Melodies emprenyades

Després d’una jornada de treball que ara mateix no recordo exactament si va ser gaire dura o no, tenia sintonitzada COM Ràdio a la ràdio del taller. Els dissabtes és el dia que més variacions experimenta el dial, sobretot perquè no hi ha un programa de referència. Al matí em nego a escoltar la veu insoportable de la Cailà a RAC1, de manera que entre els programes molt més decents de RAC1 i Catalunya Ràdio o fins i tot amb la radiofòrmula esgotadora d’IcatFM m’hi sento més còmode. A la tarda acostumo a no moure l’emisora de lloc excepte si degraden excessivament la proposta. Per això aquell dia escoltava un programa de música independent de la COM on van presentar a una nova banda de Múrcia. El nom, Klaus & Kinski em sonava d’haver-lo llegit en alguna revista musical (a més de remetre’m al progenitor de Nastassja amb cara de sonat i biografia d’autèntic psicòpata), i la cançó em va semblar impecable, amb aquella barreja de melodia i fressa que segresta amb tanta facilitat les meves orelles. El seu primer disc Tu hoguera está ardiendo és irregular com el 99% de produccions, però conté catorze cançons per sobre de la mitjana habitual, entre les quals l’excepcional Nunca estás a la altura que havia escoltat a la ràdio, però també amb fuetades com Crucifixión, la solución, Teléfono de la esperanza o El Cristo del perdón. La seva continuïtat discogràfica del 2010 Tierra, trágalos reincideix en una fòrmula afortunada. L’agradable veu atmosfèrica de Marina Gómez Carruthers combina perfectament amb la instrumentació contundent del monopolitzador Alejandro Martínez Moya. L’exercici es resol amb catorze peces més, on el pop emprenyat flirteja de nou amb la música popular i l’electrònica, aconseguint un grapat més de cançons que si la justícia existís passaríen directament a l’altar dels clàssics ibèrics, no només per la música, sinó també per unes lletres incisives i sovint sublims (“mamá, no quiero esforzarme para a la chicas gustar. Mamá, no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás” “Yo no quiero transgredir la ley para hacer revolución, sino que me reconzocan libertad, libertad de elección económica” “Crees que no hago más que quejarme y odiar, y eso és muy cierto, pero aún falta más, és necesidad”). Forma, sentido y realidad amb un final de soundtrack sixties ben apreciable, Ya estaba así cuando llegué, Eres un sinvergüenza, Los niños muertos y la decadencia política, Luego vendrán los madremías, i sobretot Ley y moral s’han convertit en cançons que no em faria res que sonéssin el dia del meu enterrament a l’església catòlica o a la cambra laica (que decideixin els supervivents) on m’enterrin. Una benedicció per a les orelles.

Buidor, sexe i violència inquietants

El primer llibre d'Easton Ellis em va semblar notable. Menys que zero és el retrat d'una generació, la dels adolescents de la dècada dels vuitanta, que va disseccionar com si estigués construïnt un homenatge a la buidor, a la banalitat, als estupefaents com a punt de fuga a una realitat que a Los Angeles debia ser molt més colpidora encara que a la Catalunya profunda d'un Ripoll, on el perfil dels estrapolables pijos ja era prou trista i depriment. El següent llibre d'Ellis, Las leyes de la atracción és el millor que n'he llegit, un relat excepcional, farcit d'estudiants homosexuals, cínics, poètics, humans... A partir d'aquest va arribar l'èxit esclatant d'American psycho, la continuïtat amb Los confidentes, l'excés de Glamourama i el col.lapse tediós de Lunar Park. Sincerament després d'aquest darrer, poques esperances em quedaven de poder recuperar la brillantor dels seus primers llibres. Després de llegir-ne una crítica on el destripaven de dalt a baix, vaig decidir que calia donar-li una oportunitat. I certament lluny de decébrem, Suites imperiales ha resultat un redescubriment d'un autor que torna a captivar al lector. Molt més contingut en llargada que les seves obres precedents, es tracta d'un llibre inquietant, on recupera als protagonistes de Menys que zero un quart de segle més envellits, però igualment buits, i encara molt més descarnats. Amb una narrativa que s'acosta al David Lynch més críptic, Suites imperiales explica el retorn de Clay a LA per participar al càsting d'una pel.lícula de la qual n'és el guionista. L'aparició d'una mediocre actriu però alhora excel.lent folladora, que busca un paper en aquest projecte, l'implica en una trama oberta, on amb prou feines en deduïm el rerafons, però on no hi manquen persecucions, espionatge, desaparicions, tortures i morts, en un exercici que recorda per moments a Dennis Cooper. O sigui que no sé si recomanar o no el llibre, perquè la gent té unes inclinacions literàries molt estranyes, però en tot cas m'ha semblat una obra més que digna.

