Deliris d’altura després de l’assassinat radiofònic

The Buggles bé podria ser només la història d’un èxit. De fet per molts no deixa de ser gaire res més que la banda que va enregistrar Video killed the radio star. Per desmentir aquesta afirmació el 1980 van farcir aquesta cançó de tot un disc. The age of plastic és un compendi de pop tecnificat, que més enllà de l’encert del conegudíssim tema del vídeo i l’estrella de la ràdio, ens aporta alguns ingredients més per fer que l’àpat no sigui monotemàtic. Kid Dynamo per exemple és una grandíssima cançó, una accelerada composició que no sé perquè sempre he imaginat com a banda sonora ideal per una pel.lícula de Flash Gordon, i que és un dels remeis més vitamínics per animar els dies esmorteïts per via auditiva. La cara A es tanca amb I love you (miss robot) electrònica melòdica gens menyspreable. La B l’enceta Clean clean altre cop imprimint velocitat al disc, amb una tornada obsessiva i memorable. Llavors arriba Elstree, l’altra cançó de referència d’aquest disc de debut, dramàtica i optimista alhora, agermanant música clàssica i tecno en un deliri absolut que mai els agrairé prou. Astroboy i Johnny on the monorail, clouen amb solvència la primera col.lecció de cançons de la banda dels britànics Trevor Horn i Geoff Downes, carregades de baixos sintetitzats, pianos elèctrics, òrgans d’església, vocoders, fx i vés a saber quines collonades electròniques més. Tots dos s’involucrarien més tard en el disc Drama dels Yes, i abans d’enllestir del tot el segon i darrer disc de Buggles Adventures in modern recording, Downes va incorporar-se als Asia i va deixar la nau en mans de Horn, de qui és sobradament coneguda la seva tasca com a productor (Frankie Goes to Hollywood, Mike Oldfield, Belle and Sebastian, Pet Shop Boys...). Un epíleg no tan brillant, però que també té els seus moments de petita glòria, i que refermava les bases d’una música tecno de forma segurament molt més accessible que la de Kraftwerk o The Human League, però no per això menys aprofitable. Des de fa 27 anys que no en falta cap a la cita amb el meu tocadiscos. I és que sempre preferiré torturar l’agulla amb els Buggles, per molt que Horn digués que havia triat el nom perquè era el més fastigós que se li havia acudit en aquell moment, que no amb el Bruce Sprignsteen dels collons.