Putes, vodka i feines de merda

L’univers literari de Charles Bukowski a banda de ser apassionant i additiu, també és obsessiu. Feines de merda, amb una merda de companys de treball. Putes aberrants que només algú amb molt poc amor propi s’atreviria a follar-se. Bars bruts amb clients problemàtics i cambrers torracollons. Dies de vi i sexe malaltís. Ressaques. Tot plegat real com la mateixa vida. El 2004 l’alemany Matthias Schultheiss va traslladar al llenguatge del còmic sis relats breus de Hank, en un còmic-book que va titular simplement com Bukowski. Acumulant deixalles i brutícia en cadascuna de les vinyetes, Schultheiss es fidelitza amb l’estil de l’escriptor germano-americà, assolint uns resultats molt similars als què segurament ens havíem imaginat llegint-los anteriorment. L’autor de Trucker (1981), La verdad sobre Shelby (1986-88) o Los tiburones de Lagos (1987-90), feia oficial d’aquesta manera la candidatura com un dels pesos pesants del gènere a nivell europeu. Per aconseguir-ho va buscar el millor aliat possible. Llàstima que cap de les històries no transcorri a l’hipòdrom. Hauria estat la cirereta d’un pastís bukowskià amb regust de lavabo poc higienitzat. Un vodka amb redbull a la salut de tots dos.

A la recerca de la cançó perfecta

Potser la millor paraula per definir-los és “excèntrics”. Segurament en són. Clar que ser uns excèntrics en una escena musical que ha evolucionat de la manera que ho ha fet en les tres darreres dècades, només pot ser un símbol de què han estat fent les coses bé. Aprofitant el moment literari en què Don Quixot confon als molins de vent per gegants, John Linnell i John Flansburgh van batejar el seu projecte musical com They Might Be Giants, sorgit de l’ambient estudiantil de la ciutat de Boston, i debutant el 1987 amb un disc homònim. A partir d’aquell moment l’aparició de grandíssimes cançons en cadascun dels seus discos, va ser una constant que no va passar desapercebuda pels quatre aficionats mal contats que queda en això de la música. En el seu disc Apollo 18 (1992) -el de la portada on una balena i un calamar gegant lluiten davant d’un satèl.lit espaial- arriben a comprimir fins a 20 cançons en una mateixa composició, Fingertips, una mena de medley surrealista, que en poc més de 4 minuts et dona una idea bastant aproximada de les múltiples fonts d’on treuen les seves influències els TMBG: música popular nord-americana, pop, jingles televisius, rock and roll, sintonies radiofòniques, òpera, i sobretot un gust innegable per cultivar melodies que acaben definint-los més com a genis que com a gegants.

Nick Cotton, el gran cabró de Gent del Barri

El capítol 34 de la sèrie de la BBC Gent del Barri (Eastenders) serà recordat per ser el primer on va aparèixer el què segurament va acabar convertint-se en el personatge més carismàtic de la sèrie. L’actor John Altman es posava en la pell del delinqüent Nick Cotton en el primer capítol de l’any 1985. Sobreprotegit per la seva mare Dot, però increïblement cruel amb ella (va arribar a robar-la i fins i tot a agredir-la en els moments en què l’addicció a l’heroïna era més aguda), Nick Cotton és aquella carn de canó que tots hem conegut al nostre barri, un individu marginal però fins a cert punt entranyable pels què l'hem de patir a distància. També conegut com a Nasty Nick, el jove Cotton també va ser l’autor de l’assassinat de Reg Cox, un ancià veí d’Albert Square. Les seves estades a la presó han fet de Cotton un personatge de presències intermitents a la sèrie, però cada vegada que aconseguia de sortir-ne per tornar al barri l’alegria entre els seus incondicionals era antològica. Malgrat que la trajectòria de John Altman ha estat eminentment lligada amb el seu emblemàtic Nick Cotton, també ha tingut temps per participar en pel.lícules del renom comercial d'El retorn del Jedi, Un home llop americà a Londres, Quadrophenia, o Birth the Beatles on interpretava al grandíssim George Harrison. Desgraciadament després de diversos anys emetent la sèrie, TV3 va decidir apostar per les seves moralistes històries casolanes, i en lloc de gaudir amb personatges com Nick Cotton, ens hem de seccionar les venes amb individus com la bleda assolellada Isona Delmàs o el moralista David Estelrich de Ventdelplà. Doncs això, lamentable.

