La salvatge edat daurada de Woody

Si una cosa tenien bona els dibuixos animats clàssics, és que estaven alliberats de tota la correcció política que més endavant va imposar-se en el gènere dirigit al públic infantil. Popeye, Tom i Jerry, el Correcaminos, Bugs Bunny, el Pato Lucas i sobretot el Pájaro Loco (també conegut com Loquillo o Woody Woodpecker) en són clars exemples. Basat en un ocell picasoques originari dels Estats Units, el Pájaro Loco tenia un aspecte (cresta, pit inflat, bec punxegut) i unes actituds salvatges, que preludiaven clarament el què més endavant va ser el moviment punk. Alliberat de tabús morals, les històries clàssiques de Woody Woodpecker són tot un manual de l'animal més antisocial que ha tingut la subcultura popular nord-americana. De tota manera l'star-system ha acabat assimilant-lo, coparticipant en nombroses pel.lícules de Hollywood, convertint-se en amable icona de parcs temàtics (Port Aventura) i domesticant-lo en les versions modernes del personatge. Amb aquest propòsit Woody ha deixat el tabac que tan bé li anava per encendre la dinamita, com també li va acabar passant a Lucky Luke. Si podeu recuperar els cartoons de mitjans de segle XX del personatge, podreu constatar la seva empenta irrefrenable, que van convertir-lo en la icona de grups que en els seus inicis també es mostrafven adrenalíticament impecables com Loquillo y Trogloditas (de fet el nom de guerra de José Maria Sanz també prové del mateix personatge). Woody va ser dissenyat originalment per Ben Hardaway, responsable també de Bugs Bunny i l'ànec Lucas, sota la producció de Walter Lantz entre finals de la dècada dels trenta i fins a principis dels trenta per a la televisió. Punk power.

Les obsessions del vampir

Andreu Martín sempre m’ha semblat un dels autors de novel.la negra més solvents del nostre país. Quan l’editorial La Magrana va iniciar la seva col.lecció La Negra, vaig acumular alguns dels llibres de Martín (Si és no és, Barcelona connection, Muts i a la gàbia, Pròtesi) que més endavant vaig introduir entre cella i cella, sense cap mena de remordiment ni problema de digestió. Els llibres de l’escriptor català són exemples impecables de com escriure novel.la de gènere criminal, sense fissures, amb un ofici envejable, una cintura infalible, i una habilitat inusual perquè el text no grinyoli tot i traslladar a Catalunya uns recursos argumentals que estàvem acostumats a veure a Califòrnia, Nova York o Xicago. Potser per això, quan va aparèixer Corpus delicti (2002) alguns pensàvem que el canvi dels carrers de Barcelona pels de Londres a la primera meitat de segle XX, i la pàtina fantàstica que presumiblement afectava al protagonisme, podia fer grinyolar la història. Res més lluny del resultat d’aquesta novel.la. Un vampir convençut, convertit en consumidor habitual de sang humana és el protagonista londinenc de Corpus delicti. Un home obsessiu, que en primera persona ens explica les seves manies, com veu a les persones que l’envolten, com els assassina i els fa desaparèixer en un bidó ple d’àcid que guarda en un magatzem mig abandonat, com pateix somnis terrorífics on les víctimes prenen formes, com s’enfronta a la justícia. Un llibre on Martín aprofita per retre homenatge als grans del gènere en la seva vertent més clàssica, des de Poe fins a Agatha Christie, passant per Wodehouse, Crompton, Jardiel Poncela i encara que l’autor no el mencioni, a Conan Doyle, però també a RAF, el dibuixant que va donar forma als guions del propi Martín per Sir Thim O’Theo, una rèplica del Sherlock Holmes que va publicar durant anys l’editorial Bruguera. En aquest cas però, el més inquietant és que la història, per més literària que sigui, està basada en fets reals. L’home, com sovint passa amb el futbol, és així.