diumenge, 24 de març del 2013

Anys que no passen factura


Mentre anava cap al concert que Los Enemigos van oferir divendres a la sala Apolo de Barcelona pensava que darrerament només veig actuacions de grups que fa més de vint anys que estan en actiu... en aquest cas gairebé trenta. Toy Dolls, Kitsch, Wedding Present, Ilegales, Motörhead són alguns dels últims que he pogut veure en directe, i la veritat és que no me'n penedeixo. Deuen ser els efectes colaterals de l'edat. De la meva edat, clar.
En tot cas anar a l'Apolo sempre és gratificant. El local sol ja s'ho val. En aquesta ocasió la banda va acompanyar sobradament. Quan pujàva les antigues escales que hi accedeixen ja sonava John Wayne. La col·lecció de clàssics que van interpretar durant les dues hores i mitja que va durar l'actuació, va ser una desfilada d'himnes en tota regla. Des de Na de ná, Antonio, Me sobra carnaval, Todo a cien o An-tonio, del seu darrer disc Nada fins a Complejo de l'iniciatic Ferpectamente, van tocar un pilot de joies del seu repertori: ¿No amanece en Bouzas?, Desde el jergón, Septiembre, Brindis, Paracaídas, La otra orilla, La cuenta atrás, Sr Correcto, Dentro o la versió de Serrat Señora, van comformar un repertori amb tantes possibilitats que podria haver tingut una durada doble o triple, sense que el seu nivell se'n ressentís. És l'aventatge de ser possiblement una de les tres bandes de rock més efectives que ha sorgit a la península durant les darreres tres dècades. Res no haugés grinyolat si haguéssin tocat també Florinda, Sanchidrián, Hienas, La venganza de HP Expósito, Clonaciones SA, Odio los nº1 o la majoria de peces d'una impecable discografia. De fet van deixar de tocar Clonaciones SA, Razas de Caín i La carta que no... del setlist que té la banda per guionitzar cada concert.
El nombrós públic que s'acumulava al local va vibrar des del principi amb un grup que es va sentir cada vegada més còmode, i que va haver de reprendre el concert fins a tres vegades, per tancar-lo amb Alegria i un prescindible solo de bateria com a entrada. Malgrat els deu anys d'aturada de la formació de Malasaña, el grup conserva l'eficàcia sobre l'escenari. I sobretot ningú els podrà retreure la tornada si segueixen facturant concerts tan rodons com aquest... ni tan sols els que vulguin reclamar-los la coartada d'un nou treball en estudi. Els anys podríen passar factura al portador, però per ells no sembla aparentment que els afectin gaire, més enllà de la complexió física gairebé anorèxica d'algun dels components.