Dillon i el noi de la motocicleta

El problema d’idolatrar una pel.lícula, és que si la tornes a veure al cap dels anys, normalment et decep. La ley de la calle (Rumble Fish) era la primera cosa que veia cada dia quan em despertava durant molts anys. De fet no és que hi parés massa atenció perquè normalment tinc mal despertar, però la pàgina amb el cartell comercial de la pel.lícula, arrencada de la revista Fotogramas i enganxada al lateral de l’armari de la meva habitació, és un d’aquells records que em venen al cap quan penso en aquesta pel.lícula. Fa un any vaig recuperar-la. Uns grans magatzems d’Andorra la venien a preu de saldo. Millor per mi. I molt millor encara quan després de revisar-la la decepció no va aparèixer per enlloc. El 1983 Francis Ford Coppola va dirigir dues de les seves millors pel.lícules. Per una banda Rebelds (Outsiders), amb el gruix del brat-pack, les joves promeses que al cap dels anys es van convertir en multimilionaris actors. Per una altra Rumble Fish, amb l’estrella fugaç Mickey Rourke com a protagonista, acompanyat per l’emergent i seductor Matt Dillon (cinta al cap, samarreta blanca, i una xuleria innata en cadascun dels seus gestos). Completen el repertori el nebot Nicolas Cage, la llegenda Dennis Hopper, la deliciosa (en aquells temps) Diane Lane, i Vincent Spano. Coppola va utilitzar una novel.la de S.E.Hinton per articular aquesta pel.lícula on la poesia sobrevola els fotogrames, ja sigui en forma de núvols a càmera ràpida, ja sigui amb el simbolisme d’uns peixos de colors que contrasten amb el rigorós blanc i negre de la resta de la cinta, ja sigui amb la imagineria dels diferents rellotges que apareixen en el decurs del metratge. Dillon és el germà d’el noi de la motocicleta (Rourke), que retorna al barri on tot el jovent el té idealitzat com a icona de llibertat i rebel.lia. Els contrapicats des del rètol del bar habitual de la banda, les imatges de la Lane en roba interior animant les hores d'escola o treball de Dillon, l’alcoholisme del pare dels germans (Hopper), la filosofia de barri, el realisme sobri de les escenes, el petit paper del grandíssim Tom Waits, el cos de Dillon levitant en plena inconsciència després d’una baralla imaginant les reaccions a la seva suposada mort… Massa detalls com per decebre’ns. I a l’horitzó, la terra promesa: Califòrnia.

Fil musical entre déu i l'home

Els fruits de la banda de Malasaña s'havien donat a conèixer amb els notables Ferpectamente i Un tio cabal, dues descàrregues de rock i rythm'n'blues, dos discos marcats per la peculiar veu de Josele Santiago i per una contundència musical que s'apartava de la comercialitat habitual en el rock ibèric de la dècada dels 80. Amb La vida mata (1990) quedava clar però que Los Enemigos eren una formació diferent, amb denominació d'origen pròpia, allunyats dels vicis en què queien recorrentment els què triaven dedicar-se al rock en aquella època. Les imatges i icones religioses es reparteixen per gairebé totes les cançons del disc, ja des del monolític i apocalíptic El gran calambre final (“Siete ángeles y trompetas. Siete sellos, fuego y sangre como predijo el profeta”) que obre el disc, i passant per El fraile y yo (“Enloqueció un fraile y quiso que yo bebiera más y riese por él”), Traspiés (un capellà intentant abduïr a les files dels creients a un condemnat a mort), Ouija (conversa amb un mort demanant-li què hi ha al més enllà), La torre de Babel (ironia macarra sobre el multilingüisme generat a la torre bíblica), Desde el jergón (“Desde el jergón os maldigo porque dios se pasó, se pasó conmigo”) o Miedo (“Solo me dan miedo las monjas, el agua y los niños”). Un disc prenyat de religiositat, on destaca la genial Septiembre, crònica d'un noi agobiat pels estudis que decideix acabar amb la seva vida i “estrenar corbata hoy” per no haver de passar pel mal tràngol de la revàlida del setembre. O Paquito, història d'un tarat que es dedica a posar xinxetes dins les sabates de la seva mare o a jugar “a los vaqueros con una pistola de verdad y matará a su mejor amigo”. I per rematar-ho unes bones dosis de filosofia enemiga, amb temes que deixen clar ja des del títol (Yo no quiero ser feliz i Nadie me quiere) per on fluctúa el cervell de Josele. I és que, perquè negar-ho, les drogues i l'alcohol són dolents, però aquesta puta vida és molt pitjor.

El gran assalt a l’hipòdrom

Normalment se sol dir que la pel.lícula sempre sol ser més fluixa que el llibre en què s’ha inspirat. Però no sempre és així. El cas d’Els ponts de Madison, va demostrar que la pel.lícula de Clint Eastwood podia ser mil vegades més reeixida que el propi llibre. I en altres casos no cal ni que l’un sigui millor que l’altre. Amb un empat o simplement ni tan sols plantejant-se la competició ens en podem sortir més airosos. Aquest és el cas de Cop mestre (Clean break, 1955), la novel.la de Lionel White que Stanley Kubrick va fer servir per edificar una de les seves primeres obres, Atracament perfecte. A Cop mestre White explica el seu pla per quedar-se amb tota la recaptació de les apostes d’un hipòdrom i no haver de tornar mai més a la presó des d’on ha ordit aquest pla. Es tracta d’una novel.la negra on el protagonista Johnny Clay va teixint la xarxa de col.laboradors que l’han de portar fins al seu objectiu final, que no és altre que quedar-se amb tots els calers que han generat les carreres de cavalls. Un llibre àgil, relativament breu i molt additiu, que s’insereix perfectament dins del subgènere negre de les hold-up o novel.les d’atracaments, de les quals n’ha acabat erigint-se com un dels exemples a seguir. En la resolució de la trama, hi queda el regust de què el pla evidentment era perfecte. L’havia ideat Clay, una persona ingel.ligent. El problema precisament era que els què l’havien de dur a terme no eren perfectes ni probablement intel.ligents. Eren persones humanes.

