Perquè hauria de voler alguna cosa així?

“Tria la vida, tria una feina, tria una carrera, tria una familia, tria un televisor gran que t’hi cagues, tria una rentadora, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Tria la salut, colesterols baixos i assegurances dentals. Tria pagar hipoteques a interés fix. Tria un pis pilot. Tria als teus amics. Tria roba esportiva i maletes a joc. Tria pagar a plaços un vestit de marca en una àmplia gama de putos teixits. Tria el bricolatge i pregunta’t qui cony ets un diumenge al matí. Tria asseure’t al sofà per veure teleconcursos que emboten la ment i aplanen l’esperit, mentre omples la teva boca de puto menjar escombraries. Tria podrir-te de vell cagan-te i pixan-te a sobre en un puto geriàtric miserable, siguent una càrrega pels nens malcriats egoistes i fets pols que has triat per reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida. Però perquè hauria de voler jo fer alguna cosa així. Jo vaig triar no triar la vida. Jo vaig triar una altra cosa. I les raons. No hi ha raons. Qui vol raons quan tens heroína?... …Agafa el millor orgasme que hagis tingut, multiplica’l per mil, i ni tant sols hi estaràs a la vora.” Jo vaig triar Trainspotting, vaig triar Irvine Welsh. La millor puta pel.lícula de Danny Boyle amb molta diferència. La millor puta pel.lícula d’Ewan McGregor i Robert Carlyle. Ionquis i xoriços. Edimburg. Decadència juvenil. Caure el més baix que t’imagines, descobrir que encara hi ha més abisme i renèixer de les cendres per tornar-hi a arribar. Amics de veritat, amics indesitjables però amics al cap i a la fi. Família. Sexe. Festa. Sean Connery i Lou Reed. La puta bomba cinematogràfica de la dècada dels noranta.

La salvatge edat daurada de Woody

Si una cosa tenien bona els dibuixos animats clàssics, és que estaven alliberats de tota la correcció política que més endavant va imposar-se en el gènere dirigit al públic infantil. Popeye, Tom i Jerry, el Correcaminos, Bugs Bunny, el Pato Lucas i sobretot el Pájaro Loco (també conegut com Loquillo o Woody Woodpecker) en són clars exemples. Basat en un ocell picasoques originari dels Estats Units, el Pájaro Loco tenia un aspecte (cresta, pit inflat, bec punxegut) i unes actituds salvatges, que preludiaven clarament el què més endavant va ser el moviment punk. Alliberat de tabús morals, les històries clàssiques de Woody Woodpecker són tot un manual de l'animal més antisocial que ha tingut la subcultura popular nord-americana. De tota manera l'star-system ha acabat assimilant-lo, coparticipant en nombroses pel.lícules de Hollywood, convertint-se en amable icona de parcs temàtics (Port Aventura) i domesticant-lo en les versions modernes del personatge. Amb aquest propòsit Woody ha deixat el tabac que tan bé li anava per encendre la dinamita, com també li va acabar passant a Lucky Luke. Si podeu recuperar els cartoons de mitjans de segle XX del personatge, podreu constatar la seva empenta irrefrenable, que van convertir-lo en la icona de grups que en els seus inicis també es mostrafven adrenalíticament impecables com Loquillo y Trogloditas (de fet el nom de guerra de José Maria Sanz també prové del mateix personatge). Woody va ser dissenyat originalment per Ben Hardaway, responsable també de Bugs Bunny i l'ànec Lucas, sota la producció de Walter Lantz entre finals de la dècada dels trenta i fins a principis dels trenta per a la televisió. Punk power.

