Perquè hauria de voler alguna cosa així?

“Tria la vida, tria una feina, tria una carrera, tria una familia, tria un televisor gran que t’hi cagues, tria una rentadora, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Tria la salut, colesterols baixos i assegurances dentals. Tria pagar hipoteques a interés fix. Tria un pis pilot. Tria als teus amics. Tria roba esportiva i maletes a joc. Tria pagar a plaços un vestit de marca en una àmplia gama de putos teixits. Tria el bricolatge i pregunta’t qui cony ets un diumenge al matí. Tria asseure’t al sofà per veure teleconcursos que emboten la ment i aplanen l’esperit, mentre omples la teva boca de puto menjar escombraries. Tria podrir-te de vell cagan-te i pixan-te a sobre en un puto geriàtric miserable, siguent una càrrega pels nens malcriats egoistes i fets pols que has triat per reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida. Però perquè hauria de voler jo fer alguna cosa així. Jo vaig triar no triar la vida. Jo vaig triar una altra cosa. I les raons. No hi ha raons. Qui vol raons quan tens heroína?... …Agafa el millor orgasme que hagis tingut, multiplica’l per mil, i ni tant sols hi estaràs a la vora.” Jo vaig triar Trainspotting, vaig triar Irvine Welsh. La millor puta pel.lícula de Danny Boyle amb molta diferència. La millor puta pel.lícula d’Ewan McGregor i Robert Carlyle. Ionquis i xoriços. Edimburg. Decadència juvenil. Caure el més baix que t’imagines, descobrir que encara hi ha més abisme i renèixer de les cendres per tornar-hi a arribar. Amics de veritat, amics indesitjables però amics al cap i a la fi. Família. Sexe. Festa. Sean Connery i Lou Reed. La puta bomba cinematogràfica de la dècada dels noranta.