La salvatge edat daurada de Woody

Si una cosa tenien bona els dibuixos animats clàssics, és que estaven alliberats de tota la correcció política que més endavant va imposar-se en el gènere dirigit al públic infantil. Popeye, Tom i Jerry, el Correcaminos, Bugs Bunny, el Pato Lucas i sobretot el Pájaro Loco (també conegut com Loquillo o Woody Woodpecker) en són clars exemples. Basat en un ocell picasoques originari dels Estats Units, el Pájaro Loco tenia un aspecte (cresta, pit inflat, bec punxegut) i unes actituds salvatges, que preludiaven clarament el què més endavant va ser el moviment punk. Alliberat de tabús morals, les històries clàssiques de Woody Woodpecker són tot un manual de l'animal més antisocial que ha tingut la subcultura popular nord-americana. De tota manera l'star-system ha acabat assimilant-lo, coparticipant en nombroses pel.lícules de Hollywood, convertint-se en amable icona de parcs temàtics (Port Aventura) i domesticant-lo en les versions modernes del personatge. Amb aquest propòsit Woody ha deixat el tabac que tan bé li anava per encendre la dinamita, com també li va acabar passant a Lucky Luke. Si podeu recuperar els cartoons de mitjans de segle XX del personatge, podreu constatar la seva empenta irrefrenable, que van convertir-lo en la icona de grups que en els seus inicis també es mostrafven adrenalíticament impecables com Loquillo y Trogloditas (de fet el nom de guerra de José Maria Sanz també prové del mateix personatge). Woody va ser dissenyat originalment per Ben Hardaway, responsable també de Bugs Bunny i l'ànec Lucas, sota la producció de Walter Lantz entre finals de la dècada dels trenta i fins a principis dels trenta per a la televisió. Punk power.