El mal existeix

Cinc anys abans de la publicació del serial-killer literari més popular de la Generació X (el Patrick Bateman de l'American psycho de Bret Easton Ellis), l'autor de novel·la negra James Ellroy ja havia escrit la seva particular recreació d'un psicòpata "d'intel·lecte privilegiat, ànima despietada i cor maligne" segons explica la contraportada del llibre, El asesino de la carretera (1986). Era la tercera obra d'Ellroy després de Réquiem por Brown (1981) i Clandestino (1982), tot i que no va ser publicada en castellà fins el 2008. La vaig trobar ofertada en la llibreria d'uns grans magatzems de Madrid, i tant la portada com el títol em van atraure per la temàtica. En canvi tant el preu com la poca repercussió mediàtica de l'obra em van induïr a creure que es tractava d'una obra menor de l'autor nord-americà. Desconec de quin peu calça la resta de producció d'Ellroy perquè aquesta és la primera novel·la que en llegeixo, però el regust que m'ha deixat és notable. Inquietant i malaltissa a parts iguals, es tracta de la comfessió literària de Martin Michael Plunkett, intercalada amb retalls de premsa on s'expliquen les seves atrocitats, i alguns fragments del diari de l'agent que l'acabarà detenint. El més original de l'obra rau però en la relació que es genera entre Plunkett i un policia anomenat Ross Anderson, el primer que descobreix la seva faceta assassina, que curiosament el permet prosseguir la trajectòria sanguinària, perquè tots dos comparteixen la mateixa afició. L'amistat que neix entre ells arriba a uns alts nivells d'intimitat. L'estructura de l'obra no deixa de ser road story banyada en hemoglobina, que comença com la manifestació d'una infantesa i joventut traumàtiques, i acaba en un crescendo orgiàstic d'horror i maldat, sempre amb la Sombra Sigilosa com a referent, l'antítesi de l'heroi de còmic El Hombre Puma. El asesino de la carretera és un llibre difícil d'oblidar, que per moments m'ha recordat l'esquema d'una altra obra de carretera igualment impactant, la Lolita de Vladimir Nabokov, tot i que les motivacions de Humbert Humbert i Clare Quilty siguin sensiblement diferents que les de Plunkett i Anderson. Espero que LA Confidential, Jazz blanco o La Dália negra i la resta de novel·les de James Ellroy estiguin a similar alçada.

Píndola contra el vèrtig

Vèrtig. Aquesta és la sensació que tinc quan agafo un llibre de Charles Bukowski. La limitada producció del més brillant outsider de la literatura nord-americana, es limita a només sis novel·les, alguns recull de contes i relats, i això si, una més àmplia inversió en matèria poètica. A través dels enllaços provocats pel mateix Buko, he pogut degustar també els llibres de John Fante, mentor del primer i igualment lúcid, però mig graó per sota en matèria de talent pel meu gust. En tot cas igualment recomenable, i també limitat quant a producció. Per això quan vaig veure en una llibreria el primer llibre de Dan Fante, no vaig poder evitar d'endur-me'l, sobretot després de llegir que el seu pare i Bukowski eren les principals influències de l'autor. I amb aquella por habitual que la novel·la no complís l'expectativa, va acabar a una entosta fins que al cap d'unes setmanes vaig decidir encetar-lo. I què voleu que us digui? Doncs més que notable. Chump change és un llibre rodó, no mancat de les constants del realisme brut, amb un protagonista Bruno Dante, que és el seu alter ego, d'idèntica forma com Bukowski utilitzava a Hank/Chinaski o John Fante a Arturo Bandini. Alcohòlic, violent, viciós, bisexual i mangui, Dante retorna a LA des de Nova York acompanyat per una dona que l'enganya amb el monitor del gimnàs i per qui només sent ressentiment. A Los Angeles l'espera un pare terminal del qual viurà les darreres jornades, i el seu gos de companyia a qui adopta en els que també seran els últims dies. La masturbació en ple vol i posterior fregament de les genives de la seva somnolent senyora amb l'esperma resultant, les inversemblants converses amb un estúpid germà, o la companyia d'una prostituta adolescent igualment passada de voltes, ajuden a condimentar un argument que per si sol ja mostra prous elements d'interés per ser tinguts en compte. Potser no és literatura d'alt estànding, però si que ho és d'alta graduació. I sobretot resulta àmpliament addictiu com a lectura encomanadissa, que en definitiva és allò que sovint busco en un llibre. Un altre vodka si us plau.