Escalfors mal resoltes

Suor de dia, suor de nit. Sparta, un petit poble de l'estat de Mississippi és l'escenari on conflueix un cadàver, uns policies no gaire eixerits -per què serà-, una adolescent més calorosa del compte, l'alcalde, el cacic, un sospitòs amb antecedents i un inspector d'homicidis negre de Filadèlfia que casualment es troba en aquella localitat just en el moment dels fets. I molta calor, molta sed, molt racisme, moltes espurnes a punt per dinamitar un escenari propici per la pirotècnia. Sidney Poitier i Rod Steiger son els mestres de cerimònies d'aquesta pel.lícula negra, basada en una novel.la de John Ball del 1965. En el calor de la noche (In the heat of the night, 1967) de Norman Jewison, va ser la primera de les produccions protagonitzades per Virgil Tibbs, personatge recorrent de Ball, policia afroamericà, que aqui ha d'injectar àmplies dosis de fredor per compensar tanta calorada. Algunes escenes vibrants, com la persecució del sospitòs, la bufetada de Tibbs al cacic o l'intent de linxament per part dels facinerosos a sou d'aquest darrer, aconsegueixen mantenir l'atenció en un clàssic del cinema a la perifèria de la blaxplotation.

Com pixar i fer-se una palla

Imaginació! La paraula màgica, la pedra filosofal, el manantial de tota bona creació. Jim Dodge ho sap, i per això Fut (Fup, 1983) és un llibre excepcional, d'aquells que costen tan de trobar, i dels quals és fàcil acabar la lectura amb llàgrimes als ulls. Breu (amb prou feines arriba a les 80 pàgines), emotiu, cínic, divertidíssim, es tracta d'una lectura per devorar en un moment i recordar tota la vida. Un llibre per recomenar, amb acudits brillants ("Els ànecs no van volant amb els seus pollets sota l'ala. Això seria com intentar pixar i fer-se una palla alhora") i uns personatges que ja formen part per la seva empatia de l'univers de grans protagonistes literaris, com poden ser-ho el Quixot, Aureliano Buendia o Holden Caulfield. Un avi de 99 anys, el seu net i un ànec emblemàtic (en Fut precisament) són els principals actors d'aquesta faula creada no només per entretindre, sinó també per fer pensar. La versió catalana del llibre, publicada per 1984, es completa amb una entrevista de fan de Kiko Amat. Gran lectura, imprescindible!

Exhibicionisme sexual al supermercat

Deixar-ho tot quan ets a la cresta de l'onada pot ser una bona teràpia. Això és el què pensava el protagonista de La isla de los perros, un jove director d'una revista de tendències, que deixa la seva vida d'èxit a Londres, per tornar al poble dels seus pares. Reciclat en una avorrida feina de funcionari i compartint casa amb els progenitors, només té un punt de fuga en la seva renovada situació: un furor sexual que ara, lluny de les festes i les amants/amigues de la ciutat, no sap com satisfer. Però quan descobreix el costum que s'estèn com una moda per algunes petites localitats de practicar sexe en pàrquings abandonats, zones de bosc difícilment accessibles o antics clubs de tennis en desús, tot plegat fa que ja res li faci anyorar la seva anterior vida. Així, com a argument, pot semblar fluix, un llibre que s'aprofita de la moda del cruising per treure'n partit. En realitat però, tret d'unes quantes pàgines de sexe explícit, el llibre explora també en el racisme, el control policial, la inadaptació social o el periodisme sensacionalista, per acabar conformant un volum que a més de llegir-se a velocitat de creuer, et deixa la sensació de no fer-ho en debades. Per cert que l'illa dels gossos a què es refereix el títol, és en realitat la zona del pàrquing d'un supermercat on es practica sexe exhibicionista a l'entorn d'un vehicle.

