Realment quan en començar la pel.lícula veus a una parella feliç viatjant amb el seu fill en un imponent 4x4 amb el seu corresponent remolc transportant una barca, cap a la seva llar d’estiu en una àrea residencial amb llac inclòs, ja et venen unes ganes immenses de rebentar-los el cap amb un pal de golf o similar. Per sort una parella de joves psicòpates t’estalvien aquesta feina, i constaten alhora que hi pot haver vida després de La naranja mecànica, en matèria d’ultraviolència. A la recentment estrenada Funny games, els membres de la família cauen com gafarrons, víctimes de la sang freda dels dos joves imitadors de l'Alex kubrickià. La primera víctima és el gos, de qui em va saber més greu la mort. Llavors un a un, com si d’una convencional pel.lícula de terror en una casa aïllada es tractés, van eliminant a la resta de personatges de la casa, en un engranatge de l’escabetxinada general que es presumeix al final del metratge. Però més enllà dels convencionalismes la pel.lícula permet recuperar a dos dolents de veritat, amb cara i ulls, i no els malvats de pa sucat amb oli amb què el cinema comercial ens ha torturat les dues darreres dècades. Són dos individus joves, una mica guapos i aparentment ben vestits (segons els tòpics de la moda vacacional), però tant cabronets com per no tenir cap remordiment moral per portar a terme la seva macabra obra en forma de joc infantil. La mala llet que destil.la només es veu mínimament compensat en tres anecdòtiques ocasions. Dues petites converses d’un dels assassins amb el públic, i un moment d'original marxa enrere que ajuden a comprendre que només es tracta d’una pel.lícula. Pel demés, una digna successora d’El dia de la madre o Henry, retrato de un asesino. Michael Haneke recupera d’aquesta manera l’argument que ja va fer servir en una cinta amb el mateix nom que va enregistrar al seu país el 1997, i que ara mateix estic intentant compartir via mula màgica. Només que sigui la meitat de pertorbadora que aquesta versió americana, ja em donaré per satisfet.
diumenge, 27 de juliol del 2008
Jocs de psicòpates
Realment quan en començar la pel.lícula veus a una parella feliç viatjant amb el seu fill en un imponent 4x4 amb el seu corresponent remolc transportant una barca, cap a la seva llar d’estiu en una àrea residencial amb llac inclòs, ja et venen unes ganes immenses de rebentar-los el cap amb un pal de golf o similar. Per sort una parella de joves psicòpates t’estalvien aquesta feina, i constaten alhora que hi pot haver vida després de La naranja mecànica, en matèria d’ultraviolència. A la recentment estrenada Funny games, els membres de la família cauen com gafarrons, víctimes de la sang freda dels dos joves imitadors de l'Alex kubrickià. La primera víctima és el gos, de qui em va saber més greu la mort. Llavors un a un, com si d’una convencional pel.lícula de terror en una casa aïllada es tractés, van eliminant a la resta de personatges de la casa, en un engranatge de l’escabetxinada general que es presumeix al final del metratge. Però més enllà dels convencionalismes la pel.lícula permet recuperar a dos dolents de veritat, amb cara i ulls, i no els malvats de pa sucat amb oli amb què el cinema comercial ens ha torturat les dues darreres dècades. Són dos individus joves, una mica guapos i aparentment ben vestits (segons els tòpics de la moda vacacional), però tant cabronets com per no tenir cap remordiment moral per portar a terme la seva macabra obra en forma de joc infantil. La mala llet que destil.la només es veu mínimament compensat en tres anecdòtiques ocasions. Dues petites converses d’un dels assassins amb el públic, i un moment d'original marxa enrere que ajuden a comprendre que només es tracta d’una pel.lícula. Pel demés, una digna successora d’El dia de la madre o Henry, retrato de un asesino. Michael Haneke recupera d’aquesta manera l’argument que ja va fer servir en una cinta amb el mateix nom que va enregistrar al seu país el 1997, i que ara mateix estic intentant compartir via mula màgica. Només que sigui la meitat de pertorbadora que aquesta versió americana, ja em donaré per satisfet.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