Pop 8.000.000

M’havia passat anteriorment amb Gore Vidal i amb Martin Amis. Potser ni Duluth ni Perro callejero són precisament les seves millors obres, però acabar-les va resultar un d’aquells suplicis que són bastant perjudicials per l’activitat lectora, sobretot perquè la longevitat d’un llibre durant setmanes o mesos, suposa posposar l’inici de noves i captivadores lectures. Per això, quan el Vici inherent de Martin Pinchon -un altre etern candidat al Nobel de les lletres- va relantitzar-se durant més dies que no hauria estat desitjable tenint en compte la temàtica de l’obra (marihuana, surf, segrest) i els elogis desmesurats de la contracoberta i d’algunes crítiques, vaig decidir aparcar-lo definitivament (o potser només temporalment) i encetar una obra més encomenadissa.
Afortunadament ho vaig endevinar de ple. Feia un parell d’anys que Ocho millones de maneras de morir de Lawrence Block m’esperava a l’entosta on guardo els llibres. Pertany a la col·lecció Clásicos Novela Negra de RBA, i tot i ser una obra més o menys contemporànea (1982), té el valor afegit d’haver estat la llavor de la respectada pel·lícula homònima de Hal Ashby, coguionitzada per Oliver Stone i Jeff Bridges. L’inici és trepidant. Un expolicia reconvertit en detectiu privat, en plena fase d’abandonar la seva adicció a l’alcohol, rep l’encàrrec d’una prostituta de luxe de comunicar-li al seu macarra que vol deixar l’ofici. Matt Scuder (nom del detectiu que també protagonitza altres obres de Block) compleix fàcilment amb l’encàrrec, cobra el seu sou i a més gaudeix de la companyia de l’espectacular puta. Els problemes arriben quan pocs dies després la meuca apareix morta en un hotel.
El títol de l’obra fa referència a les inverosímils formes en que cadascún del vuit milions d’habitants que debia tenir la ciutat de Nova York en aquella època, podien arribar a la mort. Block desenvolupa a partir del plantejament inicial una investigació que té més de novel·la policíaca que negra, tot i que el retrat dels baixos fons de la ciutat, dels personatges que es mouen en aquest entorn, de les reunions d’Alcohòlics Anònims, i d’algun motel dedicat a llogar habitacions per hores als transexuals i els seus clients, aconsegueixen una fascinació diferent de la dels comtats victorians on es desenvolupen moltes de les obres de la gran Agatha Christie. Una lectura profitosa i entretinguda, malgrat que Block (Grand Master de l’associació d’escriptors de misteri dels Estats Units) difícilment optarà mai a rebre cap premi Nobel.

Desafiant les lleis de la humanitat

Kitsch. Sala modernista del Casino. Vic. Divendres, 14 d'octubre de 2011.

Costa de creure que vint-i-sis anys després d'haver creat Kitsch a Banyoles, Lluis Costabella i Joan Pairó desprenguin en directe una energia que ja voldríen per elles moltes formacions joves. És un desafiament directe a la llei de la gravetat, de l'envelliment, de l'aburgesament, de la mediocritat generalitzada... A dia d'avui el més natural seria que el grup hagués perdut la il·lusió, les ganes, que s'haguéssin discutit i que simplement fossin un bon record en el cervell d'uns quants aficionats irreductibles. Però sortosament no és així. Després d'intents irregulars de mantenir la forma (1er curset d'iniciació al fracàs 7 i 8), va arribar el presumpte testament de la banda (Deu) que va suposar un renéixer perfecte, com si el retorn als temps de IV fós ja definitiu, en una eterna joventut que té alguna cosa de vampírica.
De fet Kitsch ha depurat el seu directe per oferir unes actuacions sense fisures, amb una intensitat incontestable i una selecció de temes realment impecable. Escoltar de nou Oració, Cap cuadrat, Dona boja, Presó mental o Déu i el gos al cap dels anys, permet assaborir-les en el seu millor moment, després d'una maduració on el tó sinistre dels primers discos esdevé adrenalina en estat pur. Sobre l'escenari destaca la mobilitat de Pairó, que marca un ritme gairebé impossible de no imitar per la concurrència. El públic va perdre l'estaticisme habitual a mida que avançava l'actuació. La presentació de les noves cançons, no va desentonar entre Dominis, Al carrer llarg o Autoviolació, en un concert on un tema succeïa l'altre sense pausa ni descans. Fins i tot les versions de Mala vida, Autosuficiencia o Isla de encanta encaixen de forma acollonant en un repertori que sublimitza la seva trajectòria.
Després d'escoltar el comentari "aquests no van pas amb espardenyes", fins i tot una persona negada pel moviment corporal sincronitzat i dissident militant de l'esport, com jo mateix, vaig decidir-me a esgargallejar algunes lletres i a fer unes rupestres passes per seguir les cançons amb moviments epilèptics que no van col·lidir afortunadament amb el públic veí. I és que per alguns no hi ha pitjor tortura que ballar. De pensar ja ni en parlem.