Les obsessions del vampir

Andreu Martín sempre m’ha semblat un dels autors de novel.la negra més solvents del nostre país. Quan l’editorial La Magrana va iniciar la seva col.lecció La Negra, vaig acumular alguns dels llibres de Martín (Si és no és, Barcelona connection, Muts i a la gàbia, Pròtesi) que més endavant vaig introduir entre cella i cella, sense cap mena de remordiment ni problema de digestió. Els llibres de l’escriptor català són exemples impecables de com escriure novel.la de gènere criminal, sense fissures, amb un ofici envejable, una cintura infalible, i una habilitat inusual perquè el text no grinyoli tot i traslladar a Catalunya uns recursos argumentals que estàvem acostumats a veure a Califòrnia, Nova York o Xicago. Potser per això, quan va aparèixer Corpus delicti (2002) alguns pensàvem que el canvi dels carrers de Barcelona pels de Londres a la primera meitat de segle XX, i la pàtina fantàstica que presumiblement afectava al protagonisme, podia fer grinyolar la història. Res més lluny del resultat d’aquesta novel.la. Un vampir convençut, convertit en consumidor habitual de sang humana és el protagonista londinenc de Corpus delicti. Un home obsessiu, que en primera persona ens explica les seves manies, com veu a les persones que l’envolten, com els assassina i els fa desaparèixer en un bidó ple d’àcid que guarda en un magatzem mig abandonat, com pateix somnis terrorífics on les víctimes prenen formes, com s’enfronta a la justícia. Un llibre on Martín aprofita per retre homenatge als grans del gènere en la seva vertent més clàssica, des de Poe fins a Agatha Christie, passant per Wodehouse, Crompton, Jardiel Poncela i encara que l’autor no el mencioni, a Conan Doyle, però també a RAF, el dibuixant que va donar forma als guions del propi Martín per Sir Thim O’Theo, una rèplica del Sherlock Holmes que va publicar durant anys l’editorial Bruguera. En aquest cas però, el més inquietant és que la història, per més literària que sigui, està basada en fets reals. L’home, com sovint passa amb el futbol, és així.

Entre la ficció i la crua realitat

L’any 1892 Ruggiero Leoncavallo va estrenar a Milà l’òpera I pagliacci. Es tractava d’una representació basada en un judici que havia passat vint anys abans a Calabria, on el pare de Ruggiero havia hagut de jutjar a un actor de teatre que havia assassinat a la seva parella en escena. Afegint a la dramatització un amant i un delator geperut, l’obra és una mostra de la vida dins del teatre. La ficció i la realitat s’acaben confonent fins al punt que l’obra esdevé una rèplica del què acabava de passar abans de la representació fatal. El què havia passat és que després d’arribar a un poble on havia d’actuar la companyia de teatre per portar-hi l’obra Els pallassos, l’actor principal descobreix com la seva companya i primera actriu tenia un amant, advertit per un secundari geperut que ferit per la indiferència de la dona quan li expressa el seu amor, decideix trair-la. Ja sobre l’escenari, l’obra es desenvolupa amb un argument molt similar. Quan l’actor principal, anomenat pallasso, descobreix també la traïció de la seva parella acomiadant al seu amant arlequí –que un cop acabada la representació té previst de deixar-lo per l’amant- l’interroga impecablement, treu un ganivet, i amb una tensió que els espectadors aviat descobreixen que no és fictícia, s’abraona a sobre d’ella, mentre entre el públic, l’amant real decideix ajudar a la seva estimada. Un còmic clàssic dibuixat per Galen Showman (llapis) i P Craig Russell (tinta) el 1997, i que un any més tard va publicar entre nosaltres Dark Horse Comics amb el títol de The Clowns. Una gran obra que contribueix a fer emocionant això que coneixem com novè art.

Has nascut pel rock, mai seràs una estrella de l'òpera

Abduit per l'esperit del punk, Neil Young va signar el 1981 un disc que remet directament a l'adrenalina d'aquest estil, que d'altra banda l'ha acompanyat en molts dels seus treballs posteriors. Acompanyat pels Crazy Horse, Re.ac.tor va ser considerat com un més dels discos que durant els vuitanta, el canadenc va utilitzar per explorar estils que li eren més o menys propers, però també és un compendi de cançons gens menyspreables, amb aquella força que mai és sobrera en un disc de rock, però que tantes vegades hi trobem a faltar. Surf.er joe and moe the sleaze, Op.er.a star, T-bone i la més estàndard Get back on it, omplen una primera part contundent, on manen les guitarres, i on l'obsessió d'algunes tornades superen la seva aparent superficialitat (Got mashed potatoes, ain't got no T-Bone o You were born to rock, you'll never be an opera star). La cara B supera a bastament la A. South.ern pac.i.fic l'obre amb aires de llegenda, i Shots la tanca amb la certesa de trobar-nos segurament davant de la millor mostra de cançó (un tros de cançó de gairebé vuit minuts de durada que té la virtud inèdita de no recòrrer a aquella estupidesa dels solos inacabables que utilitzen la majoria de temes llargs de la història del rock). Per més vegades que l'escolti, encara se'm posa dura quan l'escolto. Mo.tor cit.y és un homenatge d'aires country distorsionats a Detroit, i a Rap.id tran.sit a més de castigar la guitarra, Young es dedica a encallar les consonants en la seva boca, aconseguint amb destresa que el resultat no sigui pura estridència. On he llegit crítiques d'aquest disc, la veritat és que no el deixen excessivament bé, però ja sigui perquè l'he escoltat mil vegades, o perquè tinc el puto gust al cul, la veritat és que sempre l'he trobat més atractiu que el Harvest o l'After the gold-rush. Vaig a pelarme-la mentre encara sona Shots pels altaveus.

