Només la mort et salva de la vida

Aquest disc va arribar a les meves mans gràcies a un intercanvi amb un ex amic. Jo vaig donar-li un disc dels Eurythmics i ell em va passar el Todos estan muertos dels Ilegales. Feia uns mesos que s’havia mort un seu cosí i deia que li portava mal rotllo, perquè la portada simula una esquela. Millor per mi, perquè el què em va passar és un dels discos de referència a la meva discoteca. De fet quan al cap d’uns anys vam deixar de parlar-nos, jo hauria hagut de ser una mica més flexible, perquè mai li agrairé prou aquest canvi. Todos estan muertos comença amb dos temes molt interalacionats, El norte está lleno de frío i Enamorados de Varsovia. Gran inici per un gran disc. Harto de ser el malo del lugar, filosofia Martínez al 100%. Eres una puta, un himne punk a ritme de cabaret. Ella saltó por la ventana, un himne punk a ritme punk. No me gusta el trabajo, nihilisme laboral melòdic. Está fascinada, minimalisme psicòpata. Bestia, bestia, adrenalina i suor a preu de saldo. Que mal huelen los muertos, la cançó d’on s’extreu el nom del disc, un repàs de morts il.lustres. Hacer mucho ruido, provocació i cretinada a parts iguals. Todo lo que digais que somos, o com tirar-se merda a sobre abans de què ho facin els altres. Un invasor en la capital, sordidesa i melodia i sordidesa altre cop. Sin remedio, enllaçant amb l’inici, i mirant des de la barrera com resen a un déu desconegut. Un gran disc. Un gran canvi. Un ex amic prescindible.

Ascens i caiguda d’un Cèsar modern

Mentre molts llibres i pel.lícules comencen amb aquella collonada estúpida de “Basat en fets reals” per donar credibilitat a una història que normalment no té ni cap ni peus, El petit cèsar (Little caesar, 1929) s’inicia amb el comentari “Els personatges i els esdeveniments d’aquest llibre són totalment imaginaris”. Així, traient transcendència a la història comença la narració de l’ascens de Rico, un atracador de poca reputació que avança cap a un imparable ascens fins a la cúpula del gangsterisme. Tant per l’època en què es va escriure com l’esquema de la història que el grandíssim William Riley Burnett hi explica, es pot deduir que en realitat Rico no és res més que l’extrapolació al mitjà literari de la figura d’Al Capone. Però més enllà de realitat i ficcions, la història t’atrapa ràpidament, i amb una contundència que només els pioners del gènere negre sabien transmetre, sintetitzant els fets i anant a la idea, t’explica com del no res Rico s’eleva per sobre de tota l’organització il.legal coneguda com a màfia, i un cop a dalt de tot torna a perdre’n el control per tenir una tràgica fi. Un dels detalls que més em va quedar en el moment de llegir-la, és el fet que Rico no tria una vida d'ostentació, sinó que prefereix viure en un edifici ruinós a fi de no despertar les sospites de la llei, però que en canvi a l'interior de no li falta cap mena de luxe. Burnett, possiblement el més gran creador de novel.la policíaca de tots els temps, i autor també de títols imprescindibles com Alta Sierra o Ningú no viu eternament, va veure com se’n feia una versió pel cinema, que va protagonitzar, com no podia ser d’altra manera, l’emblemàtic Edward G. Robinson. Collons, en lloc de classes de gestió d'empreses les universitats podrien fer directament de gestió de màfies. Segur que es quedarien sense places.