Sociopatia en estat visceral

El xarop per la tos, el tabac, l’alcohol i la pintura inhalada, només poden donar com a resultat per al seu consumidor habitual, el convertir-lo en un autèntic sociòpata. Aquest és el cas de Kevin Spencer, un noi de catorze anys, fill de la gorda, alcohòlica i calentorra Anatasia, i del gordo, alcohòlic, analfabet i sovint presidiari Percy. Tot plegat podria servir per donar forma a un conte passat de voltes de Charles Bukowski, però en realitat forma part de la sèrie de dibuixos animats més genials (i menys animats en el sentit estricte de la paraula) que mai m’he tirat a la cara. El millor de tot plegat segurament és la presència de l’amic imaginari de Kevin, l’oca Allen, la seva veu de la consciència que no es cansa de recordar-li que és un fill de puta i un anormal. En la majoria de les ocasions l’oca no només té raó sinó que a més l’ha de maltractar físicament per demostrar-li. Kevin Spencer és una sèrie canadenca irreverent i creada el 1999 sota l’aixopluc de The Comedy Network, obra de Greg Lawrence, i que TV3 i el Canal 33 van emetre repetidament abans de caure en la depriment programació actual, que sota el govern Montilla sembla tenir l’únic objectiu de fer desaparèixer totes dues cadenes. Una altre cubata de vodka amb xarop per la tos, si us plau.

Ocellots de mal averany

El pitjor que se li va acudir de dir a la premsa de l’època sobre el Meglamania dels Birdhouse, va ser que tenia una portada horrible que recordava als pitjors grups de heavy metal. Està clar que el 1989 es vivia sota el síndrome del mal que havia causat el heavy metal, però Meglamania era molt més que una mala portada. Era un excel.lent disc. Un any abans aquesta banda de Brixton havia debutat amb Burnin’up, un compendi de sons sota l’estigma dels Stooges, que els va servir perquè el reputat Vic Maile (productor entre d’altres de Motörhead, Dr.Feelgood, Inmates o Godfathers), probablement un dels seus darrers treballs abans de morir víctima d’un càncer el juliol d’aquell mateix any. En definitiva Meglamania també seria el darrer disc dels Birdhouse, però va deixar un grapat d’adrenalítiques mostres del què per ells és fer música, que encara avui no s’ha pogut esborrar. The devil looks after his own… obre la cara a del disc (abans els discos tenien dues cares, ara només les persones en tenim dues o més) amb una descàrrega elèctrica que té el seu punt culminant amb We got the power, una mena de rap de guitarres incendiàries que hauria de figurar en qualsevol antologia del gènere. El hardcore descarnat es fa més evident però a la cara b, amb temes com Dangerous, Korea, On the beach, All the lessons i When the storm comes down, que són veritables injeccions energètiques que si llavors ja tenien vigència, imagineu-vos ara amb les quantitats industrials de música infumable que s’està facturant. Johnny Rev no era segurament un gran cantant, ni Kathy Freeman i Mark Nicol uns immensos guitarristes, ni tan sols Mark Duncan un baixista excel.lent o Max Cantara un bateria esplèndid. Però tots junts formaven una gran banda. Els Birdhouse. Amb només dos discos. I un de portada horrorosa. Que follin als Rolling Stones.

Al cim de l'splatter amb Lucio Fulci

Zombi 2, més coneguda entre nosaltres com Nueva York bajo el terror de los zombies, va ser probablement el primer èxit rotund a nivell comercial de Lucio Fulci (1927-1996) arreu del món. El realitzador italià s’havia convertit en un especialista de l’explotation tant conreada a nivell transalpí, consistent en aprofitar èxits comercials d’altres cinematografies i fer-ne rèpliques de diferents intensitats. Fulci havia treballat en westerns, comèdies eròtiques, cine d’acció, pel.lícules bèl.liques o terror, però va ser amb Zombi 2 quan va convertir-se definitivament en un tòtem del gore o splatter. Les escenes explícites de la pel.lícula, i especialment la del primer pla del globus ocular d’Olga Karlatos, que acaba enfonsat en una estella de fusta d’una porta, com si fos una oliva caçada per un escuradents, van elevar a històrica l’aportació de Fulci al gènere. No menys notable és la baralla en què s’embranquen un tauró i un zombi subaquàtic, mentre Auretta Gay aprofita per salvar-se de tots dos i ens permet de gaudir una estona més del seu esplèndid topless, abans no acabi irremisiblement abduïda pel col.lectiu zombi de l’illa caribenya cap on es dirigeix. Curiosament el títol castellà poc té a veure amb la pel.lícula, si exceptuem l’escena final on es veu el pont de Brooklyn materialment ocupat per zombis àvids de conquerir el planeta com va fer-ho el propi Fulci. A partir d’aleshores van arribar altres clàssics del terror sagnant com Aquella casa al lado del cementerio, El destripador de Nueva York, Aenigma o Demonia. Un artesà irrepetible dels fotogrames impregnats de sang i de fetge