altaveus.

Inutilitat manifesta, genialitat garantida

Cinc joves d’una localitat marítima italiana, tenen la millor de les dedicacions que un home pot desitjar. Veure passar les hores sense donar cop, mentre la resta de la població segueix el curs d’una vida molt més endreçada. Al bar, per les cantonades, a la platja, amb cotxe, Alberto, Moraldo, Fausto, Leopoldo i Ricardo intenten de perpetuar de la millor manera possible el seu pas a l’edat adulta. Les peripècies de tots ells, i sobretot d’un Fausto que deixa prenyada a la seva nòvia i es veu obligat a casar-s’hi primer i a buscar feina més tard (malgrat les seves irrefrenables apetencies sexuals amb qualsevol dona que es creués en el seu camí), donen forma a una de les pel.lícules que va posar els fonaments per convertir a Federico Fellini en un dels millors directors de la història del cine. Un grandíssim autor que va saber retratar perfectament una part de la societat italiana de principis dels 50, no tan diferent del què podia ser la catalana de mitjans dels 70 o 80 o 90 o actuals, amb les contínues cafranades que qui més qui menys ha protagonitzat en els seus moments més etílics o inspirats. Recolçant la feina del director, actors com Leopoldo Trieste, Alberto Sordo, Riccardo Fellini o Eleanora Ruffo, que en un blanc i negre rigorós donen color a la història. Com a moment àlgid, el què els amics viatgen en cotxe i un d’ells dedica una sonora botifarra a un grup de treballadors que reparen una carretera, segons abans que se’ls acabi la benzina de l’automòbil, i evidentment, rebin les represal.lies corresponents. Los inútiles (I vitelloni, 1953) és una gran pel.lícula, una d’aquelles joies que demostra que el cine no és un gènere tan repulsiu com la cartellera habitual sembla obsessionada en fer-nos creure.

Ni salut ni peles ni sexe

Rik Mayall i Adrian Edmonson, el concienciat social i el punk d'Els Joves, van retornar una dècada després de la mítica sèrie de la BBC per protagonitzar Bottom (titulada entre nosaltres com Salut i Peles) una sitcom igualment incendiària. L'esquema, bàsic però contundent: dos inadaptats socials més a prop dels quaranta que dels trenta, cohabitant sota el mateix sostre, i aguantant-se les fílies, les fòbies i les cretinades sense aturador que surten dels seus respectius cervells. La sèrie té moments acollonants, sobretot pel caràcter irascible que torna a demostrar el personatge de Mayall, i el cinisme violent que constata el d'Edmonson, com si el Rick i en Vivien d'Els Joves s'haguessin fet grans però la seva personalitat s'hagués quedat estancada en una immaduresa permanent. La dificultat per tenir relacions amb el sexe femení, per aconseguir calers i arribar a final de mes o tenir alguna cosa per menjar (o millor encara per beure), per poder viure sense cardar brot, són constans en . Richie Richard (Mayall) i Eddie Hitler (Edmonson) caricaturitzen al prolateriat més freak i irreverent londinenc, en una sèrie que dirigida per Ed Bye i Bob Spiers entre 1991 i 1995 i que va generar 18 capítols on no hi ha la incontinència visual ni la sobredosis de detalls que fan pràcticament insuperable Els Joves, però que no deceb en absolut les espectatives sobre dos individus que ens han alegrat no poques hores televisives. Al 33 no l'han passat ni la meitat de vegades, però si teniu oportunitat de comprar la sèrie completa en dvd, no us hi pareu a pensar-ho ni un moment.

Drama i passió al centre psiquiàtric

Segurament mai hauria arribat a fixar-me en Locura si no hagués estat perquè sortint del quiosc on agafo el diari, vaig trobar una caixa de cartró plena de llibres a preu de saldo. La veritat és que desconfio de segons quins descomptes, escamat pels xurros que t'acabes enduent a casa, però aquell dia, vaig notar que un dels llibres em demanava a crits que el comprés. Com que el dispendi era assumible, i a la contraportada explicava que l'autor també n'era del llibre que havia motivat a David Cronenberg per rodar Spider, vaig decidir de fer-li cas. Es tractava del Locura de Patrick McGrath, i quan al cap d'uns mesos vaig encetar-ne la lectura, em va confirmar que valia la pena haver-ho fet. La història narra com Stella, la dona del doctor Raphael, candidat a nou cap d'un prestigiós hospital psiquiàtric londinenc, acaba enamorada d'un dels reclusos, Edgar Starks. La malaltissa relació que es posa en marxa, sembla més pròpia de l'argument d'una novel.la romàntica a l'ús, però en aquest cas la follia degenera cap a un drama absolut, amb la família Raphael totalment destrossada, i un Starks evadit del sanatori i que està a punt de repetir el delicte pel qual ja l'havien tancat: l'homicidi de la seva companya. La novel.la es addictiva i supera abastament la simple novel.la de gènere per convertir-se en un obsessiu retrat que et deixa els dits impregnats de suor, de sexe urgent, de temors i de terror, d'amor autodestructiu i de passió incontrolable.