Entrevista transgressora, Reportero Total

Fins i tot els programes més horribles tenen moments memorables. Com a mínim això és el què ens va ensenyar el Pepe Navarro de l’etapa a Tele 5 amb Esta noche cruzamos el Mississipi, probablement el primer late-night ibèric, d’on van sortir algunes icones que posteriorment s’han arrossegat per les teles públiques i privades allargant un èxit que es perpetuava vespre si i vespre també. La més gran mostra de transgressió d’aquest espai, era El Reportero Total, un personatge interpretat per l’actor Santiago Urrialde (Madrid, 1965), que sortia al carrer amb la missió d’entrevistar i alhora fer emprenyar com una mona als vianants de diferents ciutats, amb un estil irreverent i mig borderline. Alguns dels diàlegs que protagonitzava estaven carregats d’acidesa, una posada al dia dels famosos Diálogos para besugos que havien aparegut a la revista de còmics DDT. En el què es reprodueix seguidament, va aconseguir de mosquejar sobremanera al seu interlocutor, un senyor d’edat avançada i idees més aviat reaccionàries, que gesticulant ostensiblement va marxar fent-se creus de l’amoralitat d’El Reportero Total.
Reportero Total: El acoso sexual por ejemplo. Como ve usted que Felipe González acose sexualmente a su secretaria? Lo ve bien o lo ve mal?
Vianant: Pero qué tonterías dice de acosar a la secretaria (indignat) Pues yo veo mal que se acose, Felipe González o quien sea… (gesticulant amb les mans).
RT: Me va a dar usted un guantazo con el…
V: Es que me hace una pregunta rarísima. Y yo que sé si le acosa. Pues si le acosa está muy mal. Pero usted que me cuenta de Felipe González, si le acosa o no.
RT: Pero no se ponga usted así.
V: Pero es una tontería lo que me pregunta usted.
RT: La gente quiere saber la opinión de la calle. Como ve usted la corrupción en este país?
V: Pues muy mal. No querrá que le diga que veo bien la corrupción en este país (esveradíssim). Quiere que le diga que está bien?
RT: Si, pues si.
V: Pues no, está muy mal. Además no se dice este país, se dice españa.
RT: Usted tiene quinientos millones para llevarse y no se los lleva…?
V: Pues mire no. Porque yo soy católico, creo que debo cumplir con mi deber, y cumplir con los mandamientos de la ley de dios.
RT: Muy bien, pero estamos hablando de llevarnos la pasta y comprarnos un chalet.
V: Pues, pues robando no. Hay un mandamiento de la ley de dios, que dice: no robar.
RT: Pero trabajando no nos vamos ha hacer ricos.
V: Pues no me hago rico, que le vamos ha hacer!
RT: Y una nariz…
V: Yo no. Yo no.
RT: Pues yo si. Y me quiero llevar un…
V: Usted es católico?
RT: Noooo.
V: Pues yo si. Ya se ve que no es católico, porqué sino no robaría. Ahí tiene usted la diferencia.
RT: Ahí me ha ganado. Pues muchas gracias.
V: Se pierde usted.

Dinamitar els límits de la comprensió

Hi ha pel.lícules difícils, n’hi ha de recargolades i n’hi ha d’impossibles. O és que jo no arribo a més. La veritat és que amb David Lynch em passa aquella sensació tan estranya de què encara que no s’entenguin del tot els arguments de les seves pel.lícules, en canvi saps que estàs davant d’una obra genial. Mulholland drive ha fet córrer rius de tinta, intentant de desxifrar què vol dir Lynch. En realitat me la porta fluixa el seu significat, perquè estem davant d’un cine amb ànima, potent, intrigant. Un cine on els silencis són tan importants com els diàlegs. Un cine que ningú ha mastegat i que tu mateix ets el responsable d’anar trinxant, de la mateixa manera que els cambrers d’un restaurant no es posen el tall de pollastre a la boca i te l’ofereixen seguidament perquè només hagis de digerir-lo. Lesbianisme, cabaret snuff (genial l'actuació frustrada de Rebecca del Rio, la Llorona de Los Angeles, emulant el playback de Dennis Hopper a Blue velvet), amnèsia, misteri, misteri, misteri. Cine d’un director que es radicalitza a mesura que evoluciona, just el camí contrari que emprenen en el punk o el rock, on estem acostumats a primers discos transgressors que es transformen en mediocritat comercial a mida que els seus autors maduren. Adobat musicalment per l’habitual Angelo Balalamenti, les dues protagonistes Naomi Watts i Laura Harring aconsegueixen de transmetre emocions a partir de les seves interpretacions, una habilitat que cada vegada està més complicada en això del cinema. I Lynch amplificant la seva llegenda, portant a un límit que encara ara està transgredint, i fent "accessibles" fins i tot cintes com Carretera perdida o Blue velvet. De tota manera, si algú me la pot explicar, no estaria de més…