Lolita, la tortura permanent

Lolita és la història d’una obsessió. D’una obsessió malaltissa que probablement tothom que tingui un mínim de glòbuls vermells a la sang seria capaç de subscriure. De l’obsessió que el professor Humbert Humbert va ser víctima després de conèixer a Dolores Haze, l’adolescent filla de la seva llogatera, que va provocar un daltabaix en la seva vida. Humbert, el cercador de nímfules d’entre nou i catorze anys, va trobar en Lolita a l’objecte del seu desig. “Si demanem a un home normal que triï a la nena més bonica en la fotografia d’un grup de col.legiales o girl-scouts, no sempre assenyalarà a la nímfula. Cal ser un artista i un boig, un ésser infinitament melancòlic, amb una gota d’ardent verí a les entranyes i una flama de suprema voluptuositat sempre encesa a la seva subtil espinada (oh, com ens hem de rebaixar i amagar-nos!) per reconèixer immediatament, per signes inefables –el disseny lleugerament felí d’un pòmul, la delicadesa d’un membre vellutat i altres indicis que la desesperació, la vergonya i les llàgrimes entendrides em prohibeixen enumerar-, al petit dimoni mortífer d’entre el comú de les nenes; però allà està, sense que ningú, ni tan sols ella, sigui conscient del seu fantàstic poder.” Amb aquesta implicació Vladimir Nabokov es posava en la pell de Humbert Humbert en el cinquè capítol de la primera part de Lolita, un dels llibres que més polèmica han despertat des de que va ser publicat el 1955, per la seva presumpta apologia de la pederàstia. Però més enllà de ridícules condemnes morals tenia un rerefons d’inevitable tragèdia que arrossega al lector a identificar-se plenament amb l’enamorat, i a patir irresolublement amb la lleugeresa irreflexiva d’una Dolores que s’introdueix tota sola a una gola de llop que acabarà marcant el seu destí. L’ombra de Clare Quilty em segueix des del dia en què va creuar-se en el meu camí de lector. No sabeu pas com l’he arribat a odiar, fins al punt que en els moments més baixos, quan es personificava en la pell d’individus reals, he arribat a desitjar que la prohibició de què va ser objecte el llibre a França, Anglaterra i Estats Units, es perllongués fins als nostres dies i en tots els idiomes, i així m'hagués evitat el tràngol de conèixe'l. En tot cas, una novel.la de capçalera.

Fonda el beatífic convertit en assassí de nens

Després de dirigir amb mà de mestre la trilogia amb Morricone i Eastwood (La mort tenia un preu, Per un grapat de dòlars i El bueno, el feo y el malo), Sergio Leone va ser conscient d’haver arribat a un nivell tant elevat dins del western, que només podia superar-lo si ell mateix es convertia en el mestre de cerimònies del funeral del gènere. I va ser així com el 1968, molts anys abans de la nova sepultura que el propi Eastwood va certificar a Sense perdó -després del revival del cine de l’oest als 90- com Leone va brodar una obra mestra definitiva. C'era una volta il west (Hasta que llegó su hora) és un western crepuscular, una obra relentitzada on els sons, la litúrgia dels moviments, les mirades, la música (altre cop) genial del grandíssim Ennio, confluïen en una mostra claríssima de gran cinema. I tot plegat, davant l’absència d’un Eastwood que ja emprenia la seva pròpia volada, amb un poker de protagonistes format per Jason Robards, Charles Bronson, Claudia Cardinale i Henry Fonda. Precisament aquest últim encarnava per primera vegada en la seva dilatada trajectòria, un paper de dolent pervers. I així Leone, en la primera aparició de Fonda a la pel.lícula, li feia assassinar a un nen indefens, a qui acabava de deixar orfe de pare i germans, perquè un dels seus acòl.lits havia pronunciat el seu nom (Frank). Expliquen (i si no és veritat mola de creure-ho) que el públic nord-americà, davant de la crueltat d’aquest paper d’un dels seus ídols més beatífics, sortien de les sales de projecció plorant com magdalenes només començar la pel.lícula, fent-se creus del canvi de registre de Fonda. Leone va dinamitar a un mite del Hollywood clàssic, però va fer més gran aquest invent del cinema, que si no fos per artesans com ell, seria encara molt més repulsiu del què moltes vegades ja resulta. Una nova raó per adorar els spaghetti.