Inutilitat manifesta, genialitat garantida

Cinc joves d’una localitat marítima italiana, tenen la millor de les dedicacions que un home pot desitjar. Veure passar les hores sense donar cop, mentre la resta de la població segueix el curs d’una vida molt més endreçada. Al bar, per les cantonades, a la platja, amb cotxe, Alberto, Moraldo, Fausto, Leopoldo i Ricardo intenten de perpetuar de la millor manera possible el seu pas a l’edat adulta. Les peripècies de tots ells, i sobretot d’un Fausto que deixa prenyada a la seva nòvia i es veu obligat a casar-s’hi primer i a buscar feina més tard (malgrat les seves irrefrenables apetencies sexuals amb qualsevol dona que es creués en el seu camí), donen forma a una de les pel.lícules que va posar els fonaments per convertir a Federico Fellini en un dels millors directors de la història del cine. Un grandíssim autor que va saber retratar perfectament una part de la societat italiana de principis dels 50, no tan diferent del què podia ser la catalana de mitjans dels 70 o 80 o 90 o actuals, amb les contínues cafranades que qui més qui menys ha protagonitzat en els seus moments més etílics o inspirats. Recolçant la feina del director, actors com Leopoldo Trieste, Alberto Sordo, Riccardo Fellini o Eleanora Ruffo, que en un blanc i negre rigorós donen color a la història. Com a moment àlgid, el què els amics viatgen en cotxe i un d’ells dedica una sonora botifarra a un grup de treballadors que reparen una carretera, segons abans que se’ls acabi la benzina de l’automòbil, i evidentment, rebin les represal.lies corresponents. Los inútiles (I vitelloni, 1953) és una gran pel.lícula, una d’aquelles joies que demostra que el cine no és un gènere tan repulsiu com la cartellera habitual sembla obsessionada en fer-nos creure.

Ni salut ni peles ni sexe

Rik Mayall i Adrian Edmonson, el concienciat social i el punk d'Els Joves, van retornar una dècada després de la mítica sèrie de la BBC per protagonitzar Bottom (titulada entre nosaltres com Salut i Peles) una sitcom igualment incendiària. L'esquema, bàsic però contundent: dos inadaptats socials més a prop dels quaranta que dels trenta, cohabitant sota el mateix sostre, i aguantant-se les fílies, les fòbies i les cretinades sense aturador que surten dels seus respectius cervells. La sèrie té moments acollonants, sobretot pel caràcter irascible que torna a demostrar el personatge de Mayall, i el cinisme violent que constata el d'Edmonson, com si el Rick i en Vivien d'Els Joves s'haguessin fet grans però la seva personalitat s'hagués quedat estancada en una immaduresa permanent. La dificultat per tenir relacions amb el sexe femení, per aconseguir calers i arribar a final de mes o tenir alguna cosa per menjar (o millor encara per beure), per poder viure sense cardar brot, són constans en . Richie Richard (Mayall) i Eddie Hitler (Edmonson) caricaturitzen al prolateriat més freak i irreverent londinenc, en una sèrie que dirigida per Ed Bye i Bob Spiers entre 1991 i 1995 i que va generar 18 capítols on no hi ha la incontinència visual ni la sobredosis de detalls que fan pràcticament insuperable Els Joves, però que no deceb en absolut les espectatives sobre dos individus que ens han alegrat no poques hores televisives. Al 33 no l'han passat ni la meitat de vegades, però si teniu oportunitat de comprar la sèrie completa en dvd, no us hi pareu a pensar-ho ni un moment.