El pinball mortal d’Arcade

Sis boles d’un pinball gegant. En cadascuna de les sis boles hi ha un membre de la Patrulla X: Cíclope, Coloso, Lobezno, Rondador Nocturno, Banshee i Ororo. La versió més clàssica d’aquest grup de superherois atrapats per Arcade, el nen malcriat que es converteix en assassí després que el seu pare li retirés l’assignació mensual. El pinball en realitat és Mundo Asesino, un complex recreatiu que el propi Arcade ha criat per assassinar a qui convingui. I als episodis 123 i 124 de The Uncanny X-men a qui convé eliminar és a la Patrulla X, per ordre de Tom Cassidy el Negro i del Juggernaut. La història és trepidant, amb intervenció inicial inclosa d’Spiderman (testimonial però necessaria per augmentar les vendes de qualsevol altra sèrie en aquella època), i amb un pilot de sales paral.leles del pinball, farcides de perills (cambres metàl.liques amb una paret mòbil i tres portes de les quals només una és pressumptament la sortida vàlida, una sala de miralls d’on surten rèpliques mortals del superheroi que hi és tancat, una pista d’auto-xocs homicides, un recinte on es reprodueix un episodi aeri de la segona guerra mundial…) on es feia evident que el cervell de Chirs Claremont i John Byrne anaven a ple rendiment el 1979. Sis boles d’un pinball gegant que em van atrapar a mi també quan les vaig llegir, i que encara ara conserven aquell ganxo que tant trobo a faltar en algunes històries actuals de supeherois.

Granada on the pops

Un dissabte a la tarda de l'hivern de 1995, al carrer Tallers de Barcelona. Una botiga de discos curiosa, en una entrada d'un edifici, una veritable tocada de pilotes pels veïns a no ser que fossin autèntics aficionats a la música, o que ja els anés bé de tenir el replà de l'escala controlat. No sé si encara existeix la botiga, però aquell dia vaig fer-hi una fantàstica inversió. Per una banda el Putas Fever de la Mano Negra. Per una altra el primer disc d'una nova formació de Granada, que començava a tenir un cert renom a les revistes especialitzades. El Super Pop dels Planetas va caure d'aquesta manera a les meves mans, i de la primera audició recordo que em va sobtar l'empenta encomanadissa de Jesús. Més endavant vaig descobrir també l'inici impecable amb la psicodèlica De viaje i la melòdica i energètica Qué puedo hacer. Tampoc estaven gens malament Si está bien, una cançó que es va emprenyant a mida que avança, a base de dolor sentimental, ni Desorden, ni la llarga i intensa La caja del diablo. I la gràcia que feia que un dels temes es digués 10.000 el mateix preu que aleshores i ara té un gram de coca. O Brigitte un single descarat. O Rey sombra. O Estos últimos días. Totes les cançons tenen el seu encant a Super 8. Però el més sorprenent és que un artefacte aparentment menor com el què acompanyava al disc, el mini-cd Nuevas sensaciones, tenía un efecte efervescent que molt poques vegades m'havia trobat en un acompanyament. Mare de déu, quin tros de disc i quin tros de farciment. Tant li carda que pràcticament no s'entengui què canta J. Tampoc he sabut mai què explica Lemmy Kilminster als discos dels Motörhead i segueixen sent els putos reis. Tant li carda que encara no sabessin tocar com uns virtuosos. Els Sex Pistols van fer un dels millors discos de la història amb una mà a cada ou. Super 8 és però un primer disc que no desmereix en absolut una trajectòria posterior on els encerts han predominat, i que els han portat a ser ara per ara, amb La leyenda del espacio encara calent, una formació més enllà del bé i del mal.

