Una vida convencional per una novel·la excepcional

Tenim tan assumit que la vida és una successió de fets predeterminats, que sovint ni tan sols ens aturem a pensar-hi. El grup anglès Godfathers té un disc el títol del qual defineix a la perfecció la majoria absoluta de les vides: Birth, school, work, death. Això és exactament el que narra John Williams a la seva novel·la Stoner. El seu protagonista neix a Booneville (Misouri) el 1891. Anava a estudi a una escola rural a tretze quilòmetres de la granja on vivia amb els seus pares, on també ajudava en les feines del camp. Quan va complir dinou anys els pares li van oferir la possibilitat d’anar a estudiar una carrera agrònoma a la Universitat de Misouri, a Columbia. Allà va adonar-se que més que la terra, el què li agradava eren els llibres. Per això va canviar de carrera i un cop la va acabar, es va quedar a treballar a la mateixa universitat com a professor. Allà va complir tota la seva trajectòria laboral fins que al cap dels anys va morir.
Amb aquest simple argument poc interés tindria el llibre. Sobretot si ets un lector acostumat a les emocions d’una novel·la negra, com és el meu cas. De fet després d’una vintena de pàgines vaig estar a punt de deixar córrer la lectura. Però el ritme lent, sostingut i alhora decidit del llibre, em va acabar atrapant. Cocció lectora a foc lent.
La vida de William Stoner és convencional. I per això precisament acaba convertint-se en una gran novel·la. Perquè t’hi acabes veient reflectit. T’ajuda a adonar-te que amb les diferències ocupacionals, matrimonials i paterno-filials, tots sóm una mica com Stoner. I finalment vaig acabar la novel·la amb els dics oculars a punt de desbordar llàgrimes, encara que no sigui una obra en absolut lacrimògina.
A partir de l’esquelet del llibre, Williams hi explica com en pot ser de cabrona una vida (el maltractament psicològic de la seva dona, els enfrontaments amb un professor deformat que defensa a un sàdic alumne també deformat, el trencament inevitable amb la seva amant, l’alcoholisme de la filla...). I al mateix temps és una constatació que per més putades que ens passin, podem viure-la contemporitzant els problemes, fins i tot a l’hora de la nostra mort, i ser feliços a la nostra manera.
Per tot plegat permeteu-me que m’agenolli, i us recomani de terra estant la lectura d’aquesta obra nord-americana imprescindible del segle XX. I sobretot si arribats a la vintena pàgina encara no li heu trobat el gust, concediu-li vint pàgines més. No us fallarà.