Melodies emprenyades

Després d’una jornada de treball que ara mateix no recordo exactament si va ser gaire dura o no, tenia sintonitzada COM Ràdio a la ràdio del taller. Els dissabtes és el dia que més variacions experimenta el dial, sobretot perquè no hi ha un programa de referència. Al matí em nego a escoltar la veu insoportable de la Cailà a RAC1, de manera que entre els programes molt més decents de RAC1 i Catalunya Ràdio o fins i tot amb la radiofòrmula esgotadora d’IcatFM m’hi sento més còmode. A la tarda acostumo a no moure l’emisora de lloc excepte si degraden excessivament la proposta. Per això aquell dia escoltava un programa de música independent de la COM on van presentar a una nova banda de Múrcia. El nom, Klaus & Kinski em sonava d’haver-lo llegit en alguna revista musical (a més de remetre’m al progenitor de Nastassja amb cara de sonat i biografia d’autèntic psicòpata), i la cançó em va semblar impecable, amb aquella barreja de melodia i fressa que segresta amb tanta facilitat les meves orelles. El seu primer disc Tu hoguera está ardiendo és irregular com el 99% de produccions, però conté catorze cançons per sobre de la mitjana habitual, entre les quals l’excepcional Nunca estás a la altura que havia escoltat a la ràdio, però també amb fuetades com Crucifixión, la solución, Teléfono de la esperanza o El Cristo del perdón. La seva continuïtat discogràfica del 2010 Tierra, trágalos reincideix en una fòrmula afortunada. L’agradable veu atmosfèrica de Marina Gómez Carruthers combina perfectament amb la instrumentació contundent del monopolitzador Alejandro Martínez Moya. L’exercici es resol amb catorze peces més, on el pop emprenyat flirteja de nou amb la música popular i l’electrònica, aconseguint un grapat més de cançons que si la justícia existís passaríen directament a l’altar dels clàssics ibèrics, no només per la música, sinó també per unes lletres incisives i sovint sublims (“mamá, no quiero esforzarme para a la chicas gustar. Mamá, no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás” “Yo no quiero transgredir la ley para hacer revolución, sino que me reconzocan libertad, libertad de elección económica” “Crees que no hago más que quejarme y odiar, y eso és muy cierto, pero aún falta más, és necesidad”). Forma, sentido y realidad amb un final de soundtrack sixties ben apreciable, Ya estaba así cuando llegué, Eres un sinvergüenza, Los niños muertos y la decadencia política, Luego vendrán los madremías, i sobretot Ley y moral s’han convertit en cançons que no em faria res que sonéssin el dia del meu enterrament a l’església catòlica o a la cambra laica (que decideixin els supervivents) on m’enterrin. Una benedicció per a les orelles.

Divines criatures

Les primeres edicions del programa de TVR Els homes durs no ballen, van comptar amb la participació de Jordi Sellabona, un individu amb inquietuds musicals fortes, que es va presentar a un dels primers enregistraments amb una cinta promocional de video d'Elefant Records que li havien donat en algun festival estiuenc. La cinta en qüestió contenia clips de diferents bandes del segell madrileny, entre les quals hi havia precisament els Heavenly. La cançó que els representava era Our love is heavenly: uns apunts de guitarra introdueixen una melodia irresistible, plàcida però ballable alhora, d'aquella que els detractors del pop en estat pur denominen com "viva la gente". Doncs collonut, m'encantava la cançó i m'encanta el recopil.latori que la mateixa gent d'Elefant van editar amb el nom de This is heavenly (1995), on recollien temes corresponents al material enregistrat originalment amb Sarah Records, el primer mini-LP del grup Heavenly vs satan, l'LP Le jardin de Heavenly i cinc singles més. A més d'incloure Our love is heavenly, el disc conté tretze cançons, totes elles amb un alt component melòdic, guitarres notables i una veu irresistible. C is the heavenly option (aquesta amb la col.laboració de Calvin Johnsson), p.u.n.k. girl, Atta girl (grandíssima), So little deserve, Starshy, Diferent day o Shallow en són algunes de les més destacades. Posteriorment als temes inclosos en aquest disc els Heavenly van enregistrar un nou treball amb Sarah, The decline and fall of Heavenly (1994) i després ja amb Wiija records van treure el no menys genial Operation Heavenly (1996). Aquest darrer disc va coincidir amb el suicidi del bateria Mathew Fletcher, germà de la cantant Amelia. El grup va decidir continuar endavant amb Heavenly però si que ho van fer amb un altre nom Marine Research (1999), que no seria el darrer d'una formació que més endavant es va mutar al de Tender Trap(2002). Amb anterioritat a Heavenly també s'havien anomenat Talulah Gosh (1986). Una capacitat lloable per no perpetuar-se en uns mateixos esquemes, si bé el talent mai ha abandonat del tot als components d'aquests conjunts.