Nèixer, crèixer i morir a Edimburg

Irvine Welsh és un nom de referència. Des de què l’èxit el va enganxar desprevingut amb Trainspotting, cadascuna de les seves novel.les o recull de contes és una bafarada d’aire fresc a les llibreries. Drogues, suburbis, violència, alcohol, rock, hooligans, acid house, decadència i sexe són només algunes de les constants que apareixen en els seus llibres. Escòcia i sobretot Edimburg, el marc ideal per desenvolupar-les. El 2001, vuit després de Trainspotting, va tornar a sorprendre’ns amb un nou exemple del seu talent, gràcies a Cola (Glue). Quatre amics de la infància, retratats en quatre moments de la seva vida. Quatre graons amb deu anys de diferència entre cadascún d’ells, on veiem l’evolució o la involució de les seves vides. Terry Lawson, Billy Birrell, Andrew Galloway i Carl Ewart, creixent junts, ramificant-se en diverses direccions, cap al crim de poca volada, els negocis de nit i la boxa, l’èxit entre les dones o cap al fracàs matrimonial. Quatre trajectòries que tots hem conegut de primera mà o més tangencialment, perquè formen part del nostre present, però que va ser Welsh qui ens els va refregar dolorosament per la cara. Una novel.la rotunda, tant o més que la futura Porno, i on també apareix algun dels coneguts de Trainspotting. I que alhora importa alguns dels seus personatges per a altres obres d’un autor que està comformant un univers tant addictiu (Acid house, Las pesadillas del marabú, Escoria, Éxtasis), que ja m’estic cagant en la gran puta d’esperar que publiquin els seus nous llibre (Secretos de alcoba de los grandes chefs, que pel què sembla ja està sortint de l'armari, i If you liked school you'll love work). Una addicció com qualsevol altra.

La caputxeta se'ns torna punk

Després de sortir de les classes de tarda de BUP, la última cosa que tenia, era ganes de fer els deures. Però com que els vespres de tardor i hivern de 1986 a Ripoll tampoc eren una explossió de llum i alegria, doncs tocava anar cap a casa, engegar l'estufa, menjar-me mitja tauleta de xocolata i seguir perdent el temps amb els llibres de text mentre esperava que a la tele fessin alguna cosa interessant. La sorpresa va arribar quan en horari infantil vaig descobrir un programa que es deia La caputxeta de pics. Realment era l'enèssima recreació del conte de la caputxeta vermella, aquest cop en versió titelles aniamdes, però amb un parell d'elements que em van cridar l'atenció, i que van fer que jo, un carcamal de 16 anys que encara no sabia si volia ser un immadur tota la vida o si ja li agradaria de ser gran, es quedés embabacat davant la tele. La caputxeta de pics (Cappuccetto a pois) era una sèrie italiana, que encara ara es comercialitza en aquell país en dvd, on la major part de l'argument és cantat amb un estil de pop rítmic i melòdic si més no curiós (interpretat per una pop band de bolets). El millor però és l'actitud punk de la caputxeta i els seus amics respecte al llop (Lupo Lupone) a qui li cauen les putades a un ritme que ja en el primer episodi li hagués fet recomenable de deixar la sèrie. Una sèrie, per cert, que mai més he vist reposada. Suposo que això deu ser un símptoma que era massa bona, per la canallota que puja.

