Cinc anys abans de la publicació del
serial-killer literari més popular de la Generació X (el Patrick Bateman de l'
American psycho de Bret Easton Ellis), l'autor de novel·la negra James Ellroy ja havia escrit la seva particular recreació d'un psicòpata
"d'intel·lecte privilegiat, ànima despietada i cor maligne" segons explica la contraportada del llibre,
El asesino de la carretera (1986). Era la tercera obra d'Ellroy després de
Réquiem por Brown (1981) i
Clandestino (1982), tot i que no va ser publicada en castellà fins el 2008. La vaig trobar ofertada en la llibreria d'uns grans magatzems de Madrid, i tant la portada com el títol em van atraure per la temàtica. En canvi tant el preu com la poca repercussió mediàtica de l'obra em van induïr a creure que es tractava d'una obra menor de l'autor nord-americà. Desconec de quin peu calça la resta de producció d'Ellroy perquè aquesta és la primera novel·la que en llegeixo, però el regust que m'ha deixat és notable. Inquietant i malaltissa a parts iguals, es tracta de la comfessió literària de Martin Michael Plunkett, intercalada amb retalls de premsa on s'expliquen les seves atrocitats, i alguns fragments del diari de l'agent que l'acabarà detenint. El més original de l'obra rau però en la relació que es genera entre Plunkett i un policia anomenat Ross Anderson, el primer que descobreix la seva faceta assassina, que curiosament el permet prosseguir la trajectòria sanguinària, perquè tots dos comparteixen la mateixa afició. L'amistat que neix entre ells arriba a uns alts nivells d'intimitat. L'estructura de l'obra no deixa de ser
road story banyada en hemoglobina, que comença com la manifestació d'una infantesa i joventut traumàtiques, i acaba en un crescendo orgiàstic d'horror i maldat, sempre amb la Sombra Sigilosa com a referent, l'antítesi de l'heroi de còmic El Hombre Puma.
El asesino de la carretera és un llibre difícil d'oblidar, que per moments m'ha recordat l'esquema d'una altra obra de carretera igualment impactant, la
Lolita de Vladimir Nabokov, tot i que les motivacions de Humbert Humbert i Clare Quilty siguin sensiblement diferents que les de Plunkett i Anderson. Espero que
LA Confidential,
Jazz blanco o
La Dália negra i la resta de novel·les de James Ellroy estiguin a similar alçada.
