Fonda el beatífic convertit en assassí de nens

Després de dirigir amb mà de mestre la trilogia amb Morricone i Eastwood (La mort tenia un preu, Per un grapat de dòlars i El bueno, el feo y el malo), Sergio Leone va ser conscient d’haver arribat a un nivell tant elevat dins del western, que només podia superar-lo si ell mateix es convertia en el mestre de cerimònies del funeral del gènere. I va ser així com el 1968, molts anys abans de la nova sepultura que el propi Eastwood va certificar a Sense perdó -després del revival del cine de l’oest als 90- com Leone va brodar una obra mestra definitiva. C'era una volta il west (Hasta que llegó su hora) és un western crepuscular, una obra relentitzada on els sons, la litúrgia dels moviments, les mirades, la música (altre cop) genial del grandíssim Ennio, confluïen en una mostra claríssima de gran cinema. I tot plegat, davant l’absència d’un Eastwood que ja emprenia la seva pròpia volada, amb un poker de protagonistes format per Jason Robards, Charles Bronson, Claudia Cardinale i Henry Fonda. Precisament aquest últim encarnava per primera vegada en la seva dilatada trajectòria, un paper de dolent pervers. I així Leone, en la primera aparició de Fonda a la pel.lícula, li feia assassinar a un nen indefens, a qui acabava de deixar orfe de pare i germans, perquè un dels seus acòl.lits havia pronunciat el seu nom (Frank). Expliquen (i si no és veritat mola de creure-ho) que el públic nord-americà, davant de la crueltat d’aquest paper d’un dels seus ídols més beatífics, sortien de les sales de projecció plorant com magdalenes només començar la pel.lícula, fent-se creus del canvi de registre de Fonda. Leone va dinamitar a un mite del Hollywood clàssic, però va fer més gran aquest invent del cinema, que si no fos per artesans com ell, seria encara molt més repulsiu del què moltes vegades ja resulta. Una nova raó per adorar els spaghetti.