Drama i passió al centre psiquiàtric

Segurament mai hauria arribat a fixar-me en Locura si no hagués estat perquè sortint del quiosc on agafo el diari, vaig trobar una caixa de cartró plena de llibres a preu de saldo. La veritat és que desconfio de segons quins descomptes, escamat pels xurros que t'acabes enduent a casa, però aquell dia, vaig notar que un dels llibres em demanava a crits que el comprés. Com que el dispendi era assumible, i a la contraportada explicava que l'autor també n'era del llibre que havia motivat a David Cronenberg per rodar Spider, vaig decidir de fer-li cas. Es tractava del Locura de Patrick McGrath, i quan al cap d'uns mesos vaig encetar-ne la lectura, em va confirmar que valia la pena haver-ho fet. La història narra com Stella, la dona del doctor Raphael, candidat a nou cap d'un prestigiós hospital psiquiàtric londinenc, acaba enamorada d'un dels reclusos, Edgar Starks. La malaltissa relació que es posa en marxa, sembla més pròpia de l'argument d'una novel.la romàntica a l'ús, però en aquest cas la follia degenera cap a un drama absolut, amb la família Raphael totalment destrossada, i un Starks evadit del sanatori i que està a punt de repetir el delicte pel qual ja l'havien tancat: l'homicidi de la seva companya. La novel.la es addictiva i supera abastament la simple novel.la de gènere per convertir-se en un obsessiu retrat que et deixa els dits impregnats de suor, de sexe urgent, de temors i de terror, d'amor autodestructiu i de passió incontrolable.

Només la mort et salva de la vida

Aquest disc va arribar a les meves mans gràcies a un intercanvi amb un ex amic. Jo vaig donar-li un disc dels Eurythmics i ell em va passar el Todos estan muertos dels Ilegales. Feia uns mesos que s’havia mort un seu cosí i deia que li portava mal rotllo, perquè la portada simula una esquela. Millor per mi, perquè el què em va passar és un dels discos de referència a la meva discoteca. De fet quan al cap d’uns anys vam deixar de parlar-nos, jo hauria hagut de ser una mica més flexible, perquè mai li agrairé prou aquest canvi. Todos estan muertos comença amb dos temes molt interalacionats, El norte está lleno de frío i Enamorados de Varsovia. Gran inici per un gran disc. Harto de ser el malo del lugar, filosofia Martínez al 100%. Eres una puta, un himne punk a ritme de cabaret. Ella saltó por la ventana, un himne punk a ritme punk. No me gusta el trabajo, nihilisme laboral melòdic. Está fascinada, minimalisme psicòpata. Bestia, bestia, adrenalina i suor a preu de saldo. Que mal huelen los muertos, la cançó d’on s’extreu el nom del disc, un repàs de morts il.lustres. Hacer mucho ruido, provocació i cretinada a parts iguals. Todo lo que digais que somos, o com tirar-se merda a sobre abans de què ho facin els altres. Un invasor en la capital, sordidesa i melodia i sordidesa altre cop. Sin remedio, enllaçant amb l’inici, i mirant des de la barrera com resen a un déu desconegut. Un gran disc. Un gran canvi. Un ex amic prescindible.

Ascens i caiguda d’un Cèsar modern

Mentre molts llibres i pel.lícules comencen amb aquella collonada estúpida de “Basat en fets reals” per donar credibilitat a una història que normalment no té ni cap ni peus, El petit cèsar (Little caesar, 1929) s’inicia amb el comentari “Els personatges i els esdeveniments d’aquest llibre són totalment imaginaris”. Així, traient transcendència a la història comença la narració de l’ascens de Rico, un atracador de poca reputació que avança cap a un imparable ascens fins a la cúpula del gangsterisme. Tant per l’època en què es va escriure com l’esquema de la història que el grandíssim William Riley Burnett hi explica, es pot deduir que en realitat Rico no és res més que l’extrapolació al mitjà literari de la figura d’Al Capone. Però més enllà de realitat i ficcions, la història t’atrapa ràpidament, i amb una contundència que només els pioners del gènere negre sabien transmetre, sintetitzant els fets i anant a la idea, t’explica com del no res Rico s’eleva per sobre de tota l’organització il.legal coneguda com a màfia, i un cop a dalt de tot torna a perdre’n el control per tenir una tràgica fi. Un dels detalls que més em va quedar en el moment de llegir-la, és el fet que Rico no tria una vida d'ostentació, sinó que prefereix viure en un edifici ruinós a fi de no despertar les sospites de la llei, però que en canvi a l'interior de no li falta cap mena de luxe. Burnett, possiblement el més gran creador de novel.la policíaca de tots els temps, i autor també de títols imprescindibles com Alta Sierra o Ningú no viu eternament, va veure com se’n feia una versió pel cinema, que va protagonitzar, com no podia ser d’altra manera, l’emblemàtic Edward G. Robinson. Collons, en lloc de classes de gestió d'empreses les universitats podrien fer directament de gestió de màfies. Segur que es quedarien sense places.