Impecables al tanatori

Moltes gràcies per Deu. Un puto disc collonut, a l'alçada de IV i 5. Bé, jo sóc dels què vaig descobrir tard a Kitsch, sobretot perquè quan va aparèixer allò del rock català vaig resistir-me a creure que hi hagués ni un sol grup realment potable en tot aquell moviment. Està clar que m'equivocava, però és que els arbres no em deixaven veure els xiprers del bosc. Amb els anys, vaig comprendre que darrera d'aquella Oració i aquella Presó mental o aquell Dia boig hi havia alguna cosa més que una banda de paràsits a la recerca de la seva subvenció. Vaig entendre que entre aquelles cançons hi havia un petit detall que sovint passa desapercebut per molts aficionats i que és allò que realment em fa trempar en matèria musical: el talent. Concerts memorables, com el de la zona esportiva de Manlleu, amb les samarretes de Piolín i Silvestre, i sense concessions sobre l'escenari. Com els Motörhead, de puta mare. També recordo molt un concert a una discoteca de Sant Hilari Sacalm, pels volts de les festes de Nadal, d'una contundència implacable, per mi la millor època de la formació (clar que la primera no l'havia vist en directe perquè els prejudicis em superàven). Entremig van arribar el 1er curset d'iniciació al fracàs per mi més irregular del què m'esperava, i el 7 i el 8, cadascún dels quals em va semblar millor que l'anterior, però tot i així per sota de les expectatives que havíeu estat generant. Per això Deu em sembla tant collonudament bó, perquè el veig facturat des de la víscera, de guitarres imponents i energètic com a les millors èpoques, i perquè fins i tot els mitjos temps estan creats des d'un sentiment que t'impedeixen prèmer el botó del reproductor per anar directament a Final, Dominis o Hereus. Un disc conceptual, per on sobrevola l'amenaça del comiat, perquè la formació sembla tipa del desinterés per la música d'aquest nostre país. Un desinterés que no tenim en exclusiva però que fa comprensible que pugui arribar a causar el desassossec entre formacions com els Kitsch. En tot cas si això és realment un final, serà un dels millors discos terminals que mai he escoltat, una impecable manera d'arribar al tanatori per deixar-hi un excel.lent cadàver. Mentrestant només queda desitjar que se'n vagin a prendre pel cul les radiofòrmules, els festivals d'estiu, i els segells discogràfics que han erosionat el gust per la música i que ara moren víctimes de les descàrregues d'internet. Un grapat de sal per les ferides de part meva.

Has nascut pel rock, mai seràs una estrella de l'òpera

Abduit per l'esperit del punk, Neil Young va signar el 1981 un disc que remet directament a l'adrenalina d'aquest estil, que d'altra banda l'ha acompanyat en molts dels seus treballs posteriors. Acompanyat pels Crazy Horse, Re.ac.tor va ser considerat com un més dels discos que durant els vuitanta, el canadenc va utilitzar per explorar estils que li eren més o menys propers, però també és un compendi de cançons gens menyspreables, amb aquella força que mai és sobrera en un disc de rock, però que tantes vegades hi trobem a faltar. Surf.er joe and moe the sleaze, Op.er.a star, T-bone i la més estàndard Get back on it, omplen una primera part contundent, on manen les guitarres, i on l'obsessió d'algunes tornades superen la seva aparent superficialitat (Got mashed potatoes, ain't got no T-Bone o You were born to rock, you'll never be an opera star). La cara B supera a bastament la A. South.ern pac.i.fic l'obre amb aires de llegenda, i Shots la tanca amb la certesa de trobar-nos segurament davant de la millor mostra de cançó (un tros de cançó de gairebé vuit minuts de durada que té la virtud inèdita de no recòrrer a aquella estupidesa dels solos inacabables que utilitzen la majoria de temes llargs de la història del rock). Per més vegades que l'escolti, encara se'm posa dura quan l'escolto. Mo.tor cit.y és un homenatge d'aires country distorsionats a Detroit, i a Rap.id tran.sit a més de castigar la guitarra, Young es dedica a encallar les consonants en la seva boca, aconseguint amb destresa que el resultat no sigui pura estridència. On he llegit crítiques d'aquest disc, la veritat és que no el deixen excessivament bé, però ja sigui perquè l'he escoltat mil vegades, o perquè tinc el puto gust al cul, la veritat és que sempre l'he trobat més atractiu que el Harvest o l'After the gold-rush. Vaig a pelarme-la mentre encara sona Shots pels altaveus.