Melodies emprenyades

Després d’una jornada de treball que ara mateix no recordo exactament si va ser gaire dura o no, tenia sintonitzada COM Ràdio a la ràdio del taller. Els dissabtes és el dia que més variacions experimenta el dial, sobretot perquè no hi ha un programa de referència. Al matí em nego a escoltar la veu insoportable de la Cailà a RAC1, de manera que entre els programes molt més decents de RAC1 i Catalunya Ràdio o fins i tot amb la radiofòrmula esgotadora d’IcatFM m’hi sento més còmode. A la tarda acostumo a no moure l’emisora de lloc excepte si degraden excessivament la proposta. Per això aquell dia escoltava un programa de música independent de la COM on van presentar a una nova banda de Múrcia. El nom, Klaus & Kinski em sonava d’haver-lo llegit en alguna revista musical (a més de remetre’m al progenitor de Nastassja amb cara de sonat i biografia d’autèntic psicòpata), i la cançó em va semblar impecable, amb aquella barreja de melodia i fressa que segresta amb tanta facilitat les meves orelles. El seu primer disc Tu hoguera está ardiendo és irregular com el 99% de produccions, però conté catorze cançons per sobre de la mitjana habitual, entre les quals l’excepcional Nunca estás a la altura que havia escoltat a la ràdio, però també amb fuetades com Crucifixión, la solución, Teléfono de la esperanza o El Cristo del perdón. La seva continuïtat discogràfica del 2010 Tierra, trágalos reincideix en una fòrmula afortunada. L’agradable veu atmosfèrica de Marina Gómez Carruthers combina perfectament amb la instrumentació contundent del monopolitzador Alejandro Martínez Moya. L’exercici es resol amb catorze peces més, on el pop emprenyat flirteja de nou amb la música popular i l’electrònica, aconseguint un grapat més de cançons que si la justícia existís passaríen directament a l’altar dels clàssics ibèrics, no només per la música, sinó també per unes lletres incisives i sovint sublims (“mamá, no quiero esforzarme para a la chicas gustar. Mamá, no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás” “Yo no quiero transgredir la ley para hacer revolución, sino que me reconzocan libertad, libertad de elección económica” “Crees que no hago más que quejarme y odiar, y eso és muy cierto, pero aún falta más, és necesidad”). Forma, sentido y realidad amb un final de soundtrack sixties ben apreciable, Ya estaba así cuando llegué, Eres un sinvergüenza, Los niños muertos y la decadencia política, Luego vendrán los madremías, i sobretot Ley y moral s’han convertit en cançons que no em faria res que sonéssin el dia del meu enterrament a l’església catòlica o a la cambra laica (que decideixin els supervivents) on m’enterrin. Una benedicció per a les orelles.

