El gran assalt a l’hipòdrom

Normalment se sol dir que la pel.lícula sempre sol ser més fluixa que el llibre en què s’ha inspirat. Però no sempre és així. El cas d’Els ponts de Madison, va demostrar que la pel.lícula de Clint Eastwood podia ser mil vegades més reeixida que el propi llibre. I en altres casos no cal ni que l’un sigui millor que l’altre. Amb un empat o simplement ni tan sols plantejant-se la competició ens en podem sortir més airosos. Aquest és el cas de Cop mestre (Clean break, 1955), la novel.la de Lionel White que Stanley Kubrick va fer servir per edificar una de les seves primeres obres, Atracament perfecte. A Cop mestre White explica el seu pla per quedar-se amb tota la recaptació de les apostes d’un hipòdrom i no haver de tornar mai més a la presó des d’on ha ordit aquest pla. Es tracta d’una novel.la negra on el protagonista Johnny Clay va teixint la xarxa de col.laboradors que l’han de portar fins al seu objectiu final, que no és altre que quedar-se amb tots els calers que han generat les carreres de cavalls. Un llibre àgil, relativament breu i molt additiu, que s’insereix perfectament dins del subgènere negre de les hold-up o novel.les d’atracaments, de les quals n’ha acabat erigint-se com un dels exemples a seguir. En la resolució de la trama, hi queda el regust de què el pla evidentment era perfecte. L’havia ideat Clay, una persona ingel.ligent. El problema precisament era que els què l’havien de dur a terme no eren perfectes ni probablement intel.ligents. Eren persones humanes.