A prendre pel cul la correcció

La correcció política ens ha portat a tal extrem que sembla impossible parlar de cap aspecte d'aquest món, sense que et saltin una tribu de putos tarats a sobre per recriminar-te que hagis jugat amb els seus sentiments o altres collonades per l'estil. Si a algú li sua totalment la polla aquestes imbecilitats és a Piñata, l'autor de còmics habitual del TMEO i que també va contribuïr al tancament definitiu de la revista barcelonina El Víbora. Aquest dibuixant basc busca en una estética lletgista, arguments irreverents que provoquen fàcilment el rebuig del públic estàndard. Si teniu els budells curats d'espants pot ser del més agraït que us ha caigut entre cella i cella, al nivell del Vuillemin més passat de voltes, o del Furillo més agressiu. Alguns dels seus personatges habituals són Tifus, un individu carregat de merda en tot el seu perímetre físic (-E Tifus, no sabia que tenias un tatuaje, como siempre vas lleno de mierda, qué és? un demonio? -E? A, esto, no que me he dormido encima de una rata), Calvin hijo no deseado o Perico Gordo el loro que caga fuego, a més de nombroses historietes sense personatge fix (-Buenos días ¿Usted abusa sexualmente de sus hijos? -Abusar? No, como mucho una vez al día). Piñata és un dels grans del còmic underground, passadíssim de voltes i irreverent com pocs. Una de les poques ocasions que ens dona el món del còmic per passar-se pel forro les mariconades que ens estan introduïnt directament al cervell tots els defensors de la democràcia, les bones costums i l'estat del benestar. Si el voleu gaudir en format individualitzat busqueu els comic-books Basura o Piñata a go-go. Si no us agrada, us torno els diners.

Impecables al tanatori

Moltes gràcies per Deu. Un puto disc collonut, a l'alçada de IV i 5. Bé, jo sóc dels què vaig descobrir tard a Kitsch, sobretot perquè quan va aparèixer allò del rock català vaig resistir-me a creure que hi hagués ni un sol grup realment potable en tot aquell moviment. Està clar que m'equivocava, però és que els arbres no em deixaven veure els xiprers del bosc. Amb els anys, vaig comprendre que darrera d'aquella Oració i aquella Presó mental o aquell Dia boig hi havia alguna cosa més que una banda de paràsits a la recerca de la seva subvenció. Vaig entendre que entre aquelles cançons hi havia un petit detall que sovint passa desapercebut per molts aficionats i que és allò que realment em fa trempar en matèria musical: el talent. Concerts memorables, com el de la zona esportiva de Manlleu, amb les samarretes de Piolín i Silvestre, i sense concessions sobre l'escenari. Com els Motörhead, de puta mare. També recordo molt un concert a una discoteca de Sant Hilari Sacalm, pels volts de les festes de Nadal, d'una contundència implacable, per mi la millor època de la formació (clar que la primera no l'havia vist en directe perquè els prejudicis em superàven). Entremig van arribar el 1er curset d'iniciació al fracàs per mi més irregular del què m'esperava, i el 7 i el 8, cadascún dels quals em va semblar millor que l'anterior, però tot i així per sota de les expectatives que havíeu estat generant. Per això Deu em sembla tant collonudament bó, perquè el veig facturat des de la víscera, de guitarres imponents i energètic com a les millors èpoques, i perquè fins i tot els mitjos temps estan creats des d'un sentiment que t'impedeixen prèmer el botó del reproductor per anar directament a Final, Dominis o Hereus. Un disc conceptual, per on sobrevola l'amenaça del comiat, perquè la formació sembla tipa del desinterés per la música d'aquest nostre país. Un desinterés que no tenim en exclusiva però que fa comprensible que pugui arribar a causar el desassossec entre formacions com els Kitsch. En tot cas si això és realment un final, serà un dels millors discos terminals que mai he escoltat, una impecable manera d'arribar al tanatori per deixar-hi un excel.lent cadàver. Mentrestant només queda desitjar que se'n vagin a prendre pel cul les radiofòrmules, els festivals d'estiu, i els segells discogràfics que han erosionat el gust per la música i que ara moren víctimes de les descàrregues d'internet. Un grapat de sal per les ferides de part meva.

1280 raons de pes

Repassant les meves lectures juvenils, Agatha Christie era una habitual de la literatura que consumia. La veritat és que m'agradava, i que en una recent lectura de Muerte en las nubes, tampoc l'he trobat tant atrotinada com podria haver estat, sobretot comparant-la amb sèries televisives a l'ús considerades com la rehòstia per la crítica establerta. El cas és que a principis dels anys 90 vaig tenir una conversa amb un individu conegut com en Sebas, una mena de referent de tot allò que no cal fer a la comarca. Em recomenava la literatura negra, i em va explicar que havia llegit com uns noranta llibres d'aquest gènere, sobretot els que l'editorial Bruguera va publicar durant els vuitanta, dins de la col.lecció Novela Negra. Entre les recomenacions que em va fer hi havia el 1280 ànimes, de Jim Thompson. En Sebas es descollonava explicant-me l'argument d'un llibre que publicat el 1964, narrava l'amoralitat del xèrif de del comtat de Potts (el poble amb 1280 habitants a què es refereix el títol), en Nick Corey, un personatge collonut no només per introduïr-me en aquest tipus de lectura, sinó també per comprendre millor que el cinisme no té perquè ser entès amb la perversa i partidista interpretació amb què habitualment se'ns intenta transmetre. Tal i com explica la contraportada de l'edició de la novel.la que Edicions 62 en va fer dins de la Selecció de la Cua de Palla, queda clar què és el crim per Corey: "la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat". I així ho aplica a la seva pròpia feina, en un personatge totalment corrupte, al nivell del Bad Lieutenant que Harvey Keitel va protagonitzar a la ja mítica pel.lícula d'Abel Ferrara. Totalment d'acord. I encara que no n'estigués, què menys puc dir d'una novel.la que em va empènyer a descobrir autors imprescindibles com William Riley Burnett, Chester Himes, Andreu Martín, Dashiell Hammett, David Goodis, Don Tracy, James M Cain, Lionel White, Boris Vian, Donald E Westlake o Fredric Brown? Merci Sebas.