Només la mort et salva de la vida

Aquest disc va arribar a les meves mans gràcies a un intercanvi amb un ex amic. Jo vaig donar-li un disc dels Eurythmics i ell em va passar el Todos estan muertos dels Ilegales. Feia uns mesos que s’havia mort un seu cosí i deia que li portava mal rotllo, perquè la portada simula una esquela. Millor per mi, perquè el què em va passar és un dels discos de referència a la meva discoteca. De fet quan al cap d’uns anys vam deixar de parlar-nos, jo hauria hagut de ser una mica més flexible, perquè mai li agrairé prou aquest canvi. Todos estan muertos comença amb dos temes molt interalacionats, El norte está lleno de frío i Enamorados de Varsovia. Gran inici per un gran disc. Harto de ser el malo del lugar, filosofia Martínez al 100%. Eres una puta, un himne punk a ritme de cabaret. Ella saltó por la ventana, un himne punk a ritme punk. No me gusta el trabajo, nihilisme laboral melòdic. Está fascinada, minimalisme psicòpata. Bestia, bestia, adrenalina i suor a preu de saldo. Que mal huelen los muertos, la cançó d’on s’extreu el nom del disc, un repàs de morts il.lustres. Hacer mucho ruido, provocació i cretinada a parts iguals. Todo lo que digais que somos, o com tirar-se merda a sobre abans de què ho facin els altres. Un invasor en la capital, sordidesa i melodia i sordidesa altre cop. Sin remedio, enllaçant amb l’inici, i mirant des de la barrera com resen a un déu desconegut. Un gran disc. Un gran canvi. Un ex amic prescindible.

Granada on the pops

Un dissabte a la tarda de l'hivern de 1995, al carrer Tallers de Barcelona. Una botiga de discos curiosa, en una entrada d'un edifici, una veritable tocada de pilotes pels veïns a no ser que fossin autèntics aficionats a la música, o que ja els anés bé de tenir el replà de l'escala controlat. No sé si encara existeix la botiga, però aquell dia vaig fer-hi una fantàstica inversió. Per una banda el Putas Fever de la Mano Negra. Per una altra el primer disc d'una nova formació de Granada, que començava a tenir un cert renom a les revistes especialitzades. El Super Pop dels Planetas va caure d'aquesta manera a les meves mans, i de la primera audició recordo que em va sobtar l'empenta encomanadissa de Jesús. Més endavant vaig descobrir també l'inici impecable amb la psicodèlica De viaje i la melòdica i energètica Qué puedo hacer. Tampoc estaven gens malament Si está bien, una cançó que es va emprenyant a mida que avança, a base de dolor sentimental, ni Desorden, ni la llarga i intensa La caja del diablo. I la gràcia que feia que un dels temes es digués 10.000 el mateix preu que aleshores i ara té un gram de coca. O Brigitte un single descarat. O Rey sombra. O Estos últimos días. Totes les cançons tenen el seu encant a Super 8. Però el més sorprenent és que un artefacte aparentment menor com el què acompanyava al disc, el mini-cd Nuevas sensaciones, tenía un efecte efervescent que molt poques vegades m'havia trobat en un acompanyament. Mare de déu, quin tros de disc i quin tros de farciment. Tant li carda que pràcticament no s'entengui què canta J. Tampoc he sabut mai què explica Lemmy Kilminster als discos dels Motörhead i segueixen sent els putos reis. Tant li carda que encara no sabessin tocar com uns virtuosos. Els Sex Pistols van fer un dels millors discos de la història amb una mà a cada ou. Super 8 és però un primer disc que no desmereix en absolut una trajectòria posterior on els encerts han predominat, i que els han portat a ser ara per ara, amb La leyenda del espacio encara calent, una formació més enllà del bé i del mal.