I després del 8, el buit

Fa temps que els partits de futbol me la suen bastant. M'agrada que guanyi el Barça i tal, però si pot ser, que no em facin mirar el partit. Els noranta minuts se'm fan avorrits com una mala cosa, tot i que diuen que ara mateix l'equip que entrena Guardiola és el millor del planeta. Pot ser... En tot cas alguns dies tinc la sort de poder recuperar partits antics per Barça TV, el canal televisiu en clau blau-grana les vint-i-quatre hores del dia, i on tots els partits que hi ofereixen son pràcticament en clau de victòria. Va ser dijous passat, contemplant un FC Barcelona 4 -Manchester United 0 del penúltim any de Cruyff com a entrenador, que vaig descobrir per què després del pas de Hristo Stoitxkov per l'equip, he perdut bastant l'interés pel tema, per més que l'equip hagi comptat amb jugadors com Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Kluivert, Messi o Ibraimovitx, considerats entre els millors del planeta. Doncs perquè Stoitxkov era un jugador excepcional, el més gran amb diferència que ha vestit mai la samarreta blau-grana. En aquell partit no només va marcar dos gols, i va donar una assistència brillant perquè Romàrio en fés un altre, sinó que va defensar rabiosament, va atacar amb criteri, va protestar a l'àrbitre, va esperonar a l'equip i al públic, va posar electricitat sobre la gespa... Un jugador acollonant i encomanadís, que ja en les quatre temporades anteriors havia estat decissiu per a la millor etapa per ara del futbol blau-grana, i que en la seva poc valorada segona època al club -vilment tallada per aquell sòmines d'entrenador anomenat Van Gaal- també va seguir donant mostres d'un innegable talent. Amb la seva marxa, la marxa del buit -el número del seu dorsal- en això del futbol hi ha quedat un vuit irreparable. Clar que amb la panxa que ha posat, que a ningú se li acudeixi d'anar-lo a buscar si en les properes jornades les coses no acaben de sortir del tot bé, eh!

Entrada al món dels vampirs congelats

Algunes pel.lícules de vampirs estan bé. La majoria són reiteratives, incideixen en els mateixos tòpics (o els deconstrueixen) en una avorrida successió d'ombres, estaques, dents d'all i poders sobrenaturals. Però Déjame entrar (Låt den rätte komma in) de Tomas Alfredson, és una excel.lent cinta, on més enllà del vampirisme es tracten temes com la solitud, l'amistat o el bullying, des del glacial punt de vista de la societat sueca. Dos pre-adolescents fan amistat en una sòrdida zona residencial, tot i els intents de la noia d'evitar-ho. Paral.lelament comencen a haver-hi assassinats i dessagnats al barri. L'ambient fred embolcalla la projecció, creant un microclima que atrapa l'espectador, a qui se'l sedueix amb detalls d'infantesa com el cub de Rubick o el llenguatge Morse. Tot plegat en un conte fantàstic rocós, sense pràcticament fisures (bé, si, una als baixos de la noia vampira que encara ara no sabem ben bé si és o no una fèmina, una vampiresa o potser fins i tot un nen). Una gran pel.lícula, on els vampirs no fan nosa, d'aquelles que et deixen emprempta, que et fan pensar una mica més enllà de les escenes d'acció (genial els caps decapitats submergint-se a la piscina o el suicidi del mentor de la vampiresa). Cine d'aquell que difícilment ens passaran en horari de màxima audiència a les televisions convencionals.