Wanderers, rock and roll i capullos amb orelles

Si un barri de Nova York era conegut a finals dels 70 per les nombroses produccions cinematogràfiques que el van utilitzar com a escenari de pel.lícules, aquest era el Bronx. Des de la conegudíssima The Warriors de Walter Hill, fins als subproductes apocalípitics italians en què el Bronx es convertia en el marc de les històries d'unes rèpliques salsitxeres de Mad Max, moltes van ser les sessions de tarda en què el nostre imaginari s'ubicava a la barriada novaiorquesa. Una de les produccions més coloristes d'aquella època va ser The Wanderers, una recreació de l'època en què les bandes dels 60 ocupaven els carrers del Bronx, dirigida el 1979 per Philip Kaufman. Els colors de les caçadores dels Wanderers marca visualment la pel.lícula, amb les peripècies d'aquesta colla d'italoamericans en primer pla, i amb el rerefons del despertar al sexe, a la vida adulta, a una maduresa imposada, i amb el rock and roll en aquella època emergent sonoritzant la major part dels fotogrames. La cinta s'engega amb un dels Wanderers qualificant de capullos amb orelles a un grup d'skins (els Baldies) liderats per un animal obès i gegant anomenat Terror. Les baralles amb els skins, els negres, els asiàtics o els hispans, queda en un joc de nens però, quan amb qui s'han d'enfrontar és amb una colla de tarats silenciosos i sectaris, una nombrosa formació d'irlandesos fanàtics del cristianisme, que es mouen com un grup de zombies autistes. Vaja, com la vida mateixa. El cas és que l'època en què va aparèixer The Wanderers l'ha convertit malgrat el seu caràcter de pel.lícula de sèrie B, en tota una icona per alguns membres d'una generació que va submergir-se en el món del cine quan l'efervescència d'aquells anys feia que posar-se davant d'una pantalla encara portés inherent la capacitat de sorprendre'ns.

Realisme brut, brut i real

La realitat és molt més bruta del què ens volen ensenyar sovint al cine o a la tele. En la realitat els nens de Ventdelpla es passarien el dia jugant a metges i infermeres, Spiderman deixaria anar unes ventositats cada vegada que hagués de flexionar excessivament les cames i la Maria Patiño no miraria contínuament al sostre per concentrar-se, sinó per constatar que no se li mou la perruca de lloc. Per fer evident tots aquests detalls que maquilladors, ambientadors i altres tramposos de l’star-system se’n cuiden de què no veiem, existeix gent com el dibuixant de còmics Furillo (àlies de l’aragonès Ignacio Murillo) que els treuen per sobre de la línia de flotació. Més que brutes les històries de Furillo són porques, una bacanal pels escarabats i les mosques, sí és que algun dia descobrim que també ells saben llegir. Individus que no es veuen la pixa de tan grossa que tenen la panxa després de passar-se el dia cardant-se conyacs. Siamesos units per la mateixa cigala. Clients de bar que prefereixen cagar-se a sobre abans que aixecar-se i anar fins al lavabo del local. Parelles d’ancians que no han descobert la missió de la cadena del wàter, i cada vegada que el tenen ple de pixats i cagarros truquen al llauner perquè n’instal.li un de nou. Urinaris de paret amb més pèls que molts homes. Tota una col.lecció d’aberracions que dibuixats en un còmic ens fan gràcia però que estem tips de veure a la vida real. Habitual de la revista basca TMEO Furillo va compilar fa uns quants anys els seus còmics més hilarants a Donde hay pelo hay alegria, la mostra més evident de què els americans ens havien estat enganyant durant anys amb allò que anomenaven com a realisme brut. Gràcies Furillo. La pròxima tapa de patates braves serà a la teva salut.

