Wanderers, rock and roll i capullos amb orelles

Si un barri de Nova York era conegut a finals dels 70 per les nombroses produccions cinematogràfiques que el van utilitzar com a escenari de pel.lícules, aquest era el Bronx. Des de la conegudíssima The Warriors de Walter Hill, fins als subproductes apocalípitics italians en què el Bronx es convertia en el marc de les històries d'unes rèpliques salsitxeres de Mad Max, moltes van ser les sessions de tarda en què el nostre imaginari s'ubicava a la barriada novaiorquesa. Una de les produccions més coloristes d'aquella època va ser The Wanderers, una recreació de l'època en què les bandes dels 60 ocupaven els carrers del Bronx, dirigida el 1979 per Philip Kaufman. Els colors de les caçadores dels Wanderers marca visualment la pel.lícula, amb les peripècies d'aquesta colla d'italoamericans en primer pla, i amb el rerefons del despertar al sexe, a la vida adulta, a una maduresa imposada, i amb el rock and roll en aquella època emergent sonoritzant la major part dels fotogrames. La cinta s'engega amb un dels Wanderers qualificant de capullos amb orelles a un grup d'skins (els Baldies) liderats per un animal obès i gegant anomenat Terror. Les baralles amb els skins, els negres, els asiàtics o els hispans, queda en un joc de nens però, quan amb qui s'han d'enfrontar és amb una colla de tarats silenciosos i sectaris, una nombrosa formació d'irlandesos fanàtics del cristianisme, que es mouen com un grup de zombies autistes. Vaja, com la vida mateixa. El cas és que l'època en què va aparèixer The Wanderers l'ha convertit malgrat el seu caràcter de pel.lícula de sèrie B, en tota una icona per alguns membres d'una generació que va submergir-se en el món del cine quan l'efervescència d'aquells anys feia que posar-se davant d'una pantalla encara portés inherent la capacitat de sorprendre'ns.

Realisme brut, brut i real

La realitat és molt més bruta del què ens volen ensenyar sovint al cine o a la tele. En la realitat els nens de Ventdelpla es passarien el dia jugant a metges i infermeres, Spiderman deixaria anar unes ventositats cada vegada que hagués de flexionar excessivament les cames i la Maria Patiño no miraria contínuament al sostre per concentrar-se, sinó per constatar que no se li mou la perruca de lloc. Per fer evident tots aquests detalls que maquilladors, ambientadors i altres tramposos de l’star-system se’n cuiden de què no veiem, existeix gent com el dibuixant de còmics Furillo (àlies de l’aragonès Ignacio Murillo) que els treuen per sobre de la línia de flotació. Més que brutes les històries de Furillo són porques, una bacanal pels escarabats i les mosques, sí és que algun dia descobrim que també ells saben llegir. Individus que no es veuen la pixa de tan grossa que tenen la panxa després de passar-se el dia cardant-se conyacs. Siamesos units per la mateixa cigala. Clients de bar que prefereixen cagar-se a sobre abans que aixecar-se i anar fins al lavabo del local. Parelles d’ancians que no han descobert la missió de la cadena del wàter, i cada vegada que el tenen ple de pixats i cagarros truquen al llauner perquè n’instal.li un de nou. Urinaris de paret amb més pèls que molts homes. Tota una col.lecció d’aberracions que dibuixats en un còmic ens fan gràcia però que estem tips de veure a la vida real. Habitual de la revista basca TMEO Furillo va compilar fa uns quants anys els seus còmics més hilarants a Donde hay pelo hay alegria, la mostra més evident de què els americans ens havien estat enganyant durant anys amb allò que anomenaven com a realisme brut. Gràcies Furillo. La pròxima tapa de patates braves serà a la teva salut.

