Ignacio, la gata enamorada i les totxanes voladores

A més dels partits de futbol entre les seleccions d’Argentina, Brasil i Itàlia que es van disputar al camp de la carretera de Sarrià de Barcelona, l’estiu de 1982 el recordaré sempre per l’emissió per TVE d’uns episodis de dibuixos animats que van deixar petjada en el meu cervell. La Gata Loca i Ignacio eren els protagonistes d’una història d’amor impossible, una gata bojament enamorada d’un ratolí que no només no sabia com fer-s’ho per treure-se-la de sobre, sinó que a més tenia la rara habilitat de ser detingut per la policia i acabar cada episodi tancat a la presó. La imatge del ratolí llançant totxanes contra el cap de la gata o contra el policia, o el de la gata anunciant la seva incondicional adhesió amorosa “Ignacio, no és él un encanto?” han perdurat a les meves neurones, malgrat les dosis de Moskovskaia amb redbull que m’he fotut des de llavors, i la poca habilitat dels programadors televisius per reposar la sèrie. Els orígens de la Gata Loca i Ignacio cal buscar-los el 1910, quan el caricaturista George Herriman va dibuixar l’escena d’una gata (o gat segons les opinions d’alguns estudiosos de la sèrie que coincideixen a indicar una ambigüitat sexual galopant de la protagonista) colpejada per una totxana llençada per un ratolí, en un espai en blanc d’una historieta en què estava treballant. Tres anys més tard naixia la tira còmica Coconino, que més endavant es convertiria en cartoon televisiu, el 1916. Violència de gènere en estat pur directe a la vena dels infants. Punki, molt punki. I mentrestant el panoli de Naranjito fent l’idiota amb la samarreta de la selecció de Miguel Muñoz, i amb aquella veu d'eunuc que encara tortura els meus somnis més humits. Sort que Irlanda del Nord, Anglaterra i Alemanya es van encarregar de posar les coses a lloc.