Entrevista transgressora, Reportero Total

Fins i tot els programes més horribles tenen moments memorables. Com a mínim això és el què ens va ensenyar el Pepe Navarro de l’etapa a Tele 5 amb Esta noche cruzamos el Mississipi, probablement el primer late-night ibèric, d’on van sortir algunes icones que posteriorment s’han arrossegat per les teles públiques i privades allargant un èxit que es perpetuava vespre si i vespre també. La més gran mostra de transgressió d’aquest espai, era El Reportero Total, un personatge interpretat per l’actor Santiago Urrialde (Madrid, 1965), que sortia al carrer amb la missió d’entrevistar i alhora fer emprenyar com una mona als vianants de diferents ciutats, amb un estil irreverent i mig borderline. Alguns dels diàlegs que protagonitzava estaven carregats d’acidesa, una posada al dia dels famosos Diálogos para besugos que havien aparegut a la revista de còmics DDT. En el què es reprodueix seguidament, va aconseguir de mosquejar sobremanera al seu interlocutor, un senyor d’edat avançada i idees més aviat reaccionàries, que gesticulant ostensiblement va marxar fent-se creus de l’amoralitat d’El Reportero Total.
Reportero Total: El acoso sexual por ejemplo. Como ve usted que Felipe González acose sexualmente a su secretaria? Lo ve bien o lo ve mal?
Vianant: Pero qué tonterías dice de acosar a la secretaria (indignat) Pues yo veo mal que se acose, Felipe González o quien sea… (gesticulant amb les mans).
RT: Me va a dar usted un guantazo con el…
V: Es que me hace una pregunta rarísima. Y yo que sé si le acosa. Pues si le acosa está muy mal. Pero usted que me cuenta de Felipe González, si le acosa o no.
RT: Pero no se ponga usted así.
V: Pero es una tontería lo que me pregunta usted.
RT: La gente quiere saber la opinión de la calle. Como ve usted la corrupción en este país?
V: Pues muy mal. No querrá que le diga que veo bien la corrupción en este país (esveradíssim). Quiere que le diga que está bien?
RT: Si, pues si.
V: Pues no, está muy mal. Además no se dice este país, se dice españa.
RT: Usted tiene quinientos millones para llevarse y no se los lleva…?
V: Pues mire no. Porque yo soy católico, creo que debo cumplir con mi deber, y cumplir con los mandamientos de la ley de dios.
RT: Muy bien, pero estamos hablando de llevarnos la pasta y comprarnos un chalet.
V: Pues, pues robando no. Hay un mandamiento de la ley de dios, que dice: no robar.
RT: Pero trabajando no nos vamos ha hacer ricos.
V: Pues no me hago rico, que le vamos ha hacer!
RT: Y una nariz…
V: Yo no. Yo no.
RT: Pues yo si. Y me quiero llevar un…
V: Usted es católico?
RT: Noooo.
V: Pues yo si. Ya se ve que no es católico, porqué sino no robaría. Ahí tiene usted la diferencia.
RT: Ahí me ha ganado. Pues muchas gracias.
V: Se pierde usted.