Fregant la perfecció trash

Un investigador privat (Renzo Montagnani) està atenent a una clienta. Aquesta li explica com per molt que intenta excitar al seu marit, aquest no li fa el més mínim cas. La dona (una mica vacona tot sigui dit) comença a despullar-se, primer els mamellots i després ensenyant les calces. De cop i volta se sent una mena de terratrèmol, i tots dos queden acollonits. A dins d'un armari, el causant del moviment sísmic, l'ajudant de l'investigador (el grandíssim Alvaro Vitali) se l'està pelant a dues mans. A partir d'aquesta primera escena Nadie es perfecto (Dove vai se il vizietto non ce l'hai?) esdevé un dels millors exemplars del repudiat gènere del cine trash italià. Montagnani i Vitali s'instal.len a casa d'un matrimoni (la rotunda Paola Senatore i Mario Carotenuto) per fer-hi una feina de l'agència, perquè la Senatore sospita d'una infidelitat del seu marit. Fent-se passar per gais, tots dos han de fer equilibris per dissimular la seva veritable condició davant d'un servei femení impressionant, i de la mateixa Senatore (una actriu que va acabar fent porno dur). En una altra escena impagable, Montagnani ha de posar-li crema solar, en un estat d'excitació creixent que acaba amb l'aigua de la piscina arribant al punt d'ebullició. El cas és que per aquells no iniciats en la comèdia trash, que va sorgir a Itàlia a partir de treure tot el suc a alguns apunts que Fellini havia mostrat a les seves pel.lícules, Nadie és perfecto pot resultar una magnífica ocasió per entendre els pros i contres d'aquest subgènere. Personalment penso que és sublim, cine que tot i el baixíssim pressupost, compleix perfectament amb l'objectiu d'entretenir i fer passar una hora i mitja amb un somriure permanent a la boca que tot sovint es converteix en descollonament. Només per gent amb la ment molt oberta (i una mica calenta).

Divines criatures

Les primeres edicions del programa de TVR Els homes durs no ballen, van comptar amb la participació de Jordi Sellabona, un individu amb inquietuds musicals fortes, que es va presentar a un dels primers enregistraments amb una cinta promocional de video d'Elefant Records que li havien donat en algun festival estiuenc. La cinta en qüestió contenia clips de diferents bandes del segell madrileny, entre les quals hi havia precisament els Heavenly. La cançó que els representava era Our love is heavenly: uns apunts de guitarra introdueixen una melodia irresistible, plàcida però ballable alhora, d'aquella que els detractors del pop en estat pur denominen com "viva la gente". Doncs collonut, m'encantava la cançó i m'encanta el recopil.latori que la mateixa gent d'Elefant van editar amb el nom de This is heavenly (1995), on recollien temes corresponents al material enregistrat originalment amb Sarah Records, el primer mini-LP del grup Heavenly vs satan, l'LP Le jardin de Heavenly i cinc singles més. A més d'incloure Our love is heavenly, el disc conté tretze cançons, totes elles amb un alt component melòdic, guitarres notables i una veu irresistible. C is the heavenly option (aquesta amb la col.laboració de Calvin Johnsson), p.u.n.k. girl, Atta girl (grandíssima), So little deserve, Starshy, Diferent day o Shallow en són algunes de les més destacades. Posteriorment als temes inclosos en aquest disc els Heavenly van enregistrar un nou treball amb Sarah, The decline and fall of Heavenly (1994) i després ja amb Wiija records van treure el no menys genial Operation Heavenly (1996). Aquest darrer disc va coincidir amb el suicidi del bateria Mathew Fletcher, germà de la cantant Amelia. El grup va decidir continuar endavant amb Heavenly però si que ho van fer amb un altre nom Marine Research (1999), que no seria el darrer d'una formació que més endavant es va mutar al de Tender Trap(2002). Amb anterioritat a Heavenly també s'havien anomenat Talulah Gosh (1986). Una capacitat lloable per no perpetuar-se en uns mateixos esquemes, si bé el talent mai ha abandonat del tot als components d'aquests conjunts.

