Dillon i el noi de la motocicleta

El problema d’idolatrar una pel.lícula, és que si la tornes a veure al cap dels anys, normalment et decep. La ley de la calle (Rumble Fish) era la primera cosa que veia cada dia quan em despertava durant molts anys. De fet no és que hi parés massa atenció perquè normalment tinc mal despertar, però la pàgina amb el cartell comercial de la pel.lícula, arrencada de la revista Fotogramas i enganxada al lateral de l’armari de la meva habitació, és un d’aquells records que em venen al cap quan penso en aquesta pel.lícula. Fa un any vaig recuperar-la. Uns grans magatzems d’Andorra la venien a preu de saldo. Millor per mi. I molt millor encara quan després de revisar-la la decepció no va aparèixer per enlloc. El 1983 Francis Ford Coppola va dirigir dues de les seves millors pel.lícules. Per una banda Rebelds (Outsiders), amb el gruix del brat-pack, les joves promeses que al cap dels anys es van convertir en multimilionaris actors. Per una altra Rumble Fish, amb l’estrella fugaç Mickey Rourke com a protagonista, acompanyat per l’emergent i seductor Matt Dillon (cinta al cap, samarreta blanca, i una xuleria innata en cadascun dels seus gestos). Completen el repertori el nebot Nicolas Cage, la llegenda Dennis Hopper, la deliciosa (en aquells temps) Diane Lane, i Vincent Spano. Coppola va utilitzar una novel.la de S.E.Hinton per articular aquesta pel.lícula on la poesia sobrevola els fotogrames, ja sigui en forma de núvols a càmera ràpida, ja sigui amb el simbolisme d’uns peixos de colors que contrasten amb el rigorós blanc i negre de la resta de la cinta, ja sigui amb la imagineria dels diferents rellotges que apareixen en el decurs del metratge. Dillon és el germà d’el noi de la motocicleta (Rourke), que retorna al barri on tot el jovent el té idealitzat com a icona de llibertat i rebel.lia. Els contrapicats des del rètol del bar habitual de la banda, les imatges de la Lane en roba interior animant les hores d'escola o treball de Dillon, l’alcoholisme del pare dels germans (Hopper), la filosofia de barri, el realisme sobri de les escenes, el petit paper del grandíssim Tom Waits, el cos de Dillon levitant en plena inconsciència després d’una baralla imaginant les reaccions a la seva suposada mort… Massa detalls com per decebre’ns. I a l’horitzó, la terra promesa: Califòrnia.