Impecables al tanatori

Moltes gràcies per Deu. Un puto disc collonut, a l'alçada de IV i 5. Bé, jo sóc dels què vaig descobrir tard a Kitsch, sobretot perquè quan va aparèixer allò del rock català vaig resistir-me a creure que hi hagués ni un sol grup realment potable en tot aquell moviment. Està clar que m'equivocava, però és que els arbres no em deixaven veure els xiprers del bosc. Amb els anys, vaig comprendre que darrera d'aquella Oració i aquella Presó mental o aquell Dia boig hi havia alguna cosa més que una banda de paràsits a la recerca de la seva subvenció. Vaig entendre que entre aquelles cançons hi havia un petit detall que sovint passa desapercebut per molts aficionats i que és allò que realment em fa trempar en matèria musical: el talent. Concerts memorables, com el de la zona esportiva de Manlleu, amb les samarretes de Piolín i Silvestre, i sense concessions sobre l'escenari. Com els Motörhead, de puta mare. També recordo molt un concert a una discoteca de Sant Hilari Sacalm, pels volts de les festes de Nadal, d'una contundència implacable, per mi la millor època de la formació (clar que la primera no l'havia vist en directe perquè els prejudicis em superàven). Entremig van arribar el 1er curset d'iniciació al fracàs per mi més irregular del què m'esperava, i el 7 i el 8, cadascún dels quals em va semblar millor que l'anterior, però tot i així per sota de les expectatives que havíeu estat generant. Per això Deu em sembla tant collonudament bó, perquè el veig facturat des de la víscera, de guitarres imponents i energètic com a les millors èpoques, i perquè fins i tot els mitjos temps estan creats des d'un sentiment que t'impedeixen prèmer el botó del reproductor per anar directament a Final, Dominis o Hereus. Un disc conceptual, per on sobrevola l'amenaça del comiat, perquè la formació sembla tipa del desinterés per la música d'aquest nostre país. Un desinterés que no tenim en exclusiva però que fa comprensible que pugui arribar a causar el desassossec entre formacions com els Kitsch. En tot cas si això és realment un final, serà un dels millors discos terminals que mai he escoltat, una impecable manera d'arribar al tanatori per deixar-hi un excel.lent cadàver. Mentrestant només queda desitjar que se'n vagin a prendre pel cul les radiofòrmules, els festivals d'estiu, i els segells discogràfics que han erosionat el gust per la música i que ara moren víctimes de les descàrregues d'internet. Un grapat de sal per les ferides de part meva.