I després del 8, el buit

Fa temps que els partits de futbol me la suen bastant. M'agrada que guanyi el Barça i tal, però si pot ser, que no em facin mirar el partit. Els noranta minuts se'm fan avorrits com una mala cosa, tot i que diuen que ara mateix l'equip que entrena Guardiola és el millor del planeta. Pot ser... En tot cas alguns dies tinc la sort de poder recuperar partits antics per Barça TV, el canal televisiu en clau blau-grana les vint-i-quatre hores del dia, i on tots els partits que hi ofereixen son pràcticament en clau de victòria. Va ser dijous passat, contemplant un FC Barcelona 4 -Manchester United 0 del penúltim any de Cruyff com a entrenador, que vaig descobrir per què després del pas de Hristo Stoitxkov per l'equip, he perdut bastant l'interés pel tema, per més que l'equip hagi comptat amb jugadors com Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Kluivert, Messi o Ibraimovitx, considerats entre els millors del planeta. Doncs perquè Stoitxkov era un jugador excepcional, el més gran amb diferència que ha vestit mai la samarreta blau-grana. En aquell partit no només va marcar dos gols, i va donar una assistència brillant perquè Romàrio en fés un altre, sinó que va defensar rabiosament, va atacar amb criteri, va protestar a l'àrbitre, va esperonar a l'equip i al públic, va posar electricitat sobre la gespa... Un jugador acollonant i encomanadís, que ja en les quatre temporades anteriors havia estat decissiu per a la millor etapa per ara del futbol blau-grana, i que en la seva poc valorada segona època al club -vilment tallada per aquell sòmines d'entrenador anomenat Van Gaal- també va seguir donant mostres d'un innegable talent. Amb la seva marxa, la marxa del buit -el número del seu dorsal- en això del futbol hi ha quedat un vuit irreparable. Clar que amb la panxa que ha posat, que a ningú se li acudeixi d'anar-lo a buscar si en les properes jornades les coses no acaben de sortir del tot bé, eh!

Entrada al món dels vampirs congelats

Algunes pel.lícules de vampirs estan bé. La majoria són reiteratives, incideixen en els mateixos tòpics (o els deconstrueixen) en una avorrida successió d'ombres, estaques, dents d'all i poders sobrenaturals. Però Déjame entrar (Låt den rätte komma in) de Tomas Alfredson, és una excel.lent cinta, on més enllà del vampirisme es tracten temes com la solitud, l'amistat o el bullying, des del glacial punt de vista de la societat sueca. Dos pre-adolescents fan amistat en una sòrdida zona residencial, tot i els intents de la noia d'evitar-ho. Paral.lelament comencen a haver-hi assassinats i dessagnats al barri. L'ambient fred embolcalla la projecció, creant un microclima que atrapa l'espectador, a qui se'l sedueix amb detalls d'infantesa com el cub de Rubick o el llenguatge Morse. Tot plegat en un conte fantàstic rocós, sense pràcticament fisures (bé, si, una als baixos de la noia vampira que encara ara no sabem ben bé si és o no una fèmina, una vampiresa o potser fins i tot un nen). Una gran pel.lícula, on els vampirs no fan nosa, d'aquelles que et deixen emprempta, que et fan pensar una mica més enllà de les escenes d'acció (genial els caps decapitats submergint-se a la piscina o el suicidi del mentor de la vampiresa). Cine d'aquell que difícilment ens passaran en horari de màxima audiència a les televisions convencionals.

Fregant la perfecció trash

Un investigador privat (Renzo Montagnani) està atenent a una clienta. Aquesta li explica com per molt que intenta excitar al seu marit, aquest no li fa el més mínim cas. La dona (una mica vacona tot sigui dit) comença a despullar-se, primer els mamellots i després ensenyant les calces. De cop i volta se sent una mena de terratrèmol, i tots dos queden acollonits. A dins d'un armari, el causant del moviment sísmic, l'ajudant de l'investigador (el grandíssim Alvaro Vitali) se l'està pelant a dues mans. A partir d'aquesta primera escena Nadie es perfecto (Dove vai se il vizietto non ce l'hai?) esdevé un dels millors exemplars del repudiat gènere del cine trash italià. Montagnani i Vitali s'instal.len a casa d'un matrimoni (la rotunda Paola Senatore i Mario Carotenuto) per fer-hi una feina de l'agència, perquè la Senatore sospita d'una infidelitat del seu marit. Fent-se passar per gais, tots dos han de fer equilibris per dissimular la seva veritable condició davant d'un servei femení impressionant, i de la mateixa Senatore (una actriu que va acabar fent porno dur). En una altra escena impagable, Montagnani ha de posar-li crema solar, en un estat d'excitació creixent que acaba amb l'aigua de la piscina arribant al punt d'ebullició. El cas és que per aquells no iniciats en la comèdia trash, que va sorgir a Itàlia a partir de treure tot el suc a alguns apunts que Fellini havia mostrat a les seves pel.lícules, Nadie és perfecto pot resultar una magnífica ocasió per entendre els pros i contres d'aquest subgènere. Personalment penso que és sublim, cine que tot i el baixíssim pressupost, compleix perfectament amb l'objectiu d'entretenir i fer passar una hora i mitja amb un somriure permanent a la boca que tot sovint es converteix en descollonament. Només per gent amb la ment molt oberta (i una mica calenta).

Divines criatures

Les primeres edicions del programa de TVR Els homes durs no ballen, van comptar amb la participació de Jordi Sellabona, un individu amb inquietuds musicals fortes, que es va presentar a un dels primers enregistraments amb una cinta promocional de video d'Elefant Records que li havien donat en algun festival estiuenc. La cinta en qüestió contenia clips de diferents bandes del segell madrileny, entre les quals hi havia precisament els Heavenly. La cançó que els representava era Our love is heavenly: uns apunts de guitarra introdueixen una melodia irresistible, plàcida però ballable alhora, d'aquella que els detractors del pop en estat pur denominen com "viva la gente". Doncs collonut, m'encantava la cançó i m'encanta el recopil.latori que la mateixa gent d'Elefant van editar amb el nom de This is heavenly (1995), on recollien temes corresponents al material enregistrat originalment amb Sarah Records, el primer mini-LP del grup Heavenly vs satan, l'LP Le jardin de Heavenly i cinc singles més. A més d'incloure Our love is heavenly, el disc conté tretze cançons, totes elles amb un alt component melòdic, guitarres notables i una veu irresistible. C is the heavenly option (aquesta amb la col.laboració de Calvin Johnsson), p.u.n.k. girl, Atta girl (grandíssima), So little deserve, Starshy, Diferent day o Shallow en són algunes de les més destacades. Posteriorment als temes inclosos en aquest disc els Heavenly van enregistrar un nou treball amb Sarah, The decline and fall of Heavenly (1994) i després ja amb Wiija records van treure el no menys genial Operation Heavenly (1996). Aquest darrer disc va coincidir amb el suicidi del bateria Mathew Fletcher, germà de la cantant Amelia. El grup va decidir continuar endavant amb Heavenly però si que ho van fer amb un altre nom Marine Research (1999), que no seria el darrer d'una formació que més endavant es va mutar al de Tender Trap(2002). Amb anterioritat a Heavenly també s'havien anomenat Talulah Gosh (1986). Una capacitat lloable per no perpetuar-se en uns mateixos esquemes, si bé el talent mai ha abandonat del tot als components d'aquests conjunts.