Ignacio, la gata enamorada i les totxanes voladores

A més dels partits de futbol entre les seleccions d’Argentina, Brasil i Itàlia que es van disputar al camp de la carretera de Sarrià de Barcelona, l’estiu de 1982 el recordaré sempre per l’emissió per TVE d’uns episodis de dibuixos animats que van deixar petjada en el meu cervell. La Gata Loca i Ignacio eren els protagonistes d’una història d’amor impossible, una gata bojament enamorada d’un ratolí que no només no sabia com fer-s’ho per treure-se-la de sobre, sinó que a més tenia la rara habilitat de ser detingut per la policia i acabar cada episodi tancat a la presó. La imatge del ratolí llançant totxanes contra el cap de la gata o contra el policia, o el de la gata anunciant la seva incondicional adhesió amorosa “Ignacio, no és él un encanto?” han perdurat a les meves neurones, malgrat les dosis de Moskovskaia amb redbull que m’he fotut des de llavors, i la poca habilitat dels programadors televisius per reposar la sèrie. Els orígens de la Gata Loca i Ignacio cal buscar-los el 1910, quan el caricaturista George Herriman va dibuixar l’escena d’una gata (o gat segons les opinions d’alguns estudiosos de la sèrie que coincideixen a indicar una ambigüitat sexual galopant de la protagonista) colpejada per una totxana llençada per un ratolí, en un espai en blanc d’una historieta en què estava treballant. Tres anys més tard naixia la tira còmica Coconino, que més endavant es convertiria en cartoon televisiu, el 1916. Violència de gènere en estat pur directe a la vena dels infants. Punki, molt punki. I mentrestant el panoli de Naranjito fent l’idiota amb la samarreta de la selecció de Miguel Muñoz, i amb aquella veu d'eunuc que encara tortura els meus somnis més humits. Sort que Irlanda del Nord, Anglaterra i Alemanya es van encarregar de posar les coses a lloc.

L'Avi Tomeu i l'aritmètica identitària

A més de ser un dels individus amb un dels cervells més ràpids que conec, en Toni Font és un excel.lent facturador d'historietes de còmic. El seu dibuix visualment atractiu, de línies arrodonides i ric en detalls, ha fructificat en personatges com l'Avi Tomeu, un cínic ancià amb una mala llet implecable, o amb en Pepi, el nen amb un ull més amunt que l'altre, però que tenia txutxes, una autèntica mostra de fins a quin punt poden arribar a ser idiotes els nens. Publicats a Elforatfanzine, aquests còmics demanen a crits una retrospectiva en el format que sigui. A més Font també ha perpetuat el seu talent a revistes com Míster K, i va tenir el detallàs de crear una brillant portada pel llibrot Subcampions en sèrie obra inigualable d'aquest qui us escriu (inigualable perquè anant bé mai més escriuré res de profit), i actualment és una dels dos caps visibles de l'empresa de disseny instal.lada a la capital d'Osona, Bífid. El còmic en qüestió va estar censurat en el seu moment a Elforat per por d'ofendre l'espanyolisme que roman gens adormit en el si de la nostra societat. I és que a més de molts que no en són, el més emprenyat és que la majoria d'aquests (a diferència del què diu el personatge de la història) ni tan sols se'n senten.

