Fil musical entre déu i l'home

Els fruits de la banda de Malasaña s'havien donat a conèixer amb els notables Ferpectamente i Un tio cabal, dues descàrregues de rock i rythm'n'blues, dos discos marcats per la peculiar veu de Josele Santiago i per una contundència musical que s'apartava de la comercialitat habitual en el rock ibèric de la dècada dels 80. Amb La vida mata (1990) quedava clar però que Los Enemigos eren una formació diferent, amb denominació d'origen pròpia, allunyats dels vicis en què queien recorrentment els què triaven dedicar-se al rock en aquella època. Les imatges i icones religioses es reparteixen per gairebé totes les cançons del disc, ja des del monolític i apocalíptic El gran calambre final (“Siete ángeles y trompetas. Siete sellos, fuego y sangre como predijo el profeta”) que obre el disc, i passant per El fraile y yo (“Enloqueció un fraile y quiso que yo bebiera más y riese por él”), Traspiés (un capellà intentant abduïr a les files dels creients a un condemnat a mort), Ouija (conversa amb un mort demanant-li què hi ha al més enllà), La torre de Babel (ironia macarra sobre el multilingüisme generat a la torre bíblica), Desde el jergón (“Desde el jergón os maldigo porque dios se pasó, se pasó conmigo”) o Miedo (“Solo me dan miedo las monjas, el agua y los niños”). Un disc prenyat de religiositat, on destaca la genial Septiembre, crònica d'un noi agobiat pels estudis que decideix acabar amb la seva vida i “estrenar corbata hoy” per no haver de passar pel mal tràngol de la revàlida del setembre. O Paquito, història d'un tarat que es dedica a posar xinxetes dins les sabates de la seva mare o a jugar “a los vaqueros con una pistola de verdad y matará a su mejor amigo”. I per rematar-ho unes bones dosis de filosofia enemiga, amb temes que deixen clar ja des del títol (Yo no quiero ser feliz i Nadie me quiere) per on fluctúa el cervell de Josele. I és que, perquè negar-ho, les drogues i l'alcohol són dolents, però aquesta puta vida és molt pitjor.