Buidor, sexe i violència inquietants

El primer llibre d'Easton Ellis em va semblar notable. Menys que zero és el retrat d'una generació, la dels adolescents de la dècada dels vuitanta, que va disseccionar com si estigués construïnt un homenatge a la buidor, a la banalitat, als estupefaents com a punt de fuga a una realitat que a Los Angeles debia ser molt més colpidora encara que a la Catalunya profunda d'un Ripoll, on el perfil dels estrapolables pijos ja era prou trista i depriment. El següent llibre d'Ellis, Las leyes de la atracción és el millor que n'he llegit, un relat excepcional, farcit d'estudiants homosexuals, cínics, poètics, humans... A partir d'aquest va arribar l'èxit esclatant d'American psycho, la continuïtat amb Los confidentes, l'excés de Glamourama i el col.lapse tediós de Lunar Park. Sincerament després d'aquest darrer, poques esperances em quedaven de poder recuperar la brillantor dels seus primers llibres. Després de llegir-ne una crítica on el destripaven de dalt a baix, vaig decidir que calia donar-li una oportunitat. I certament lluny de decébrem, Suites imperiales ha resultat un redescubriment d'un autor que torna a captivar al lector. Molt més contingut en llargada que les seves obres precedents, es tracta d'un llibre inquietant, on recupera als protagonistes de Menys que zero un quart de segle més envellits, però igualment buits, i encara molt més descarnats. Amb una narrativa que s'acosta al David Lynch més críptic, Suites imperiales explica el retorn de Clay a LA per participar al càsting d'una pel.lícula de la qual n'és el guionista. L'aparició d'una mediocre actriu però alhora excel.lent folladora, que busca un paper en aquest projecte, l'implica en una trama oberta, on amb prou feines en deduïm el rerafons, però on no hi manquen persecucions, espionatge, desaparicions, tortures i morts, en un exercici que recorda per moments a Dennis Cooper. O sigui que no sé si recomanar o no el llibre, perquè la gent té unes inclinacions literàries molt estranyes, però en tot cas m'ha semblat una obra més que digna.

Escalfors mal resoltes

Suor de dia, suor de nit. Sparta, un petit poble de l'estat de Mississippi és l'escenari on conflueix un cadàver, uns policies no gaire eixerits -per què serà-, una adolescent més calorosa del compte, l'alcalde, el cacic, un sospitòs amb antecedents i un inspector d'homicidis negre de Filadèlfia que casualment es troba en aquella localitat just en el moment dels fets. I molta calor, molta sed, molt racisme, moltes espurnes a punt per dinamitar un escenari propici per la pirotècnia. Sidney Poitier i Rod Steiger son els mestres de cerimònies d'aquesta pel.lícula negra, basada en una novel.la de John Ball del 1965. En el calor de la noche (In the heat of the night, 1967) de Norman Jewison, va ser la primera de les produccions protagonitzades per Virgil Tibbs, personatge recorrent de Ball, policia afroamericà, que aqui ha d'injectar àmplies dosis de fredor per compensar tanta calorada. Algunes escenes vibrants, com la persecució del sospitòs, la bufetada de Tibbs al cacic o l'intent de linxament per part dels facinerosos a sou d'aquest darrer, aconsegueixen mantenir l'atenció en un clàssic del cinema a la perifèria de la blaxplotation.

Com pixar i fer-se una palla

Imaginació! La paraula màgica, la pedra filosofal, el manantial de tota bona creació. Jim Dodge ho sap, i per això Fut (Fup, 1983) és un llibre excepcional, d'aquells que costen tan de trobar, i dels quals és fàcil acabar la lectura amb llàgrimes als ulls. Breu (amb prou feines arriba a les 80 pàgines), emotiu, cínic, divertidíssim, es tracta d'una lectura per devorar en un moment i recordar tota la vida. Un llibre per recomenar, amb acudits brillants ("Els ànecs no van volant amb els seus pollets sota l'ala. Això seria com intentar pixar i fer-se una palla alhora") i uns personatges que ja formen part per la seva empatia de l'univers de grans protagonistes literaris, com poden ser-ho el Quixot, Aureliano Buendia o Holden Caulfield. Un avi de 99 anys, el seu net i un ànec emblemàtic (en Fut precisament) són els principals actors d'aquesta faula creada no només per entretindre, sinó també per fer pensar. La versió catalana del llibre, publicada per 1984, es completa amb una entrevista de fan de Kiko Amat. Gran lectura, imprescindible!