Dinamitar els límits de la comprensió

Hi ha pel.lícules difícils, n’hi ha de recargolades i n’hi ha d’impossibles. O és que jo no arribo a més. La veritat és que amb David Lynch em passa aquella sensació tan estranya de què encara que no s’entenguin del tot els arguments de les seves pel.lícules, en canvi saps que estàs davant d’una obra genial. Mulholland drive ha fet córrer rius de tinta, intentant de desxifrar què vol dir Lynch. En realitat me la porta fluixa el seu significat, perquè estem davant d’un cine amb ànima, potent, intrigant. Un cine on els silencis són tan importants com els diàlegs. Un cine que ningú ha mastegat i que tu mateix ets el responsable d’anar trinxant, de la mateixa manera que els cambrers d’un restaurant no es posen el tall de pollastre a la boca i te l’ofereixen seguidament perquè només hagis de digerir-lo. Lesbianisme, cabaret snuff (genial l'actuació frustrada de Rebecca del Rio, la Llorona de Los Angeles, emulant el playback de Dennis Hopper a Blue velvet), amnèsia, misteri, misteri, misteri. Cine d’un director que es radicalitza a mesura que evoluciona, just el camí contrari que emprenen en el punk o el rock, on estem acostumats a primers discos transgressors que es transformen en mediocritat comercial a mida que els seus autors maduren. Adobat musicalment per l’habitual Angelo Balalamenti, les dues protagonistes Naomi Watts i Laura Harring aconsegueixen de transmetre emocions a partir de les seves interpretacions, una habilitat que cada vegada està més complicada en això del cinema. I Lynch amplificant la seva llegenda, portant a un límit que encara ara està transgredint, i fent "accessibles" fins i tot cintes com Carretera perdida o Blue velvet. De tota manera, si algú me la pot explicar, no estaria de més…

El pinball mortal d’Arcade

Sis boles d’un pinball gegant. En cadascuna de les sis boles hi ha un membre de la Patrulla X: Cíclope, Coloso, Lobezno, Rondador Nocturno, Banshee i Ororo. La versió més clàssica d’aquest grup de superherois atrapats per Arcade, el nen malcriat que es converteix en assassí després que el seu pare li retirés l’assignació mensual. El pinball en realitat és Mundo Asesino, un complex recreatiu que el propi Arcade ha criat per assassinar a qui convingui. I als episodis 123 i 124 de The Uncanny X-men a qui convé eliminar és a la Patrulla X, per ordre de Tom Cassidy el Negro i del Juggernaut. La història és trepidant, amb intervenció inicial inclosa d’Spiderman (testimonial però necessaria per augmentar les vendes de qualsevol altra sèrie en aquella època), i amb un pilot de sales paral.leles del pinball, farcides de perills (cambres metàl.liques amb una paret mòbil i tres portes de les quals només una és pressumptament la sortida vàlida, una sala de miralls d’on surten rèpliques mortals del superheroi que hi és tancat, una pista d’auto-xocs homicides, un recinte on es reprodueix un episodi aeri de la segona guerra mundial…) on es feia evident que el cervell de Chirs Claremont i John Byrne anaven a ple rendiment el 1979. Sis boles d’un pinball gegant que em van atrapar a mi també quan les vaig llegir, i que encara ara conserven aquell ganxo que tant trobo a faltar en algunes històries actuals de supeherois.

Granada on the pops

Un dissabte a la tarda de l'hivern de 1995, al carrer Tallers de Barcelona. Una botiga de discos curiosa, en una entrada d'un edifici, una veritable tocada de pilotes pels veïns a no ser que fossin autèntics aficionats a la música, o que ja els anés bé de tenir el replà de l'escala controlat. No sé si encara existeix la botiga, però aquell dia vaig fer-hi una fantàstica inversió. Per una banda el Putas Fever de la Mano Negra. Per una altra el primer disc d'una nova formació de Granada, que començava a tenir un cert renom a les revistes especialitzades. El Super Pop dels Planetas va caure d'aquesta manera a les meves mans, i de la primera audició recordo que em va sobtar l'empenta encomanadissa de Jesús. Més endavant vaig descobrir també l'inici impecable amb la psicodèlica De viaje i la melòdica i energètica Qué puedo hacer. Tampoc estaven gens malament Si está bien, una cançó que es va emprenyant a mida que avança, a base de dolor sentimental, ni Desorden, ni la llarga i intensa La caja del diablo. I la gràcia que feia que un dels temes es digués 10.000 el mateix preu que aleshores i ara té un gram de coca. O Brigitte un single descarat. O Rey sombra. O Estos últimos días. Totes les cançons tenen el seu encant a Super 8. Però el més sorprenent és que un artefacte aparentment menor com el què acompanyava al disc, el mini-cd Nuevas sensaciones, tenía un efecte efervescent que molt poques vegades m'havia trobat en un acompanyament. Mare de déu, quin tros de disc i quin tros de farciment. Tant li carda que pràcticament no s'entengui què canta J. Tampoc he sabut mai què explica Lemmy Kilminster als discos dels Motörhead i segueixen sent els putos reis. Tant li carda que encara no sabessin tocar com uns virtuosos. Els Sex Pistols van fer un dels millors discos de la història amb una mà a cada ou. Super 8 és però un primer disc que no desmereix en absolut una trajectòria posterior on els encerts han predominat, i que els han portat a ser ara per ara, amb La leyenda del espacio encara calent, una formació més enllà del bé i del mal.