Deliris d’altura després de l’assassinat radiofònic

The Buggles bé podria ser només la història d’un èxit. De fet per molts no deixa de ser gaire res més que la banda que va enregistrar Video killed the radio star. Per desmentir aquesta afirmació el 1980 van farcir aquesta cançó de tot un disc. The age of plastic és un compendi de pop tecnificat, que més enllà de l’encert del conegudíssim tema del vídeo i l’estrella de la ràdio, ens aporta alguns ingredients més per fer que l’àpat no sigui monotemàtic. Kid Dynamo per exemple és una grandíssima cançó, una accelerada composició que no sé perquè sempre he imaginat com a banda sonora ideal per una pel.lícula de Flash Gordon, i que és un dels remeis més vitamínics per animar els dies esmorteïts per via auditiva. La cara A es tanca amb I love you (miss robot) electrònica melòdica gens menyspreable. La B l’enceta Clean clean altre cop imprimint velocitat al disc, amb una tornada obsessiva i memorable. Llavors arriba Elstree, l’altra cançó de referència d’aquest disc de debut, dramàtica i optimista alhora, agermanant música clàssica i tecno en un deliri absolut que mai els agrairé prou. Astroboy i Johnny on the monorail, clouen amb solvència la primera col.lecció de cançons de la banda dels britànics Trevor Horn i Geoff Downes, carregades de baixos sintetitzats, pianos elèctrics, òrgans d’església, vocoders, fx i vés a saber quines collonades electròniques més. Tots dos s’involucrarien més tard en el disc Drama dels Yes, i abans d’enllestir del tot el segon i darrer disc de Buggles Adventures in modern recording, Downes va incorporar-se als Asia i va deixar la nau en mans de Horn, de qui és sobradament coneguda la seva tasca com a productor (Frankie Goes to Hollywood, Mike Oldfield, Belle and Sebastian, Pet Shop Boys...). Un epíleg no tan brillant, però que també té els seus moments de petita glòria, i que refermava les bases d’una música tecno de forma segurament molt més accessible que la de Kraftwerk o The Human League, però no per això menys aprofitable. Des de fa 27 anys que no en falta cap a la cita amb el meu tocadiscos. I és que sempre preferiré torturar l’agulla amb els Buggles, per molt que Horn digués que havia triat el nom perquè era el més fastigós que se li havia acudit en aquell moment, que no amb el Bruce Sprignsteen dels collons.

Fil musical entre déu i l'home

Els fruits de la banda de Malasaña s'havien donat a conèixer amb els notables Ferpectamente i Un tio cabal, dues descàrregues de rock i rythm'n'blues, dos discos marcats per la peculiar veu de Josele Santiago i per una contundència musical que s'apartava de la comercialitat habitual en el rock ibèric de la dècada dels 80. Amb La vida mata (1990) quedava clar però que Los Enemigos eren una formació diferent, amb denominació d'origen pròpia, allunyats dels vicis en què queien recorrentment els què triaven dedicar-se al rock en aquella època. Les imatges i icones religioses es reparteixen per gairebé totes les cançons del disc, ja des del monolític i apocalíptic El gran calambre final (“Siete ángeles y trompetas. Siete sellos, fuego y sangre como predijo el profeta”) que obre el disc, i passant per El fraile y yo (“Enloqueció un fraile y quiso que yo bebiera más y riese por él”), Traspiés (un capellà intentant abduïr a les files dels creients a un condemnat a mort), Ouija (conversa amb un mort demanant-li què hi ha al més enllà), La torre de Babel (ironia macarra sobre el multilingüisme generat a la torre bíblica), Desde el jergón (“Desde el jergón os maldigo porque dios se pasó, se pasó conmigo”) o Miedo (“Solo me dan miedo las monjas, el agua y los niños”). Un disc prenyat de religiositat, on destaca la genial Septiembre, crònica d'un noi agobiat pels estudis que decideix acabar amb la seva vida i “estrenar corbata hoy” per no haver de passar pel mal tràngol de la revàlida del setembre. O Paquito, història d'un tarat que es dedica a posar xinxetes dins les sabates de la seva mare o a jugar “a los vaqueros con una pistola de verdad y matará a su mejor amigo”. I per rematar-ho unes bones dosis de filosofia enemiga, amb temes que deixen clar ja des del títol (Yo no quiero ser feliz i Nadie me quiere) per on fluctúa el cervell de Josele. I és que, perquè negar-ho, les drogues i l'alcohol són dolents, però aquesta puta vida és molt pitjor.

