Només la mort et salva de la vida

Aquest disc va arribar a les meves mans gràcies a un intercanvi amb un ex amic. Jo vaig donar-li un disc dels Eurythmics i ell em va passar el Todos estan muertos dels Ilegales. Feia uns mesos que s’havia mort un seu cosí i deia que li portava mal rotllo, perquè la portada simula una esquela. Millor per mi, perquè el què em va passar és un dels discos de referència a la meva discoteca. De fet quan al cap d’uns anys vam deixar de parlar-nos, jo hauria hagut de ser una mica més flexible, perquè mai li agrairé prou aquest canvi. Todos estan muertos comença amb dos temes molt interalacionats, El norte está lleno de frío i Enamorados de Varsovia. Gran inici per un gran disc. Harto de ser el malo del lugar, filosofia Martínez al 100%. Eres una puta, un himne punk a ritme de cabaret. Ella saltó por la ventana, un himne punk a ritme punk. No me gusta el trabajo, nihilisme laboral melòdic. Está fascinada, minimalisme psicòpata. Bestia, bestia, adrenalina i suor a preu de saldo. Que mal huelen los muertos, la cançó d’on s’extreu el nom del disc, un repàs de morts il.lustres. Hacer mucho ruido, provocació i cretinada a parts iguals. Todo lo que digais que somos, o com tirar-se merda a sobre abans de què ho facin els altres. Un invasor en la capital, sordidesa i melodia i sordidesa altre cop. Sin remedio, enllaçant amb l’inici, i mirant des de la barrera com resen a un déu desconegut. Un gran disc. Un gran canvi. Un ex amic prescindible.

Ascens i caiguda d’un Cèsar modern

Mentre molts llibres i pel.lícules comencen amb aquella collonada estúpida de “Basat en fets reals” per donar credibilitat a una història que normalment no té ni cap ni peus, El petit cèsar (Little caesar, 1929) s’inicia amb el comentari “Els personatges i els esdeveniments d’aquest llibre són totalment imaginaris”. Així, traient transcendència a la història comença la narració de l’ascens de Rico, un atracador de poca reputació que avança cap a un imparable ascens fins a la cúpula del gangsterisme. Tant per l’època en què es va escriure com l’esquema de la història que el grandíssim William Riley Burnett hi explica, es pot deduir que en realitat Rico no és res més que l’extrapolació al mitjà literari de la figura d’Al Capone. Però més enllà de realitat i ficcions, la història t’atrapa ràpidament, i amb una contundència que només els pioners del gènere negre sabien transmetre, sintetitzant els fets i anant a la idea, t’explica com del no res Rico s’eleva per sobre de tota l’organització il.legal coneguda com a màfia, i un cop a dalt de tot torna a perdre’n el control per tenir una tràgica fi. Un dels detalls que més em va quedar en el moment de llegir-la, és el fet que Rico no tria una vida d'ostentació, sinó que prefereix viure en un edifici ruinós a fi de no despertar les sospites de la llei, però que en canvi a l'interior de no li falta cap mena de luxe. Burnett, possiblement el més gran creador de novel.la policíaca de tots els temps, i autor també de títols imprescindibles com Alta Sierra o Ningú no viu eternament, va veure com se’n feia una versió pel cinema, que va protagonitzar, com no podia ser d’altra manera, l’emblemàtic Edward G. Robinson. Collons, en lloc de classes de gestió d'empreses les universitats podrien fer directament de gestió de màfies. Segur que es quedarien sense places.

Entrevista transgressora, Reportero Total

Fins i tot els programes més horribles tenen moments memorables. Com a mínim això és el què ens va ensenyar el Pepe Navarro de l’etapa a Tele 5 amb Esta noche cruzamos el Mississipi, probablement el primer late-night ibèric, d’on van sortir algunes icones que posteriorment s’han arrossegat per les teles públiques i privades allargant un èxit que es perpetuava vespre si i vespre també. La més gran mostra de transgressió d’aquest espai, era El Reportero Total, un personatge interpretat per l’actor Santiago Urrialde (Madrid, 1965), que sortia al carrer amb la missió d’entrevistar i alhora fer emprenyar com una mona als vianants de diferents ciutats, amb un estil irreverent i mig borderline. Alguns dels diàlegs que protagonitzava estaven carregats d’acidesa, una posada al dia dels famosos Diálogos para besugos que havien aparegut a la revista de còmics DDT. En el què es reprodueix seguidament, va aconseguir de mosquejar sobremanera al seu interlocutor, un senyor d’edat avançada i idees més aviat reaccionàries, que gesticulant ostensiblement va marxar fent-se creus de l’amoralitat d’El Reportero Total.
Reportero Total: El acoso sexual por ejemplo. Como ve usted que Felipe González acose sexualmente a su secretaria? Lo ve bien o lo ve mal?
Vianant: Pero qué tonterías dice de acosar a la secretaria (indignat) Pues yo veo mal que se acose, Felipe González o quien sea… (gesticulant amb les mans).
RT: Me va a dar usted un guantazo con el…
V: Es que me hace una pregunta rarísima. Y yo que sé si le acosa. Pues si le acosa está muy mal. Pero usted que me cuenta de Felipe González, si le acosa o no.
RT: Pero no se ponga usted así.
V: Pero es una tontería lo que me pregunta usted.
RT: La gente quiere saber la opinión de la calle. Como ve usted la corrupción en este país?
V: Pues muy mal. No querrá que le diga que veo bien la corrupción en este país (esveradíssim). Quiere que le diga que está bien?
RT: Si, pues si.
V: Pues no, está muy mal. Además no se dice este país, se dice españa.
RT: Usted tiene quinientos millones para llevarse y no se los lleva…?
V: Pues mire no. Porque yo soy católico, creo que debo cumplir con mi deber, y cumplir con los mandamientos de la ley de dios.
RT: Muy bien, pero estamos hablando de llevarnos la pasta y comprarnos un chalet.
V: Pues, pues robando no. Hay un mandamiento de la ley de dios, que dice: no robar.
RT: Pero trabajando no nos vamos ha hacer ricos.
V: Pues no me hago rico, que le vamos ha hacer!
RT: Y una nariz…
V: Yo no. Yo no.
RT: Pues yo si. Y me quiero llevar un…
V: Usted es católico?
RT: Noooo.
V: Pues yo si. Ya se ve que no es católico, porqué sino no robaría. Ahí tiene usted la diferencia.
RT: Ahí me ha ganado. Pues muchas gracias.
V: Se pierde usted.