Un dissabte a la tarda de l'hivern de 1995, al carrer Tallers de Barcelona. Una botiga de discos curiosa, en una entrada d'un edifici, una veritable tocada de pilotes pels veïns a no ser que fossin autèntics aficionats a la música, o que ja els anés bé de tenir el replà de l'escala controlat. No sé si encara existeix la botiga, però aquell dia vaig fer-hi una fantàstica inversió. Per una banda el Putas Fever de la Mano Negra. Per una altra el primer disc d'una nova formació de Granada, que començava a tenir un cert renom a les revistes especialitzades. El Super Pop dels Planetas va caure d'aquesta manera a les meves mans, i de la primera audició recordo que em va sobtar l'empenta encomanadissa de Jesús. Més endavant vaig descobrir també l'inici impecable amb la psicodèlica De viaje i la melòdica i energètica Qué puedo hacer. Tampoc estaven gens malament Si está bien, una cançó que es va emprenyant a mida que avança, a base de dolor sentimental, ni Desorden, ni la llarga i intensa La caja del diablo. I la gràcia que feia que un dels temes es digués 10.000 el mateix preu que aleshores i ara té un gram de coca. O Brigitte un single descarat. O Rey sombra. O Estos últimos días. Totes les cançons tenen el seu encant a Super 8. Però el més sorprenent és que un artefacte aparentment menor com el què acompanyava al disc, el mini-cd Nuevas sensaciones, tenía un efecte efervescent que molt poques vegades m'havia trobat en un acompanyament. Mare de déu, quin tros de disc i quin tros de farciment. Tant li carda que pràcticament no s'entengui què canta J. Tampoc he sabut mai què explica Lemmy Kilminster als discos dels Motörhead i segueixen sent els putos reis. Tant li carda que encara no sabessin tocar com uns virtuosos. Els Sex Pistols van fer un dels millors discos de la història amb una mà a cada ou. Super 8 és però un primer disc que no desmereix en absolut una trajectòria posterior on els encerts han predominat, i que els han portat a ser ara per ara, amb La leyenda del espacio encara calent, una formació més enllà del bé i del mal.
divendres, 16 de novembre del 2007
Granada on the pops
Un dissabte a la tarda de l'hivern de 1995, al carrer Tallers de Barcelona. Una botiga de discos curiosa, en una entrada d'un edifici, una veritable tocada de pilotes pels veïns a no ser que fossin autèntics aficionats a la música, o que ja els anés bé de tenir el replà de l'escala controlat. No sé si encara existeix la botiga, però aquell dia vaig fer-hi una fantàstica inversió. Per una banda el Putas Fever de la Mano Negra. Per una altra el primer disc d'una nova formació de Granada, que començava a tenir un cert renom a les revistes especialitzades. El Super Pop dels Planetas va caure d'aquesta manera a les meves mans, i de la primera audició recordo que em va sobtar l'empenta encomanadissa de Jesús. Més endavant vaig descobrir també l'inici impecable amb la psicodèlica De viaje i la melòdica i energètica Qué puedo hacer. Tampoc estaven gens malament Si está bien, una cançó que es va emprenyant a mida que avança, a base de dolor sentimental, ni Desorden, ni la llarga i intensa La caja del diablo. I la gràcia que feia que un dels temes es digués 10.000 el mateix preu que aleshores i ara té un gram de coca. O Brigitte un single descarat. O Rey sombra. O Estos últimos días. Totes les cançons tenen el seu encant a Super 8. Però el més sorprenent és que un artefacte aparentment menor com el què acompanyava al disc, el mini-cd Nuevas sensaciones, tenía un efecte efervescent que molt poques vegades m'havia trobat en un acompanyament. Mare de déu, quin tros de disc i quin tros de farciment. Tant li carda que pràcticament no s'entengui què canta J. Tampoc he sabut mai què explica Lemmy Kilminster als discos dels Motörhead i segueixen sent els putos reis. Tant li carda que encara no sabessin tocar com uns virtuosos. Els Sex Pistols van fer un dels millors discos de la història amb una mà a cada ou. Super 8 és però un primer disc que no desmereix en absolut una trajectòria posterior on els encerts han predominat, i que els han portat a ser ara per ara, amb La leyenda del espacio encara calent, una formació més enllà del bé i del mal.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Totalment d'acord. Un disc que només pot ser fruit d'una ànima torturada.
Molt bo.
Publica un comentari a l'entrada