Dinamitar els límits de la comprensió

Hi ha pel.lícules difícils, n’hi ha de recargolades i n’hi ha d’impossibles. O és que jo no arribo a més. La veritat és que amb David Lynch em passa aquella sensació tan estranya de què encara que no s’entenguin del tot els arguments de les seves pel.lícules, en canvi saps que estàs davant d’una obra genial. Mulholland drive ha fet córrer rius de tinta, intentant de desxifrar què vol dir Lynch. En realitat me la porta fluixa el seu significat, perquè estem davant d’un cine amb ànima, potent, intrigant. Un cine on els silencis són tan importants com els diàlegs. Un cine que ningú ha mastegat i que tu mateix ets el responsable d’anar trinxant, de la mateixa manera que els cambrers d’un restaurant no es posen el tall de pollastre a la boca i te l’ofereixen seguidament perquè només hagis de digerir-lo. Lesbianisme, cabaret snuff (genial l'actuació frustrada de Rebecca del Rio, la Llorona de Los Angeles, emulant el playback de Dennis Hopper a Blue velvet), amnèsia, misteri, misteri, misteri. Cine d’un director que es radicalitza a mesura que evoluciona, just el camí contrari que emprenen en el punk o el rock, on estem acostumats a primers discos transgressors que es transformen en mediocritat comercial a mida que els seus autors maduren. Adobat musicalment per l’habitual Angelo Balalamenti, les dues protagonistes Naomi Watts i Laura Harring aconsegueixen de transmetre emocions a partir de les seves interpretacions, una habilitat que cada vegada està més complicada en això del cinema. I Lynch amplificant la seva llegenda, portant a un límit que encara ara està transgredint, i fent "accessibles" fins i tot cintes com Carretera perdida o Blue velvet. De tota manera, si algú me la pot explicar, no estaria de més…

El pinball mortal d’Arcade

Sis boles d’un pinball gegant. En cadascuna de les sis boles hi ha un membre de la Patrulla X: Cíclope, Coloso, Lobezno, Rondador Nocturno, Banshee i Ororo. La versió més clàssica d’aquest grup de superherois atrapats per Arcade, el nen malcriat que es converteix en assassí després que el seu pare li retirés l’assignació mensual. El pinball en realitat és Mundo Asesino, un complex recreatiu que el propi Arcade ha criat per assassinar a qui convingui. I als episodis 123 i 124 de The Uncanny X-men a qui convé eliminar és a la Patrulla X, per ordre de Tom Cassidy el Negro i del Juggernaut. La història és trepidant, amb intervenció inicial inclosa d’Spiderman (testimonial però necessaria per augmentar les vendes de qualsevol altra sèrie en aquella època), i amb un pilot de sales paral.leles del pinball, farcides de perills (cambres metàl.liques amb una paret mòbil i tres portes de les quals només una és pressumptament la sortida vàlida, una sala de miralls d’on surten rèpliques mortals del superheroi que hi és tancat, una pista d’auto-xocs homicides, un recinte on es reprodueix un episodi aeri de la segona guerra mundial…) on es feia evident que el cervell de Chirs Claremont i John Byrne anaven a ple rendiment el 1979. Sis boles d’un pinball gegant que em van atrapar a mi també quan les vaig llegir, i que encara ara conserven aquell ganxo que tant trobo a faltar en algunes històries actuals de supeherois.