Exhibicionisme sexual al supermercat

Deixar-ho tot quan ets a la cresta de l'onada pot ser una bona teràpia. Això és el què pensava el protagonista de La isla de los perros, un jove director d'una revista de tendències, que deixa la seva vida d'èxit a Londres, per tornar al poble dels seus pares. Reciclat en una avorrida feina de funcionari i compartint casa amb els progenitors, només té un punt de fuga en la seva renovada situació: un furor sexual que ara, lluny de les festes i les amants/amigues de la ciutat, no sap com satisfer. Però quan descobreix el costum que s'estèn com una moda per algunes petites localitats de practicar sexe en pàrquings abandonats, zones de bosc difícilment accessibles o antics clubs de tennis en desús, tot plegat fa que ja res li faci anyorar la seva anterior vida. Així, com a argument, pot semblar fluix, un llibre que s'aprofita de la moda del cruising per treure'n partit. En realitat però, tret d'unes quantes pàgines de sexe explícit, el llibre explora també en el racisme, el control policial, la inadaptació social o el periodisme sensacionalista, per acabar conformant un volum que a més de llegir-se a velocitat de creuer, et deixa la sensació de no fer-ho en debades. Per cert que l'illa dels gossos a què es refereix el títol, és en realitat la zona del pàrquing d'un supermercat on es practica sexe exhibicionista a l'entorn d'un vehicle.

I després del 8, el buit

Fa temps que els partits de futbol me la suen bastant. M'agrada que guanyi el Barça i tal, però si pot ser, que no em facin mirar el partit. Els noranta minuts se'm fan avorrits com una mala cosa, tot i que diuen que ara mateix l'equip que entrena Guardiola és el millor del planeta. Pot ser... En tot cas alguns dies tinc la sort de poder recuperar partits antics per Barça TV, el canal televisiu en clau blau-grana les vint-i-quatre hores del dia, i on tots els partits que hi ofereixen son pràcticament en clau de victòria. Va ser dijous passat, contemplant un FC Barcelona 4 -Manchester United 0 del penúltim any de Cruyff com a entrenador, que vaig descobrir per què després del pas de Hristo Stoitxkov per l'equip, he perdut bastant l'interés pel tema, per més que l'equip hagi comptat amb jugadors com Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Kluivert, Messi o Ibraimovitx, considerats entre els millors del planeta. Doncs perquè Stoitxkov era un jugador excepcional, el més gran amb diferència que ha vestit mai la samarreta blau-grana. En aquell partit no només va marcar dos gols, i va donar una assistència brillant perquè Romàrio en fés un altre, sinó que va defensar rabiosament, va atacar amb criteri, va protestar a l'àrbitre, va esperonar a l'equip i al públic, va posar electricitat sobre la gespa... Un jugador acollonant i encomanadís, que ja en les quatre temporades anteriors havia estat decissiu per a la millor etapa per ara del futbol blau-grana, i que en la seva poc valorada segona època al club -vilment tallada per aquell sòmines d'entrenador anomenat Van Gaal- també va seguir donant mostres d'un innegable talent. Amb la seva marxa, la marxa del buit -el número del seu dorsal- en això del futbol hi ha quedat un vuit irreparable. Clar que amb la panxa que ha posat, que a ningú se li acudeixi d'anar-lo a buscar si en les properes jornades les coses no acaben de sortir del tot bé, eh!

Entrada al món dels vampirs congelats

Algunes pel.lícules de vampirs estan bé. La majoria són reiteratives, incideixen en els mateixos tòpics (o els deconstrueixen) en una avorrida successió d'ombres, estaques, dents d'all i poders sobrenaturals. Però Déjame entrar (Låt den rätte komma in) de Tomas Alfredson, és una excel.lent cinta, on més enllà del vampirisme es tracten temes com la solitud, l'amistat o el bullying, des del glacial punt de vista de la societat sueca. Dos pre-adolescents fan amistat en una sòrdida zona residencial, tot i els intents de la noia d'evitar-ho. Paral.lelament comencen a haver-hi assassinats i dessagnats al barri. L'ambient fred embolcalla la projecció, creant un microclima que atrapa l'espectador, a qui se'l sedueix amb detalls d'infantesa com el cub de Rubick o el llenguatge Morse. Tot plegat en un conte fantàstic rocós, sense pràcticament fisures (bé, si, una als baixos de la noia vampira que encara ara no sabem ben bé si és o no una fèmina, una vampiresa o potser fins i tot un nen). Una gran pel.lícula, on els vampirs no fan nosa, d'aquelles que et deixen emprempta, que et fan pensar una mica més enllà de les escenes d'acció (genial els caps decapitats submergint-se a la piscina o el suicidi del mentor de la vampiresa). Cine d'aquell que difícilment ens passaran en horari de màxima audiència a les televisions convencionals.