Tempesta musical sobre la costa est

Maig de 1994, Baltimore. Dos baixistes, un guitarra i un bateria desencadenaven una de les tempestes musicals més definitives de la música moderna. Anomeneu-ho amb el nom que vulgueu (rock, hardcore, punk, o tots els post que accepti el diccionari), però la veritat és que la música dels Girls Against Boys era pura violència. Violència en la música, violència en les lletres, violència en l’actitud. Música dirigida directament a la part obscura del cervell, la de les baixes passions, la del sexe descontrolat, la què sap que el què li arriba a través de les orelles és música definitiva, però no sap dir el perquè. Cruise yourself va servir per reconèixer definitivament als GvsB després dels seus precedents Nineties vs eighties, Tropic of scorpio i Venus luxure nº 1 baby, i a l’espera de nous episodis de descàrregues elèctriques com House of GvsB, Freakonica i You can’t fight what you can’t see. Els gainsbourgians Je t’aime moi non plus i Love on the beat són excel.lents cançons per fer l’amor i per follar respectivament, però (I) don’t got a place és la millor banda sonora per una penetració especialment dolorosa. Un altre Martini abans del diluvi.

La pols californiana i el geni de John Fante

Tal i com explica Charles Bukowski en el pròleg de Pregunta-li a la pols (Ask the dust, 1939), John Fante va ser una influència bàsica de la seva joventut literària. Sense calers i afamat, Hank havia de calmar la seva gana a la biblioteca pública de Los Ángeles, on ni el seu ventre ni les seves inquietuds literàries aconseguien de ser satisfetes. I no van ser-ho fins que va descobrir a John Fante, un autor d’una humil família italiana, a través precisament d’aquest llibre. La incisiva habilitat amb què Fante explica la seva arribada a la ciutat a la dècada dels 30, les esperances de què se li reconegués el talent com a escriptor, la sordidesa de la seva vida en una pensió i sobretot la relació amb Camila López, una cambrera d’origen mexicà amb qui va mantenir una malaltissa relació d’amor-odi, fan de Pregunta-li a la pols un llibre a qui segurament Buko li deu bona part de la inspiració que li va servir per convertir-se en un dels autors més incisius de la literatura del segle XX. Fante se serveix del seu alter-ego Arturo Bandini per captivar-nos amb una tragèdia relaxada amb pinzellades d’humor negre i banyada per la pols d’una ciutat amenaçada de convertir-se en desert el dia que els seus habitants relaxin els costums, i que formaria part d’una tetralogia completada per Espera a la primavera, Bandini, Camí de Los Ángeles i Somnis de Bunker Hill.

Gwen Stacy, crònica d'una mort no anunciada

Acostumats com estem a la longevitat dels personatges, i l'extremada flaccidesa dels arguments, podem constatar que la mort de Gwen Stacy a mans del Duende Verde, és un dels moments culminants, no només del món del còmic, sinó també de la cultura contemporànea. Tot plegat passava l'any 1973, en el decurs del número 121 de The Amazing Spiderman vol.1. La guapíssima nòvia de Peter Parker era llençada pel Duende des d'una de les torres del pont de Brooklyn, sense que Spiderman hi pogués fer res més que recuperar-la un cop morta. La tragèdia d'aquell moment és un dels motius pels quals aquest superheroi es va convertir en alguna cosa més que un simple element del pop art o de la cultura juvenil, per esdevenir tota una icona que ha sobreviscut fins als nostres dies. Ni tan sols l'excel.lent pel.lícula de Sam Raimi (Spiderman) va arribar a les cotes de dramatisme del còmic, sobretot perquè es van canviar alguns elements argumentals, suavitzant una situació que possiblement hauria estat massa decebedora o traumàtica pel públic actual. John Romita si que va aconseguir de brodar-ho.