Granada on the pops

Un dissabte a la tarda de l'hivern de 1995, al carrer Tallers de Barcelona. Una botiga de discos curiosa, en una entrada d'un edifici, una veritable tocada de pilotes pels veïns a no ser que fossin autèntics aficionats a la música, o que ja els anés bé de tenir el replà de l'escala controlat. No sé si encara existeix la botiga, però aquell dia vaig fer-hi una fantàstica inversió. Per una banda el Putas Fever de la Mano Negra. Per una altra el primer disc d'una nova formació de Granada, que començava a tenir un cert renom a les revistes especialitzades. El Super Pop dels Planetas va caure d'aquesta manera a les meves mans, i de la primera audició recordo que em va sobtar l'empenta encomanadissa de Jesús. Més endavant vaig descobrir també l'inici impecable amb la psicodèlica De viaje i la melòdica i energètica Qué puedo hacer. Tampoc estaven gens malament Si está bien, una cançó que es va emprenyant a mida que avança, a base de dolor sentimental, ni Desorden, ni la llarga i intensa La caja del diablo. I la gràcia que feia que un dels temes es digués 10.000 el mateix preu que aleshores i ara té un gram de coca. O Brigitte un single descarat. O Rey sombra. O Estos últimos días. Totes les cançons tenen el seu encant a Super 8. Però el més sorprenent és que un artefacte aparentment menor com el què acompanyava al disc, el mini-cd Nuevas sensaciones, tenía un efecte efervescent que molt poques vegades m'havia trobat en un acompanyament. Mare de déu, quin tros de disc i quin tros de farciment. Tant li carda que pràcticament no s'entengui què canta J. Tampoc he sabut mai què explica Lemmy Kilminster als discos dels Motörhead i segueixen sent els putos reis. Tant li carda que encara no sabessin tocar com uns virtuosos. Els Sex Pistols van fer un dels millors discos de la història amb una mà a cada ou. Super 8 és però un primer disc que no desmereix en absolut una trajectòria posterior on els encerts han predominat, i que els han portat a ser ara per ara, amb La leyenda del espacio encara calent, una formació més enllà del bé i del mal.

Nèixer, crèixer i morir a Edimburg

Irvine Welsh és un nom de referència. Des de què l’èxit el va enganxar desprevingut amb Trainspotting, cadascuna de les seves novel.les o recull de contes és una bafarada d’aire fresc a les llibreries. Drogues, suburbis, violència, alcohol, rock, hooligans, acid house, decadència i sexe són només algunes de les constants que apareixen en els seus llibres. Escòcia i sobretot Edimburg, el marc ideal per desenvolupar-les. El 2001, vuit després de Trainspotting, va tornar a sorprendre’ns amb un nou exemple del seu talent, gràcies a Cola (Glue). Quatre amics de la infància, retratats en quatre moments de la seva vida. Quatre graons amb deu anys de diferència entre cadascún d’ells, on veiem l’evolució o la involució de les seves vides. Terry Lawson, Billy Birrell, Andrew Galloway i Carl Ewart, creixent junts, ramificant-se en diverses direccions, cap al crim de poca volada, els negocis de nit i la boxa, l’èxit entre les dones o cap al fracàs matrimonial. Quatre trajectòries que tots hem conegut de primera mà o més tangencialment, perquè formen part del nostre present, però que va ser Welsh qui ens els va refregar dolorosament per la cara. Una novel.la rotunda, tant o més que la futura Porno, i on també apareix algun dels coneguts de Trainspotting. I que alhora importa alguns dels seus personatges per a altres obres d’un autor que està comformant un univers tant addictiu (Acid house, Las pesadillas del marabú, Escoria, Éxtasis), que ja m’estic cagant en la gran puta d’esperar que publiquin els seus nous llibre (Secretos de alcoba de los grandes chefs, que pel què sembla ja està sortint de l'armari, i If you liked school you'll love work). Una addicció com qualsevol altra.

La caputxeta se'ns torna punk

Després de sortir de les classes de tarda de BUP, la última cosa que tenia, era ganes de fer els deures. Però com que els vespres de tardor i hivern de 1986 a Ripoll tampoc eren una explossió de llum i alegria, doncs tocava anar cap a casa, engegar l'estufa, menjar-me mitja tauleta de xocolata i seguir perdent el temps amb els llibres de text mentre esperava que a la tele fessin alguna cosa interessant. La sorpresa va arribar quan en horari infantil vaig descobrir un programa que es deia La caputxeta de pics. Realment era l'enèssima recreació del conte de la caputxeta vermella, aquest cop en versió titelles aniamdes, però amb un parell d'elements que em van cridar l'atenció, i que van fer que jo, un carcamal de 16 anys que encara no sabia si volia ser un immadur tota la vida o si ja li agradaria de ser gran, es quedés embabacat davant la tele. La caputxeta de pics (Cappuccetto a pois) era una sèrie italiana, que encara ara es comercialitza en aquell país en dvd, on la major part de l'argument és cantat amb un estil de pop rítmic i melòdic si més no curiós (interpretat per una pop band de bolets). El millor però és l'actitud punk de la caputxeta i els seus amics respecte al llop (Lupo Lupone) a qui li cauen les putades a un ritme que ja en el primer episodi li hagués fet recomenable de deixar la sèrie. Una sèrie, per cert, que mai més he vist reposada. Suposo que això deu ser un símptoma que era massa bona, per la canallota que puja.