Chicago crepuscular

Un any abans de morir William Riley Burnett va publicar la seva darrera novel.la. Crepuscular com la major part de la seva obra, Good-bye Chicago se situa a l'any 1928 i narra els darrers temps de domini descarnat del crim organitzat sobre la ciutat del llac Michigan. En aquest cas, en lloc de centrar el protagonisme en els criminals, Burnett dona aquest paper a dos policies. L'un és l'encarregat d'investigar el cas d'una dona que ha estat trobada morta flotant a les aigues del riu. L'altre, company d'infància del primer, és el marit d'aquesta dona, que l'havia deixat sense deixar rastre feia uns anys per ajuntar-se amb un dels membres destacats del crim de la ciutat. L'erosió de la vida al marge de la llei és però el fil argumental d'un llibre que més enllà de l'anècdota de la trama, retrata les corrupcions dins de l'estament polític i policial com a part fonamental pel bon funcionament de la delinqüència. A partir de la incorruptibilitat i l'enduriment de la posició de part del món policial, en derivarà la detenció d'un entramat que si bé no dubtem que es tornarà a regenerar, ho farà molt més debilitat en tant que haurà de refer de nou tota la seva estructura. Burnett és probablement el nom més destacat del gènere negre clàssic en la seva vessant nord-americana. Autor de Little caesar o Alta sierra entre d'altres, va centrar la seva activitat literària en la descripció del gangsterisme dels anys 20 a la ciutat del crim. Narrativament impecable, només la defenestració que tradicionalment ha viscut la novel.la negra, impedeix que popularment sigui considerat com un autor a l'alçada dels més grans clàssics de la literatura. Per mi ho és amb tot el mereixement del món.

La feina ben feta no té recompensa

El dia de 1981 que van projectar El profesional al cinema Comtal de Ripoll, va haver-hi una riuada de por que va inundar els baixos d'algunes cases del casc antic. Segur que Jean Paul Belmondo no tenia res a veure amb els fets, però el cas és que la coincidència va quedar marcada en el meu maltractat cervell. Com també van quedar-hi les imatges de l'antiheroi francés obsessionat en carregar-se al president d'un país africà, contra les instruccions del govern del seu país. El personatge que encarna Belmondo és un mercenari,´contractat per liquidar al president en qüestió. El canvi de rumb en els interessos polítics, permeten la detenció de Belmondo al continent negre, l'empresonament i la condemna a mort, tot i que aconsegueix evadir-se, endurir-se i motivar-se per complir la feina que havia de fer. Aprofitant un viatge oficial del cap africà a França, Belmondo aprofita per dur de corcoi a la policia i enllestir l'encàrrec caducat, posant en risc, i de quina manera la seva vida. Cine d'acció del d'abans, passat de moda segons els costums a l'ús, i plantejat com un western urbà pel director George Lautner. El sarcasme de Belmondo esdevé poc creïble en alguns moments, però l'èpic contrapunt musical d'Ennio Morricone(com anteriorment havia fet amb les pel.lícules de Sergio Leone) eleva la cinta al nivell de clàssic del cine amb rerafons de crítica política que tanta repercussió va tenir a mitjans dels setanta. Emblemàtica.

A prendre pel cul la correcció

La correcció política ens ha portat a tal extrem que sembla impossible parlar de cap aspecte d'aquest món, sense que et saltin una tribu de putos tarats a sobre per recriminar-te que hagis jugat amb els seus sentiments o altres collonades per l'estil. Si a algú li sua totalment la polla aquestes imbecilitats és a Piñata, l'autor de còmics habitual del TMEO i que també va contribuïr al tancament definitiu de la revista barcelonina El Víbora. Aquest dibuixant basc busca en una estética lletgista, arguments irreverents que provoquen fàcilment el rebuig del públic estàndard. Si teniu els budells curats d'espants pot ser del més agraït que us ha caigut entre cella i cella, al nivell del Vuillemin més passat de voltes, o del Furillo més agressiu. Alguns dels seus personatges habituals són Tifus, un individu carregat de merda en tot el seu perímetre físic (-E Tifus, no sabia que tenias un tatuaje, como siempre vas lleno de mierda, qué és? un demonio? -E? A, esto, no que me he dormido encima de una rata), Calvin hijo no deseado o Perico Gordo el loro que caga fuego, a més de nombroses historietes sense personatge fix (-Buenos días ¿Usted abusa sexualmente de sus hijos? -Abusar? No, como mucho una vez al día). Piñata és un dels grans del còmic underground, passadíssim de voltes i irreverent com pocs. Una de les poques ocasions que ens dona el món del còmic per passar-se pel forro les mariconades que ens estan introduïnt directament al cervell tots els defensors de la democràcia, les bones costums i l'estat del benestar. Si el voleu gaudir en format individualitzat busqueu els comic-books Basura o Piñata a go-go. Si no us agrada, us torno els diners.

