Wanderers, rock and roll i capullos amb orelles

Si un barri de Nova York era conegut a finals dels 70 per les nombroses produccions cinematogràfiques que el van utilitzar com a escenari de pel.lícules, aquest era el Bronx. Des de la conegudíssima The Warriors de Walter Hill, fins als subproductes apocalípitics italians en què el Bronx es convertia en el marc de les històries d'unes rèpliques salsitxeres de Mad Max, moltes van ser les sessions de tarda en què el nostre imaginari s'ubicava a la barriada novaiorquesa. Una de les produccions més coloristes d'aquella època va ser The Wanderers, una recreació de l'època en què les bandes dels 60 ocupaven els carrers del Bronx, dirigida el 1979 per Philip Kaufman. Els colors de les caçadores dels Wanderers marca visualment la pel.lícula, amb les peripècies d'aquesta colla d'italoamericans en primer pla, i amb el rerefons del despertar al sexe, a la vida adulta, a una maduresa imposada, i amb el rock and roll en aquella època emergent sonoritzant la major part dels fotogrames. La cinta s'engega amb un dels Wanderers qualificant de capullos amb orelles a un grup d'skins (els Baldies) liderats per un animal obès i gegant anomenat Terror. Les baralles amb els skins, els negres, els asiàtics o els hispans, queda en un joc de nens però, quan amb qui s'han d'enfrontar és amb una colla de tarats silenciosos i sectaris, una nombrosa formació d'irlandesos fanàtics del cristianisme, que es mouen com un grup de zombies autistes. Vaja, com la vida mateixa. El cas és que l'època en què va aparèixer The Wanderers l'ha convertit malgrat el seu caràcter de pel.lícula de sèrie B, en tota una icona per alguns membres d'una generació que va submergir-se en el món del cine quan l'efervescència d'aquells anys feia que posar-se davant d'una pantalla encara portés inherent la capacitat de sorprendre'ns.