Fregant la perfecció trash

Un investigador privat (Renzo Montagnani) està atenent a una clienta. Aquesta li explica com per molt que intenta excitar al seu marit, aquest no li fa el més mínim cas. La dona (una mica vacona tot sigui dit) comença a despullar-se, primer els mamellots i després ensenyant les calces. De cop i volta se sent una mena de terratrèmol, i tots dos queden acollonits. A dins d'un armari, el causant del moviment sísmic, l'ajudant de l'investigador (el grandíssim Alvaro Vitali) se l'està pelant a dues mans. A partir d'aquesta primera escena Nadie es perfecto (Dove vai se il vizietto non ce l'hai?) esdevé un dels millors exemplars del repudiat gènere del cine trash italià. Montagnani i Vitali s'instal.len a casa d'un matrimoni (la rotunda Paola Senatore i Mario Carotenuto) per fer-hi una feina de l'agència, perquè la Senatore sospita d'una infidelitat del seu marit. Fent-se passar per gais, tots dos han de fer equilibris per dissimular la seva veritable condició davant d'un servei femení impressionant, i de la mateixa Senatore (una actriu que va acabar fent porno dur). En una altra escena impagable, Montagnani ha de posar-li crema solar, en un estat d'excitació creixent que acaba amb l'aigua de la piscina arribant al punt d'ebullició. El cas és que per aquells no iniciats en la comèdia trash, que va sorgir a Itàlia a partir de treure tot el suc a alguns apunts que Fellini havia mostrat a les seves pel.lícules, Nadie és perfecto pot resultar una magnífica ocasió per entendre els pros i contres d'aquest subgènere. Personalment penso que és sublim, cine que tot i el baixíssim pressupost, compleix perfectament amb l'objectiu d'entretenir i fer passar una hora i mitja amb un somriure permanent a la boca que tot sovint es converteix en descollonament. Només per gent amb la ment molt oberta (i una mica calenta).

Divines criatures

Les primeres edicions del programa de TVR Els homes durs no ballen, van comptar amb la participació de Jordi Sellabona, un individu amb inquietuds musicals fortes, que es va presentar a un dels primers enregistraments amb una cinta promocional de video d'Elefant Records que li havien donat en algun festival estiuenc. La cinta en qüestió contenia clips de diferents bandes del segell madrileny, entre les quals hi havia precisament els Heavenly. La cançó que els representava era Our love is heavenly: uns apunts de guitarra introdueixen una melodia irresistible, plàcida però ballable alhora, d'aquella que els detractors del pop en estat pur denominen com "viva la gente". Doncs collonut, m'encantava la cançó i m'encanta el recopil.latori que la mateixa gent d'Elefant van editar amb el nom de This is heavenly (1995), on recollien temes corresponents al material enregistrat originalment amb Sarah Records, el primer mini-LP del grup Heavenly vs satan, l'LP Le jardin de Heavenly i cinc singles més. A més d'incloure Our love is heavenly, el disc conté tretze cançons, totes elles amb un alt component melòdic, guitarres notables i una veu irresistible. C is the heavenly option (aquesta amb la col.laboració de Calvin Johnsson), p.u.n.k. girl, Atta girl (grandíssima), So little deserve, Starshy, Diferent day o Shallow en són algunes de les més destacades. Posteriorment als temes inclosos en aquest disc els Heavenly van enregistrar un nou treball amb Sarah, The decline and fall of Heavenly (1994) i després ja amb Wiija records van treure el no menys genial Operation Heavenly (1996). Aquest darrer disc va coincidir amb el suicidi del bateria Mathew Fletcher, germà de la cantant Amelia. El grup va decidir continuar endavant amb Heavenly però si que ho van fer amb un altre nom Marine Research (1999), que no seria el darrer d'una formació que més endavant es va mutar al de Tender Trap(2002). Amb anterioritat a Heavenly també s'havien anomenat Talulah Gosh (1986). Una capacitat lloable per no perpetuar-se en uns mateixos esquemes, si bé el talent mai ha abandonat del tot als components d'aquests conjunts.

