A la recerca de la cançó perfecta

Potser la millor paraula per definir-los és “excèntrics”. Segurament en són. Clar que ser uns excèntrics en una escena musical que ha evolucionat de la manera que ho ha fet en les tres darreres dècades, només pot ser un símbol de què han estat fent les coses bé. Aprofitant el moment literari en què Don Quixot confon als molins de vent per gegants, John Linnell i John Flansburgh van batejar el seu projecte musical com They Might Be Giants, sorgit de l’ambient estudiantil de la ciutat de Boston, i debutant el 1987 amb un disc homònim. A partir d’aquell moment l’aparició de grandíssimes cançons en cadascun dels seus discos, va ser una constant que no va passar desapercebuda pels quatre aficionats mal contats que queda en això de la música. En el seu disc Apollo 18 (1992) -el de la portada on una balena i un calamar gegant lluiten davant d’un satèl.lit espaial- arriben a comprimir fins a 20 cançons en una mateixa composició, Fingertips, una mena de medley surrealista, que en poc més de 4 minuts et dona una idea bastant aproximada de les múltiples fonts d’on treuen les seves influències els TMBG: música popular nord-americana, pop, jingles televisius, rock and roll, sintonies radiofòniques, òpera, i sobretot un gust innegable per cultivar melodies que acaben definint-los més com a genis que com a gegants.