Ocellots de mal averany

El pitjor que se li va acudir de dir a la premsa de l’època sobre el Meglamania dels Birdhouse, va ser que tenia una portada horrible que recordava als pitjors grups de heavy metal. Està clar que el 1989 es vivia sota el síndrome del mal que havia causat el heavy metal, però Meglamania era molt més que una mala portada. Era un excel.lent disc. Un any abans aquesta banda de Brixton havia debutat amb Burnin’up, un compendi de sons sota l’estigma dels Stooges, que els va servir perquè el reputat Vic Maile (productor entre d’altres de Motörhead, Dr.Feelgood, Inmates o Godfathers), probablement un dels seus darrers treballs abans de morir víctima d’un càncer el juliol d’aquell mateix any. En definitiva Meglamania també seria el darrer disc dels Birdhouse, però va deixar un grapat d’adrenalítiques mostres del què per ells és fer música, que encara avui no s’ha pogut esborrar. The devil looks after his own… obre la cara a del disc (abans els discos tenien dues cares, ara només les persones en tenim dues o més) amb una descàrrega elèctrica que té el seu punt culminant amb We got the power, una mena de rap de guitarres incendiàries que hauria de figurar en qualsevol antologia del gènere. El hardcore descarnat es fa més evident però a la cara b, amb temes com Dangerous, Korea, On the beach, All the lessons i When the storm comes down, que són veritables injeccions energètiques que si llavors ja tenien vigència, imagineu-vos ara amb les quantitats industrials de música infumable que s’està facturant. Johnny Rev no era segurament un gran cantant, ni Kathy Freeman i Mark Nicol uns immensos guitarristes, ni tan sols Mark Duncan un baixista excel.lent o Max Cantara un bateria esplèndid. Però tots junts formaven una gran banda. Els Birdhouse. Amb només dos discos. I un de portada horrorosa. Que follin als Rolling Stones.

A la recerca de la cançó perfecta

Potser la millor paraula per definir-los és “excèntrics”. Segurament en són. Clar que ser uns excèntrics en una escena musical que ha evolucionat de la manera que ho ha fet en les tres darreres dècades, només pot ser un símbol de què han estat fent les coses bé. Aprofitant el moment literari en què Don Quixot confon als molins de vent per gegants, John Linnell i John Flansburgh van batejar el seu projecte musical com They Might Be Giants, sorgit de l’ambient estudiantil de la ciutat de Boston, i debutant el 1987 amb un disc homònim. A partir d’aquell moment l’aparició de grandíssimes cançons en cadascun dels seus discos, va ser una constant que no va passar desapercebuda pels quatre aficionats mal contats que queda en això de la música. En el seu disc Apollo 18 (1992) -el de la portada on una balena i un calamar gegant lluiten davant d’un satèl.lit espaial- arriben a comprimir fins a 20 cançons en una mateixa composició, Fingertips, una mena de medley surrealista, que en poc més de 4 minuts et dona una idea bastant aproximada de les múltiples fonts d’on treuen les seves influències els TMBG: música popular nord-americana, pop, jingles televisius, rock and roll, sintonies radiofòniques, òpera, i sobretot un gust innegable per cultivar melodies que acaben definint-los més com a genis que com a gegants.

Tempesta musical sobre la costa est

Maig de 1994, Baltimore. Dos baixistes, un guitarra i un bateria desencadenaven una de les tempestes musicals més definitives de la música moderna. Anomeneu-ho amb el nom que vulgueu (rock, hardcore, punk, o tots els post que accepti el diccionari), però la veritat és que la música dels Girls Against Boys era pura violència. Violència en la música, violència en les lletres, violència en l’actitud. Música dirigida directament a la part obscura del cervell, la de les baixes passions, la del sexe descontrolat, la què sap que el què li arriba a través de les orelles és música definitiva, però no sap dir el perquè. Cruise yourself va servir per reconèixer definitivament als GvsB després dels seus precedents Nineties vs eighties, Tropic of scorpio i Venus luxure nº 1 baby, i a l’espera de nous episodis de descàrregues elèctriques com House of GvsB, Freakonica i You can’t fight what you can’t see. Els gainsbourgians Je t’aime moi non plus i Love on the beat són excel.lents cançons per fer l’amor i per follar respectivament, però (I) don’t got a place és la millor banda sonora per una penetració especialment dolorosa. Un altre Martini abans del diluvi.