Impecables al tanatori

Moltes gràcies per Deu. Un puto disc collonut, a l'alçada de IV i 5. Bé, jo sóc dels què vaig descobrir tard a Kitsch, sobretot perquè quan va aparèixer allò del rock català vaig resistir-me a creure que hi hagués ni un sol grup realment potable en tot aquell moviment. Està clar que m'equivocava, però és que els arbres no em deixaven veure els xiprers del bosc. Amb els anys, vaig comprendre que darrera d'aquella Oració i aquella Presó mental o aquell Dia boig hi havia alguna cosa més que una banda de paràsits a la recerca de la seva subvenció. Vaig entendre que entre aquelles cançons hi havia un petit detall que sovint passa desapercebut per molts aficionats i que és allò que realment em fa trempar en matèria musical: el talent. Concerts memorables, com el de la zona esportiva de Manlleu, amb les samarretes de Piolín i Silvestre, i sense concessions sobre l'escenari. Com els Motörhead, de puta mare. També recordo molt un concert a una discoteca de Sant Hilari Sacalm, pels volts de les festes de Nadal, d'una contundència implacable, per mi la millor època de la formació (clar que la primera no l'havia vist en directe perquè els prejudicis em superàven). Entremig van arribar el 1er curset d'iniciació al fracàs per mi més irregular del què m'esperava, i el 7 i el 8, cadascún dels quals em va semblar millor que l'anterior, però tot i així per sota de les expectatives que havíeu estat generant. Per això Deu em sembla tant collonudament bó, perquè el veig facturat des de la víscera, de guitarres imponents i energètic com a les millors èpoques, i perquè fins i tot els mitjos temps estan creats des d'un sentiment que t'impedeixen prèmer el botó del reproductor per anar directament a Final, Dominis o Hereus. Un disc conceptual, per on sobrevola l'amenaça del comiat, perquè la formació sembla tipa del desinterés per la música d'aquest nostre país. Un desinterés que no tenim en exclusiva però que fa comprensible que pugui arribar a causar el desassossec entre formacions com els Kitsch. En tot cas si això és realment un final, serà un dels millors discos terminals que mai he escoltat, una impecable manera d'arribar al tanatori per deixar-hi un excel.lent cadàver. Mentrestant només queda desitjar que se'n vagin a prendre pel cul les radiofòrmules, els festivals d'estiu, i els segells discogràfics que han erosionat el gust per la música i que ara moren víctimes de les descàrregues d'internet. Un grapat de sal per les ferides de part meva.

1280 raons de pes

Repassant les meves lectures juvenils, Agatha Christie era una habitual de la literatura que consumia. La veritat és que m'agradava, i que en una recent lectura de Muerte en las nubes, tampoc l'he trobat tant atrotinada com podria haver estat, sobretot comparant-la amb sèries televisives a l'ús considerades com la rehòstia per la crítica establerta. El cas és que a principis dels anys 90 vaig tenir una conversa amb un individu conegut com en Sebas, una mena de referent de tot allò que no cal fer a la comarca. Em recomenava la literatura negra, i em va explicar que havia llegit com uns noranta llibres d'aquest gènere, sobretot els que l'editorial Bruguera va publicar durant els vuitanta, dins de la col.lecció Novela Negra. Entre les recomenacions que em va fer hi havia el 1280 ànimes, de Jim Thompson. En Sebas es descollonava explicant-me l'argument d'un llibre que publicat el 1964, narrava l'amoralitat del xèrif de del comtat de Potts (el poble amb 1280 habitants a què es refereix el títol), en Nick Corey, un personatge collonut no només per introduïr-me en aquest tipus de lectura, sinó també per comprendre millor que el cinisme no té perquè ser entès amb la perversa i partidista interpretació amb què habitualment se'ns intenta transmetre. Tal i com explica la contraportada de l'edició de la novel.la que Edicions 62 en va fer dins de la Selecció de la Cua de Palla, queda clar què és el crim per Corey: "la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat". I així ho aplica a la seva pròpia feina, en un personatge totalment corrupte, al nivell del Bad Lieutenant que Harvey Keitel va protagonitzar a la ja mítica pel.lícula d'Abel Ferrara. Totalment d'acord. I encara que no n'estigués, què menys puc dir d'una novel.la que em va empènyer a descobrir autors imprescindibles com William Riley Burnett, Chester Himes, Andreu Martín, Dashiell Hammett, David Goodis, Don Tracy, James M Cain, Lionel White, Boris Vian, Donald E Westlake o Fredric Brown? Merci Sebas.

