Ocellots de mal averany

El pitjor que se li va acudir de dir a la premsa de l’època sobre el Meglamania dels Birdhouse, va ser que tenia una portada horrible que recordava als pitjors grups de heavy metal. Està clar que el 1989 es vivia sota el síndrome del mal que havia causat el heavy metal, però Meglamania era molt més que una mala portada. Era un excel.lent disc. Un any abans aquesta banda de Brixton havia debutat amb Burnin’up, un compendi de sons sota l’estigma dels Stooges, que els va servir perquè el reputat Vic Maile (productor entre d’altres de Motörhead, Dr.Feelgood, Inmates o Godfathers), probablement un dels seus darrers treballs abans de morir víctima d’un càncer el juliol d’aquell mateix any. En definitiva Meglamania també seria el darrer disc dels Birdhouse, però va deixar un grapat d’adrenalítiques mostres del què per ells és fer música, que encara avui no s’ha pogut esborrar. The devil looks after his own… obre la cara a del disc (abans els discos tenien dues cares, ara només les persones en tenim dues o més) amb una descàrrega elèctrica que té el seu punt culminant amb We got the power, una mena de rap de guitarres incendiàries que hauria de figurar en qualsevol antologia del gènere. El hardcore descarnat es fa més evident però a la cara b, amb temes com Dangerous, Korea, On the beach, All the lessons i When the storm comes down, que són veritables injeccions energètiques que si llavors ja tenien vigència, imagineu-vos ara amb les quantitats industrials de música infumable que s’està facturant. Johnny Rev no era segurament un gran cantant, ni Kathy Freeman i Mark Nicol uns immensos guitarristes, ni tan sols Mark Duncan un baixista excel.lent o Max Cantara un bateria esplèndid. Però tots junts formaven una gran banda. Els Birdhouse. Amb només dos discos. I un de portada horrorosa. Que follin als Rolling Stones.