Deliris d’altura després de l’assassinat radiofònic

The Buggles bé podria ser només la història d’un èxit. De fet per molts no deixa de ser gaire res més que la banda que va enregistrar Video killed the radio star. Per desmentir aquesta afirmació el 1980 van farcir aquesta cançó de tot un disc. The age of plastic és un compendi de pop tecnificat, que més enllà de l’encert del conegudíssim tema del vídeo i l’estrella de la ràdio, ens aporta alguns ingredients més per fer que l’àpat no sigui monotemàtic. Kid Dynamo per exemple és una grandíssima cançó, una accelerada composició que no sé perquè sempre he imaginat com a banda sonora ideal per una pel.lícula de Flash Gordon, i que és un dels remeis més vitamínics per animar els dies esmorteïts per via auditiva. La cara A es tanca amb I love you (miss robot) electrònica melòdica gens menyspreable. La B l’enceta Clean clean altre cop imprimint velocitat al disc, amb una tornada obsessiva i memorable. Llavors arriba Elstree, l’altra cançó de referència d’aquest disc de debut, dramàtica i optimista alhora, agermanant música clàssica i tecno en un deliri absolut que mai els agrairé prou. Astroboy i Johnny on the monorail, clouen amb solvència la primera col.lecció de cançons de la banda dels britànics Trevor Horn i Geoff Downes, carregades de baixos sintetitzats, pianos elèctrics, òrgans d’església, vocoders, fx i vés a saber quines collonades electròniques més. Tots dos s’involucrarien més tard en el disc Drama dels Yes, i abans d’enllestir del tot el segon i darrer disc de Buggles Adventures in modern recording, Downes va incorporar-se als Asia i va deixar la nau en mans de Horn, de qui és sobradament coneguda la seva tasca com a productor (Frankie Goes to Hollywood, Mike Oldfield, Belle and Sebastian, Pet Shop Boys...). Un epíleg no tan brillant, però que també té els seus moments de petita glòria, i que refermava les bases d’una música tecno de forma segurament molt més accessible que la de Kraftwerk o The Human League, però no per això menys aprofitable. Des de fa 27 anys que no en falta cap a la cita amb el meu tocadiscos. I és que sempre preferiré torturar l’agulla amb els Buggles, per molt que Horn digués que havia triat el nom perquè era el més fastigós que se li havia acudit en aquell moment, que no amb el Bruce Sprignsteen dels collons.

La cara agredolça de la lluna

La importància que té explicar bé una història! Aquest és probablement el gran mèrit dels bons directors de cinema, que desgraciadament tampoc és una espècie que abundi excessivament. El director txec Milos Forman és segurament un dels pocs que poden presumir de ser-ho, si tenim en compte alguns dels encerts de la seva filmografia. Man on the moon (1999) va aconseguir de transcendir moltes fronteres mentals. Per una banda la del gènere biopic. La pel.lícula explica amb sobrietat la trajectòria d’Andy Kaufman, un revolucionari humorista nord-americà que a base de surrealisme, va crear l’estereotip de showman televisiu que tan lamentablement imitat està darrerament, i alhora va aconseguir d’estripar-lo abans de caure en l’aburgesament. També transcendeix el fet que el personatge principal estigui protagonitzat per l’histriònic Jim Carrey (en el paper de Kaufman i de l'irreverent Tony Clifton), un individu que en el moment d’estrenar-se Man on the moon era considerat com poc menys que l’enemic número ú del cine seriós. Carrey aquí broda el seu personatge. Finalment la pel.lícula aconsegueix arrencar més d’un somriure, t’abdueix en un argument que ningú hagués dit que previament ens hagués interessat una merda, i si no estàs al cas dels murs de contenció oculars, pot acabar generant un riu de llàgrimes. Ah, i a sobre té el mèrit de recuperar cançons impecables com el propi Man on the moon dels REM o la genial I will survive de Gloria Gaynor, amb què s’acaba la història. Memorable.