Jocs de psicòpates

Realment quan en començar la pel.lícula veus a una parella feliç viatjant amb el seu fill en un imponent 4x4 amb el seu corresponent remolc transportant una barca, cap a la seva llar d’estiu en una àrea residencial amb llac inclòs, ja et venen unes ganes immenses de rebentar-los el cap amb un pal de golf o similar. Per sort una parella de joves psicòpates t’estalvien aquesta feina, i constaten alhora que hi pot haver vida després de La naranja mecànica, en matèria d’ultraviolència. A la recentment estrenada Funny games, els membres de la família cauen com gafarrons, víctimes de la sang freda dels dos joves imitadors de l'Alex kubrickià. La primera víctima és el gos, de qui em va saber més greu la mort. Llavors un a un, com si d’una convencional pel.lícula de terror en una casa aïllada es tractés, van eliminant a la resta de personatges de la casa, en un engranatge de l’escabetxinada general que es presumeix al final del metratge. Però més enllà dels convencionalismes la pel.lícula permet recuperar a dos dolents de veritat, amb cara i ulls, i no els malvats de pa sucat amb oli amb què el cinema comercial ens ha torturat les dues darreres dècades. Són dos individus joves, una mica guapos i aparentment ben vestits (segons els tòpics de la moda vacacional), però tant cabronets com per no tenir cap remordiment moral per portar a terme la seva macabra obra en forma de joc infantil. La mala llet que destil.la només es veu mínimament compensat en tres anecdòtiques ocasions. Dues petites converses d’un dels assassins amb el públic, i un moment d'original marxa enrere que ajuden a comprendre que només es tracta d’una pel.lícula. Pel demés, una digna successora d’El dia de la madre o Henry, retrato de un asesino. Michael Haneke recupera d’aquesta manera l’argument que ja va fer servir en una cinta amb el mateix nom que va enregistrar al seu país el 1997, i que ara mateix estic intentant compartir via mula màgica. Només que sigui la meitat de pertorbadora que aquesta versió americana, ja em donaré per satisfet.

El celibat segons sant Vuillemin

Quan a mitjans de la dècada dels 80, Philippe Vuillemin va dibuixar Hitler:SS, guionitzada per Jean-Marie Courio i publicada a França per la revista Hara Kiri, i a Catalunya per Makoki, ja estava clar que el caràcter provocador del dibuixant marsellès anava més enllà dels prejudicis morals que encaixonen el pensament occidental. Més endavant vam retrobar a Vuillemin a El Víbora, que va publicar la sèrie d’historietes publicades sota el nom genèric de Chistes guarros. El 2003, dos anys abans del tancament definitiu de la revista, vaig llegir-ne un dels exemplars més irreverents i divertits de còmic que mai m’he tirat a la cara. Una jove amb minifaldilla i un top arriba a una església i li demana al capellà per confessar-se. El pare accedeix a la petició on ella li explica que estima als homes, que s’ha cardat a tots el homes de la ciutat i que només pensar en una cigala ja es torna boja, i no tarda a demanar-li que l’ajudi a rebaixar la seva apetència sexual d’aquell mateix moment. El capellà, visiblement excitat li demana que s’espera, surt del confessionari, es refresca l’excitació amb l’aigua beneïda, i s’acosta a la imatge de Crist de l’església per demanar-li què ha de fer. Crist li contesta “Desátame gilipollas! Desátameeee!!!” amb una erecció entre les cames. Un provocador? Clar que si. Sinó ja em direu què és el celibat sinó una pura provocació de l’estament catòlic. I alguns encara els segueixen rient els drames!!!!!