Deliris d’altura després de l’assassinat radiofònic

The Buggles bé podria ser només la història d’un èxit. De fet per molts no deixa de ser gaire res més que la banda que va enregistrar Video killed the radio star. Per desmentir aquesta afirmació el 1980 van farcir aquesta cançó de tot un disc. The age of plastic és un compendi de pop tecnificat, que més enllà de l’encert del conegudíssim tema del vídeo i l’estrella de la ràdio, ens aporta alguns ingredients més per fer que l’àpat no sigui monotemàtic. Kid Dynamo per exemple és una grandíssima cançó, una accelerada composició que no sé perquè sempre he imaginat com a banda sonora ideal per una pel.lícula de Flash Gordon, i que és un dels remeis més vitamínics per animar els dies esmorteïts per via auditiva. La cara A es tanca amb I love you (miss robot) electrònica melòdica gens menyspreable. La B l’enceta Clean clean altre cop imprimint velocitat al disc, amb una tornada obsessiva i memorable. Llavors arriba Elstree, l’altra cançó de referència d’aquest disc de debut, dramàtica i optimista alhora, agermanant música clàssica i tecno en un deliri absolut que mai els agrairé prou. Astroboy i Johnny on the monorail, clouen amb solvència la primera col.lecció de cançons de la banda dels britànics Trevor Horn i Geoff Downes, carregades de baixos sintetitzats, pianos elèctrics, òrgans d’església, vocoders, fx i vés a saber quines collonades electròniques més. Tots dos s’involucrarien més tard en el disc Drama dels Yes, i abans d’enllestir del tot el segon i darrer disc de Buggles Adventures in modern recording, Downes va incorporar-se als Asia i va deixar la nau en mans de Horn, de qui és sobradament coneguda la seva tasca com a productor (Frankie Goes to Hollywood, Mike Oldfield, Belle and Sebastian, Pet Shop Boys...). Un epíleg no tan brillant, però que també té els seus moments de petita glòria, i que refermava les bases d’una música tecno de forma segurament molt més accessible que la de Kraftwerk o The Human League, però no per això menys aprofitable. Des de fa 27 anys que no en falta cap a la cita amb el meu tocadiscos. I és que sempre preferiré torturar l’agulla amb els Buggles, per molt que Horn digués que havia triat el nom perquè era el més fastigós que se li havia acudit en aquell moment, que no amb el Bruce Sprignsteen dels collons.

La cara agredolça de la lluna

La importància que té explicar bé una història! Aquest és probablement el gran mèrit dels bons directors de cinema, que desgraciadament tampoc és una espècie que abundi excessivament. El director txec Milos Forman és segurament un dels pocs que poden presumir de ser-ho, si tenim en compte alguns dels encerts de la seva filmografia. Man on the moon (1999) va aconseguir de transcendir moltes fronteres mentals. Per una banda la del gènere biopic. La pel.lícula explica amb sobrietat la trajectòria d’Andy Kaufman, un revolucionari humorista nord-americà que a base de surrealisme, va crear l’estereotip de showman televisiu que tan lamentablement imitat està darrerament, i alhora va aconseguir d’estripar-lo abans de caure en l’aburgesament. També transcendeix el fet que el personatge principal estigui protagonitzat per l’histriònic Jim Carrey (en el paper de Kaufman i de l'irreverent Tony Clifton), un individu que en el moment d’estrenar-se Man on the moon era considerat com poc menys que l’enemic número ú del cine seriós. Carrey aquí broda el seu personatge. Finalment la pel.lícula aconsegueix arrencar més d’un somriure, t’abdueix en un argument que ningú hagués dit que previament ens hagués interessat una merda, i si no estàs al cas dels murs de contenció oculars, pot acabar generant un riu de llàgrimes. Ah, i a sobre té el mèrit de recuperar cançons impecables com el propi Man on the moon dels REM o la genial I will survive de Gloria Gaynor, amb què s’acaba la història. Memorable.

Periodisme sota els efectes del rom

L’any 1959 un individu conegut com a Hunter Stockton Thompson aterrava a Puerto Rico, per buscar-s’hi la vida com a periodista. Abans l’havien cardat a fora de la revista esportiva de les forces d’aire de l’exèrcit nord-americà on s’havia allistat, i posteriorment també de la revista Time per insubordinació. San Juan tot just començava a ser considerada com a ciutat turística i el jove Hunter, amb només 22 anys, hi acudia allunyant-se de Nova York per refer o acabar d’enfonsar la seva vida. La veritat és que les coses a l’illa no pot dir-se que li anessin de fàbula, però com a mínim li van servir per escriure El diario del ron, el què és considerada com la única novel.la de l’home que es va treure de la màniga el periodisme gonzo, gènere en què el redactor es converteix en el protagonista de la notícia que està explicant, al voltant del qual es genera tot el text, i que actualment tindria la seva aigualida correspondència amb les cròniques d’ambient o contracròniques que publiquen alguns periòdics. La novel.la és un tros de llibre, un entreteniment collonudament recomanable, sobre les vicissituds de Hunter S Thompson a Puerto Rico, des del perill que representava poder seguir exercint la seva feina de periodista, fins a les seves malaltisses relacions sexuals, passant per l’afició a buidar ampolles de rom, els costums ancestrals dels indígenes, els banys nocturns a l’Atlàntic, les baralles de bar, la manera com aquella terra patia els efectes de l’especulació econòmica nord-americana… El llibre no va publicar-se fins el 1998, set anys abans de la mort del seu autor, tot i haver-se escrit segurament amb quatre dècades d’antelació, però tal com afirma una cita de la contracoberta de l’edició que en va fer Anagrama, és tota una joia per descobrir. Diuen que aviat podria estrenar-se una pel.lícula protagonitzada novament per Johnny Depp (ja va encarnar a Thompson a Miedo y asco en las Vegas, del grandíssim Terry Gilliam) adaptant El diario del ron. Sobretot, que no ens la facin malbé.