Periodisme sota els efectes del rom

L’any 1959 un individu conegut com a Hunter Stockton Thompson aterrava a Puerto Rico, per buscar-s’hi la vida com a periodista. Abans l’havien cardat a fora de la revista esportiva de les forces d’aire de l’exèrcit nord-americà on s’havia allistat, i posteriorment també de la revista Time per insubordinació. San Juan tot just començava a ser considerada com a ciutat turística i el jove Hunter, amb només 22 anys, hi acudia allunyant-se de Nova York per refer o acabar d’enfonsar la seva vida. La veritat és que les coses a l’illa no pot dir-se que li anessin de fàbula, però com a mínim li van servir per escriure El diario del ron, el què és considerada com la única novel.la de l’home que es va treure de la màniga el periodisme gonzo, gènere en què el redactor es converteix en el protagonista de la notícia que està explicant, al voltant del qual es genera tot el text, i que actualment tindria la seva aigualida correspondència amb les cròniques d’ambient o contracròniques que publiquen alguns periòdics. La novel.la és un tros de llibre, un entreteniment collonudament recomanable, sobre les vicissituds de Hunter S Thompson a Puerto Rico, des del perill que representava poder seguir exercint la seva feina de periodista, fins a les seves malaltisses relacions sexuals, passant per l’afició a buidar ampolles de rom, els costums ancestrals dels indígenes, els banys nocturns a l’Atlàntic, les baralles de bar, la manera com aquella terra patia els efectes de l’especulació econòmica nord-americana… El llibre no va publicar-se fins el 1998, set anys abans de la mort del seu autor, tot i haver-se escrit segurament amb quatre dècades d’antelació, però tal com afirma una cita de la contracoberta de l’edició que en va fer Anagrama, és tota una joia per descobrir. Diuen que aviat podria estrenar-se una pel.lícula protagonitzada novament per Johnny Depp (ja va encarnar a Thompson a Miedo y asco en las Vegas, del grandíssim Terry Gilliam) adaptant El diario del ron. Sobretot, que no ens la facin malbé.

L’esquizofrènica família Balowski

Mentre nosaltres ens disposàvem a sotmetre’ns per enèsima vegada als designis del país veí amb l’estúpida organització del mundial de futbol, els britànics aprofitaven el temps per gravar la sitcom més genial de tots els temps. The young ones, traduïda entre nosaltres com Els joves, va esdevenir tota una troballa per una TV3 que no tenia res a veure amb l’aburgesada i conservadora cadena en què s’ha convertit actualment, quan quatre anys més tard van estrenar-la els diumenges en horari de màxima audiència, just abans del resum de la jornada futbolística. Rick, Neal, Vyvian i Mike eren els quatre estudiants que compartien casa, representant a les diferents tribus urbanes (conscienciat social, hippie, punk i pijo) que en aquells temps representaven un ampli ventall de joves. Rik Mayall, Nigel Planer, Ade Edmondson i Christopher Ryan respectivament donaven vida als quatre joves protagonistes de la sèrie, que tenia però el seu contrapunt ideal en el llogater de la casa, o en cosí del seu llogater, o en el tarat de torn relacionat amb la família, sempre interpretat pel grandíssim Alexei Sayle, més conegut a la sèrie com en Balowski (el cinquè jove), un únic integrant d’una àmplia saga sense cap vincle amb moviments socials perquè senzillament era un autèntic excèntric, capaç de beure’s una peixera sencera (a l’episodi Boring) quan representa a Billy, el carter que els porta una carta amb una postdata on els recomana que no el deixin acostar precisament a la peixera. O bé es converteix en un alter ego del Jack Nicholson d'El Resplandor a Flood, un maníac homicida amb una destral disposat a tallar els caps d'els quatre benaventurats inquilins. O entra de gorra a la festa d'Interesting com a Tony Balowski, convertint el seu monòleg paranormal en l’autèntica atracció de la nit. Va convertir-se també en Reggie Balowski, un comerciant d’armes que a Bomb valora el preu d’una bomba que ha caigut accidentalment a la casa dels joves. A Oil interpreta una cançó amb el grup Radical Posture, sota el nom d’Alexis Tractor Iuri Gagaring Setge d’Stalingrad Black en Canal Gloriós Dinamo Moscú Bomba Balowski. A l’episodi Bambi és el conductor del tren que al ritme de l’Ace of spades dels Motörhead fa una dissertació sobre famosos revolucionaris de la història. També escenificarà un gens dissimulat Mussolini policia a Cash, serà el vampir de pega a Nasty, i el psicòpata reclús Bryan Tarat Balowski a Sick, o un presentador d’un programa televisiu medieval de tortures a Panic com a Chester Balowski. Finalment reprendrà el paper del primer programa Demolition al darrer Summer holiday com a Jessie Balowski, on aconsegueix de cardar-los a fora de la casa. Un puto geni el tal Alexei, un individu que representava a la perfecció la disfunció mental que caracteritza a la major part d’una població molt més feta merdes del què normalment vol aparentar. A la teva salut serà el pròxim combinat de Moskovskaia amb extracte de taurina. I la pròxima vegada que es reposi Els Joves no tinguis cap dubte de què estaré esperant frisós com una gata en zel, la teva intervenció de tres minuts. Amb la beguda a la mà.