Chicago crepuscular

Un any abans de morir William Riley Burnett va publicar la seva darrera novel.la. Crepuscular com la major part de la seva obra, Good-bye Chicago se situa a l'any 1928 i narra els darrers temps de domini descarnat del crim organitzat sobre la ciutat del llac Michigan. En aquest cas, en lloc de centrar el protagonisme en els criminals, Burnett dona aquest paper a dos policies. L'un és l'encarregat d'investigar el cas d'una dona que ha estat trobada morta flotant a les aigues del riu. L'altre, company d'infància del primer, és el marit d'aquesta dona, que l'havia deixat sense deixar rastre feia uns anys per ajuntar-se amb un dels membres destacats del crim de la ciutat. L'erosió de la vida al marge de la llei és però el fil argumental d'un llibre que més enllà de l'anècdota de la trama, retrata les corrupcions dins de l'estament polític i policial com a part fonamental pel bon funcionament de la delinqüència. A partir de la incorruptibilitat i l'enduriment de la posició de part del món policial, en derivarà la detenció d'un entramat que si bé no dubtem que es tornarà a regenerar, ho farà molt més debilitat en tant que haurà de refer de nou tota la seva estructura. Burnett és probablement el nom més destacat del gènere negre clàssic en la seva vessant nord-americana. Autor de Little caesar o Alta sierra entre d'altres, va centrar la seva activitat literària en la descripció del gangsterisme dels anys 20 a la ciutat del crim. Narrativament impecable, només la defenestració que tradicionalment ha viscut la novel.la negra, impedeix que popularment sigui considerat com un autor a l'alçada dels més grans clàssics de la literatura. Per mi ho és amb tot el mereixement del món.

La feina ben feta no té recompensa

El dia de 1981 que van projectar El profesional al cinema Comtal de Ripoll, va haver-hi una riuada de por que va inundar els baixos d'algunes cases del casc antic. Segur que Jean Paul Belmondo no tenia res a veure amb els fets, però el cas és que la coincidència va quedar marcada en el meu maltractat cervell. Com també van quedar-hi les imatges de l'antiheroi francés obsessionat en carregar-se al president d'un país africà, contra les instruccions del govern del seu país. El personatge que encarna Belmondo és un mercenari,´contractat per liquidar al president en qüestió. El canvi de rumb en els interessos polítics, permeten la detenció de Belmondo al continent negre, l'empresonament i la condemna a mort, tot i que aconsegueix evadir-se, endurir-se i motivar-se per complir la feina que havia de fer. Aprofitant un viatge oficial del cap africà a França, Belmondo aprofita per dur de corcoi a la policia i enllestir l'encàrrec caducat, posant en risc, i de quina manera la seva vida. Cine d'acció del d'abans, passat de moda segons els costums a l'ús, i plantejat com un western urbà pel director George Lautner. El sarcasme de Belmondo esdevé poc creïble en alguns moments, però l'èpic contrapunt musical d'Ennio Morricone(com anteriorment havia fet amb les pel.lícules de Sergio Leone) eleva la cinta al nivell de clàssic del cine amb rerafons de crítica política que tanta repercussió va tenir a mitjans dels setanta. Emblemàtica.

A prendre pel cul la correcció

La correcció política ens ha portat a tal extrem que sembla impossible parlar de cap aspecte d'aquest món, sense que et saltin una tribu de putos tarats a sobre per recriminar-te que hagis jugat amb els seus sentiments o altres collonades per l'estil. Si a algú li sua totalment la polla aquestes imbecilitats és a Piñata, l'autor de còmics habitual del TMEO i que també va contribuïr al tancament definitiu de la revista barcelonina El Víbora. Aquest dibuixant basc busca en una estética lletgista, arguments irreverents que provoquen fàcilment el rebuig del públic estàndard. Si teniu els budells curats d'espants pot ser del més agraït que us ha caigut entre cella i cella, al nivell del Vuillemin més passat de voltes, o del Furillo més agressiu. Alguns dels seus personatges habituals són Tifus, un individu carregat de merda en tot el seu perímetre físic (-E Tifus, no sabia que tenias un tatuaje, como siempre vas lleno de mierda, qué és? un demonio? -E? A, esto, no que me he dormido encima de una rata), Calvin hijo no deseado o Perico Gordo el loro que caga fuego, a més de nombroses historietes sense personatge fix (-Buenos días ¿Usted abusa sexualmente de sus hijos? -Abusar? No, como mucho una vez al día). Piñata és un dels grans del còmic underground, passadíssim de voltes i irreverent com pocs. Una de les poques ocasions que ens dona el món del còmic per passar-se pel forro les mariconades que ens estan introduïnt directament al cervell tots els defensors de la democràcia, les bones costums i l'estat del benestar. Si el voleu gaudir en format individualitzat busqueu els comic-books Basura o Piñata a go-go. Si no us agrada, us torno els diners.