L’esquizofrènica família Balowski

Mentre nosaltres ens disposàvem a sotmetre’ns per enèsima vegada als designis del país veí amb l’estúpida organització del mundial de futbol, els britànics aprofitaven el temps per gravar la sitcom més genial de tots els temps. The young ones, traduïda entre nosaltres com Els joves, va esdevenir tota una troballa per una TV3 que no tenia res a veure amb l’aburgesada i conservadora cadena en què s’ha convertit actualment, quan quatre anys més tard van estrenar-la els diumenges en horari de màxima audiència, just abans del resum de la jornada futbolística. Rick, Neal, Vyvian i Mike eren els quatre estudiants que compartien casa, representant a les diferents tribus urbanes (conscienciat social, hippie, punk i pijo) que en aquells temps representaven un ampli ventall de joves. Rik Mayall, Nigel Planer, Ade Edmondson i Christopher Ryan respectivament donaven vida als quatre joves protagonistes de la sèrie, que tenia però el seu contrapunt ideal en el llogater de la casa, o en cosí del seu llogater, o en el tarat de torn relacionat amb la família, sempre interpretat pel grandíssim Alexei Sayle, més conegut a la sèrie com en Balowski (el cinquè jove), un únic integrant d’una àmplia saga sense cap vincle amb moviments socials perquè senzillament era un autèntic excèntric, capaç de beure’s una peixera sencera (a l’episodi Boring) quan representa a Billy, el carter que els porta una carta amb una postdata on els recomana que no el deixin acostar precisament a la peixera. O bé es converteix en un alter ego del Jack Nicholson d'El Resplandor a Flood, un maníac homicida amb una destral disposat a tallar els caps d'els quatre benaventurats inquilins. O entra de gorra a la festa d'Interesting com a Tony Balowski, convertint el seu monòleg paranormal en l’autèntica atracció de la nit. Va convertir-se també en Reggie Balowski, un comerciant d’armes que a Bomb valora el preu d’una bomba que ha caigut accidentalment a la casa dels joves. A Oil interpreta una cançó amb el grup Radical Posture, sota el nom d’Alexis Tractor Iuri Gagaring Setge d’Stalingrad Black en Canal Gloriós Dinamo Moscú Bomba Balowski. A l’episodi Bambi és el conductor del tren que al ritme de l’Ace of spades dels Motörhead fa una dissertació sobre famosos revolucionaris de la història. També escenificarà un gens dissimulat Mussolini policia a Cash, serà el vampir de pega a Nasty, i el psicòpata reclús Bryan Tarat Balowski a Sick, o un presentador d’un programa televisiu medieval de tortures a Panic com a Chester Balowski. Finalment reprendrà el paper del primer programa Demolition al darrer Summer holiday com a Jessie Balowski, on aconsegueix de cardar-los a fora de la casa. Un puto geni el tal Alexei, un individu que representava a la perfecció la disfunció mental que caracteritza a la major part d’una població molt més feta merdes del què normalment vol aparentar. A la teva salut serà el pròxim combinat de Moskovskaia amb extracte de taurina. I la pròxima vegada que es reposi Els Joves no tinguis cap dubte de què estaré esperant frisós com una gata en zel, la teva intervenció de tres minuts. Amb la beguda a la mà.

La sort final de l’odiós Apestoso

Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel.les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú a la generació X o al moviment grunge o com collons preferiu definir al jovent de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat pels costats, fins a les ulleres al més pur estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters tant fills de puta, que són capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir els seus objectius (follar, calers, tornar a follar, que el convidin a drogues...), Apestoso (també conegut com Leonard o Stinky en la sèrie original) reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels engendres que es movien pel descollonant còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 Bagge va decidir ajusticiar finalment a Apestoso, en lloc d’escapar-se una llàgrima dels meus ulls, només vaig experimentar una lleugera erecció a l'entrecuix. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch (el germà de Buddy) se’n van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey. Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia palmat el mateix pare de Buddy i Butch, després d’estar passant-les putes una temporada llarga. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella.