Lolita és la història d’una obsessió. D’una obsessió malaltissa que probablement tothom que tingui un mínim de glòbuls vermells a la sang seria capaç de subscriure. De l’obsessió que el professor Humbert Humbert va ser víctima després de conèixer a Dolores Haze, l’adolescent filla de la seva llogatera, que va provocar un daltabaix en la seva vida. Humbert, el cercador de nímfules d’entre nou i catorze anys, va trobar en Lolita a l’objecte del seu desig. “Si demanem a un home normal que triï a la nena més bonica en la fotografia d’un grup de col.legiales o girl-scouts, no sempre assenyalarà a la nímfula. Cal ser un artista i un boig, un ésser infinitament melancòlic, amb una gota d’ardent verí a les entranyes i una flama de suprema voluptuositat sempre encesa a la seva subtil espinada (oh, com ens hem de rebaixar i amagar-nos!) per reconèixer immediatament, per signes inefables –el disseny lleugerament felí d’un pòmul, la delicadesa d’un membre vellutat i altres indicis que la desesperació, la vergonya i les llàgrimes entendrides em prohibeixen enumerar-, al petit dimoni mortífer d’entre el comú de les nenes; però allà està, sense que ningú, ni tan sols ella, sigui conscient del seu fantàstic poder.” Amb aquesta implicació Vladimir Nabokov es posava en la pell de Humbert Humbert en el cinquè capítol de la primera part de Lolita, un dels llibres que més polèmica han despertat des de que va ser publicat el 1955, per la seva presumpta apologia de la pederàstia. Però més enllà de ridícules condemnes morals tenia un rerefons d’inevitable tragèdia que arrossega al lector a identificar-se plenament amb l’enamorat, i a patir irresolublement amb la lleugeresa irreflexiva d’una Dolores que s’introdueix tota sola a una gola de llop que acabarà marcant el seu destí. L’ombra de Clare Quilty em segueix des del dia en què va creuar-se en el meu camí de lector. No sabeu pas com l’he arribat a odiar, fins al punt que en els moments més baixos, quan es personificava en la pell d’individus reals, he arribat a desitjar que la prohibició de què va ser objecte el llibre a França, Anglaterra i Estats Units, es perllongués fins als nostres dies i en tots els idiomes, i així m'hagués evitat el tràngol de conèixe'l. En tot cas, una novel.la de capçalera.
dijous, 23 d’agost del 2007
Lolita, la tortura permanent
Lolita és la història d’una obsessió. D’una obsessió malaltissa que probablement tothom que tingui un mínim de glòbuls vermells a la sang seria capaç de subscriure. De l’obsessió que el professor Humbert Humbert va ser víctima després de conèixer a Dolores Haze, l’adolescent filla de la seva llogatera, que va provocar un daltabaix en la seva vida. Humbert, el cercador de nímfules d’entre nou i catorze anys, va trobar en Lolita a l’objecte del seu desig. “Si demanem a un home normal que triï a la nena més bonica en la fotografia d’un grup de col.legiales o girl-scouts, no sempre assenyalarà a la nímfula. Cal ser un artista i un boig, un ésser infinitament melancòlic, amb una gota d’ardent verí a les entranyes i una flama de suprema voluptuositat sempre encesa a la seva subtil espinada (oh, com ens hem de rebaixar i amagar-nos!) per reconèixer immediatament, per signes inefables –el disseny lleugerament felí d’un pòmul, la delicadesa d’un membre vellutat i altres indicis que la desesperació, la vergonya i les llàgrimes entendrides em prohibeixen enumerar-, al petit dimoni mortífer d’entre el comú de les nenes; però allà està, sense que ningú, ni tan sols ella, sigui conscient del seu fantàstic poder.” Amb aquesta implicació Vladimir Nabokov es posava en la pell de Humbert Humbert en el cinquè capítol de la primera part de Lolita, un dels llibres que més polèmica han despertat des de que va ser publicat el 1955, per la seva presumpta apologia de la pederàstia. Però més enllà de ridícules condemnes morals tenia un rerefons d’inevitable tragèdia que arrossega al lector a identificar-se plenament amb l’enamorat, i a patir irresolublement amb la lleugeresa irreflexiva d’una Dolores que s’introdueix tota sola a una gola de llop que acabarà marcant el seu destí. L’ombra de Clare Quilty em segueix des del dia en què va creuar-se en el meu camí de lector. No sabeu pas com l’he arribat a odiar, fins al punt que en els moments més baixos, quan es personificava en la pell d’individus reals, he arribat a desitjar que la prohibició de què va ser objecte el llibre a França, Anglaterra i Estats Units, es perllongués fins als nostres dies i en tots els idiomes, i així m'hagués evitat el tràngol de conèixe'l. En tot cas, una novel.la de capçalera.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
És que mirant-se el llibre en Humbert pot semblar un porc, però la guarrilla és la lolita.
per cert molt bona també la peli de'n Kubrik amb una magistral actuació de'n Peter Sellers
Home, si haguessin pogut reunir en Peter Sellers com a Quilty, i l'Irons com a Humbert, la pel.lícula hauria estat inimitable. I com a Lolita a la filla de la Carolina de Mónaco, jjjjj.
Parlant de Lolitas, una de les que més m'ha posat al cine és a 'Lucía y el sexo', la nena aquella menor que té una mare pornstar i es masturba mirant les pelis de la seva progenitora i imitant les postures.
Buf!
Va. Poseu exemples!
Publica un comentari a l'entrada