Nèixer, crèixer i morir a Edimburg

Irvine Welsh és un nom de referència. Des de què l’èxit el va enganxar desprevingut amb Trainspotting, cadascuna de les seves novel.les o recull de contes és una bafarada d’aire fresc a les llibreries. Drogues, suburbis, violència, alcohol, rock, hooligans, acid house, decadència i sexe són només algunes de les constants que apareixen en els seus llibres. Escòcia i sobretot Edimburg, el marc ideal per desenvolupar-les. El 2001, vuit després de Trainspotting, va tornar a sorprendre’ns amb un nou exemple del seu talent, gràcies a Cola (Glue). Quatre amics de la infància, retratats en quatre moments de la seva vida. Quatre graons amb deu anys de diferència entre cadascún d’ells, on veiem l’evolució o la involució de les seves vides. Terry Lawson, Billy Birrell, Andrew Galloway i Carl Ewart, creixent junts, ramificant-se en diverses direccions, cap al crim de poca volada, els negocis de nit i la boxa, l’èxit entre les dones o cap al fracàs matrimonial. Quatre trajectòries que tots hem conegut de primera mà o més tangencialment, perquè formen part del nostre present, però que va ser Welsh qui ens els va refregar dolorosament per la cara. Una novel.la rotunda, tant o més que la futura Porno, i on també apareix algun dels coneguts de Trainspotting. I que alhora importa alguns dels seus personatges per a altres obres d’un autor que està comformant un univers tant addictiu (Acid house, Las pesadillas del marabú, Escoria, Éxtasis), que ja m’estic cagant en la gran puta d’esperar que publiquin els seus nous llibre (Secretos de alcoba de los grandes chefs, que pel què sembla ja està sortint de l'armari, i If you liked school you'll love work). Una addicció com qualsevol altra.

La caputxeta se'ns torna punk

Després de sortir de les classes de tarda de BUP, la última cosa que tenia, era ganes de fer els deures. Però com que els vespres de tardor i hivern de 1986 a Ripoll tampoc eren una explossió de llum i alegria, doncs tocava anar cap a casa, engegar l'estufa, menjar-me mitja tauleta de xocolata i seguir perdent el temps amb els llibres de text mentre esperava que a la tele fessin alguna cosa interessant. La sorpresa va arribar quan en horari infantil vaig descobrir un programa que es deia La caputxeta de pics. Realment era l'enèssima recreació del conte de la caputxeta vermella, aquest cop en versió titelles aniamdes, però amb un parell d'elements que em van cridar l'atenció, i que van fer que jo, un carcamal de 16 anys que encara no sabia si volia ser un immadur tota la vida o si ja li agradaria de ser gran, es quedés embabacat davant la tele. La caputxeta de pics (Cappuccetto a pois) era una sèrie italiana, que encara ara es comercialitza en aquell país en dvd, on la major part de l'argument és cantat amb un estil de pop rítmic i melòdic si més no curiós (interpretat per una pop band de bolets). El millor però és l'actitud punk de la caputxeta i els seus amics respecte al llop (Lupo Lupone) a qui li cauen les putades a un ritme que ja en el primer episodi li hagués fet recomenable de deixar la sèrie. Una sèrie, per cert, que mai més he vist reposada. Suposo que això deu ser un símptoma que era massa bona, per la canallota que puja.