Les obsessions del vampir

Andreu Martín sempre m’ha semblat un dels autors de novel.la negra més solvents del nostre país. Quan l’editorial La Magrana va iniciar la seva col.lecció La Negra, vaig acumular alguns dels llibres de Martín (Si és no és, Barcelona connection, Muts i a la gàbia, Pròtesi) que més endavant vaig introduir entre cella i cella, sense cap mena de remordiment ni problema de digestió. Els llibres de l’escriptor català són exemples impecables de com escriure novel.la de gènere criminal, sense fissures, amb un ofici envejable, una cintura infalible, i una habilitat inusual perquè el text no grinyoli tot i traslladar a Catalunya uns recursos argumentals que estàvem acostumats a veure a Califòrnia, Nova York o Xicago. Potser per això, quan va aparèixer Corpus delicti (2002) alguns pensàvem que el canvi dels carrers de Barcelona pels de Londres a la primera meitat de segle XX, i la pàtina fantàstica que presumiblement afectava al protagonisme, podia fer grinyolar la història. Res més lluny del resultat d’aquesta novel.la. Un vampir convençut, convertit en consumidor habitual de sang humana és el protagonista londinenc de Corpus delicti. Un home obsessiu, que en primera persona ens explica les seves manies, com veu a les persones que l’envolten, com els assassina i els fa desaparèixer en un bidó ple d’àcid que guarda en un magatzem mig abandonat, com pateix somnis terrorífics on les víctimes prenen formes, com s’enfronta a la justícia. Un llibre on Martín aprofita per retre homenatge als grans del gènere en la seva vertent més clàssica, des de Poe fins a Agatha Christie, passant per Wodehouse, Crompton, Jardiel Poncela i encara que l’autor no el mencioni, a Conan Doyle, però també a RAF, el dibuixant que va donar forma als guions del propi Martín per Sir Thim O’Theo, una rèplica del Sherlock Holmes que va publicar durant anys l’editorial Bruguera. En aquest cas però, el més inquietant és que la història, per més literària que sigui, està basada en fets reals. L’home, com sovint passa amb el futbol, és així.