Dinamitar els límits de la comprensió

Hi ha pel.lícules difícils, n’hi ha de recargolades i n’hi ha d’impossibles. O és que jo no arribo a més. La veritat és que amb David Lynch em passa aquella sensació tan estranya de què encara que no s’entenguin del tot els arguments de les seves pel.lícules, en canvi saps que estàs davant d’una obra genial. Mulholland drive ha fet córrer rius de tinta, intentant de desxifrar què vol dir Lynch. En realitat me la porta fluixa el seu significat, perquè estem davant d’un cine amb ànima, potent, intrigant. Un cine on els silencis són tan importants com els diàlegs. Un cine que ningú ha mastegat i que tu mateix ets el responsable d’anar trinxant, de la mateixa manera que els cambrers d’un restaurant no es posen el tall de pollastre a la boca i te l’ofereixen seguidament perquè només hagis de digerir-lo. Lesbianisme, cabaret snuff (genial l'actuació frustrada de Rebecca del Rio, la Llorona de Los Angeles, emulant el playback de Dennis Hopper a Blue velvet), amnèsia, misteri, misteri, misteri. Cine d’un director que es radicalitza a mesura que evoluciona, just el camí contrari que emprenen en el punk o el rock, on estem acostumats a primers discos transgressors que es transformen en mediocritat comercial a mida que els seus autors maduren. Adobat musicalment per l’habitual Angelo Balalamenti, les dues protagonistes Naomi Watts i Laura Harring aconsegueixen de transmetre emocions a partir de les seves interpretacions, una habilitat que cada vegada està més complicada en això del cinema. I Lynch amplificant la seva llegenda, portant a un límit que encara ara està transgredint, i fent "accessibles" fins i tot cintes com Carretera perdida o Blue velvet. De tota manera, si algú me la pot explicar, no estaria de més…