La sort final de l’odiós Apestoso

Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel.les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú a la generació X o al moviment grunge o com collons preferiu definir al jovent de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat pels costats, fins a les ulleres al més pur estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters tant fills de puta, que són capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir els seus objectius (follar, calers, tornar a follar, que el convidin a drogues...), Apestoso (també conegut com Leonard o Stinky en la sèrie original) reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels engendres que es movien pel descollonant còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 Bagge va decidir ajusticiar finalment a Apestoso, en lloc d’escapar-se una llàgrima dels meus ulls, només vaig experimentar una lleugera erecció a l'entrecuix. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch (el germà de Buddy) se’n van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey. Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia palmat el mateix pare de Buddy i Butch, després d’estar passant-les putes una temporada llarga. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella.

Dillon i el noi de la motocicleta

El problema d’idolatrar una pel.lícula, és que si la tornes a veure al cap dels anys, normalment et decep. La ley de la calle (Rumble Fish) era la primera cosa que veia cada dia quan em despertava durant molts anys. De fet no és que hi parés massa atenció perquè normalment tinc mal despertar, però la pàgina amb el cartell comercial de la pel.lícula, arrencada de la revista Fotogramas i enganxada al lateral de l’armari de la meva habitació, és un d’aquells records que em venen al cap quan penso en aquesta pel.lícula. Fa un any vaig recuperar-la. Uns grans magatzems d’Andorra la venien a preu de saldo. Millor per mi. I molt millor encara quan després de revisar-la la decepció no va aparèixer per enlloc. El 1983 Francis Ford Coppola va dirigir dues de les seves millors pel.lícules. Per una banda Rebelds (Outsiders), amb el gruix del brat-pack, les joves promeses que al cap dels anys es van convertir en multimilionaris actors. Per una altra Rumble Fish, amb l’estrella fugaç Mickey Rourke com a protagonista, acompanyat per l’emergent i seductor Matt Dillon (cinta al cap, samarreta blanca, i una xuleria innata en cadascun dels seus gestos). Completen el repertori el nebot Nicolas Cage, la llegenda Dennis Hopper, la deliciosa (en aquells temps) Diane Lane, i Vincent Spano. Coppola va utilitzar una novel.la de S.E.Hinton per articular aquesta pel.lícula on la poesia sobrevola els fotogrames, ja sigui en forma de núvols a càmera ràpida, ja sigui amb el simbolisme d’uns peixos de colors que contrasten amb el rigorós blanc i negre de la resta de la cinta, ja sigui amb la imagineria dels diferents rellotges que apareixen en el decurs del metratge. Dillon és el germà d’el noi de la motocicleta (Rourke), que retorna al barri on tot el jovent el té idealitzat com a icona de llibertat i rebel.lia. Els contrapicats des del rètol del bar habitual de la banda, les imatges de la Lane en roba interior animant les hores d'escola o treball de Dillon, l’alcoholisme del pare dels germans (Hopper), la filosofia de barri, el realisme sobri de les escenes, el petit paper del grandíssim Tom Waits, el cos de Dillon levitant en plena inconsciència després d’una baralla imaginant les reaccions a la seva suposada mort… Massa detalls com per decebre’ns. I a l’horitzó, la terra promesa: Califòrnia.