Indesitjables perdedors

Sajalín ho ha tornat a fer. L'editorial gracienca s'ha tret novament de la màniga una obra oblidada, escrita fa quaranta anys i encara inèdita en castellà, per pal·liar una de les moltes fuites literàries que patim com a lectors. Tal com va aconseguir amb Mal dadas de James Ross, amb les novel·les d'Edward Bunker i Dan Fante, o amb el Niño A de Jonathan Trigell entre moltes altres, ens ha descobert una excepcional obra de culte.
Alex Cutter és un d'aquells individus fascinants que cada vegada que el veus saps que t'acabarà portant problemes. Veterà de la guerra del Vietnam, és un perdedor reincident. Va perdre-hi la guerra, un ull, una cama, una mà, i bona part de l'estabilitat emocional.
El seu company Richard Bone és la víctima recorrent de les seves sortides de to. Actua com el bomber apagafocs cada vegada que Cutter inicia un conflicte. Tot i que tenia una vida convencional Bone va separar-se i ara viu a casa de Cutter. La facilitat innata per a seduir a tota mena de dones, no afavoreix que ho tingui gens fàcil amb Mo, parella de Cutter, de qui està enamorat.
El triangle entre tots tres protagonistes és només una de les moltes arestes d'una novel·la que Newton Thornburg va escriure el 1976, i que suposa encara ara un dels cims literaris sobre les seqüèl·les de Vietnam. Hi conflueix també el gènere negre, després que Bone sigui testimoni de com un individu amb un cotxe esportiu de luxe es desfà d'un cadàver en un carreró residencial de Los Angeles. O l'anàlisi psicològic, amb les contradiccions internes del mateix Bone a diferents nivells. I uns nivells d'alcoholisme que satisfarien a Bukowski en persona.
Cutter y Bone és una novel·la fascinant, d'aquelles que t'atrapa i t'absorbeix. Hi ajuda un personatge fosc anomenat gens gratuïtament com a JJ Wolfe, que està a l'altura del Clare Quilty de Lolita. L'empatia que aconsegueixen Bone, Cutter i Mo malgrat els seus múltiples defectes, té com a contrapès a un Wolfe d'allò més cabró... presumiblement.
La novel·la serveix perquè Cutter acumuli unes quantes derrotes més al seu expedient, perquè Bone es perjudiqui notablement, i perquè Mo i el seu fill en surtin greument damnificats. Una obra sobre perdedors en caiguda lliure, d'indesitjables que un cop han estat espremuts per la societat nord-americana ni tan sols saben a quin contenidor han de ser llençats.

Depressió, 0 - R’n’r, 10

Poques bandes m’obliguen a aixecar el cul de puto sofà per presenciar totes i cadascuna de les actuacions que ofereixen a una distància raonable de Ripoll. Kitsch, Enemigos i Ilegales són probablement les formacions que més vegades he vist en directe. En favor de la darrera he de dir que no els recordo un sol concert que no hagi valgut molt la pena.
El concert de l’Apolo de Barcelona -i de rebot tota la gira del seu darrer disc La vida es fuego va estar en risc de no celebrar-se per la desgraciada mort del baixista Alejandro Blanco, de 43 anys. El positiu membre de la banda va deixar un buit que Jorge Martínez ha sabut ocupar amb un dels antics membres del grup, Willy Vijande, que va formar-ne part des de 1984 i fins més enllà de 1992 després de la gravació de Regreso al sexo químicamente puro. El raonament d’Ilegales a l’hora de no suspendre la gira va ser una elecció entre la depressió i el rock’n’roll. I per sort va guanyar el rock’n’roll.
Un concert d’Ilegales és garantia d’energia i bona música. Abans d’entrar a l’Apolo em comportava com un imbècil intentant convèncer a la colla torellonenca impulsora d'Elforatfanzine que estaven a punt d’entrar a una experiència acollonant. Sabia que no m’equivocava. Era com apostar a favor d’un cavall en una cursa sense rivals.
Ilegales és la imatge de Jorge Martínez, el so incomparable de la seva guitarra, l’actitud impecable en escena, unes cançons que destil·len talent, i també el cinisme d’unes reflexions sovint expressades entre tema i tema. El de l’Apolo és el primer concert on no escolto els seus brillants comentaris. Probablement no n’era moment. En canvi si que ho era per un repertori sensacional, el millor que li he escoltat. Gairebé dues hores de concert ple de cançons que han arrelat molt endins dels meus pavellons auditius durant les darreres tres dècades, i que de fet m’han induït a titular el meu segon recull de contes com a Bèstia bèstia, o a utilitzar fragments de les seves lletres per introduir els dels Versicles etílics del primer, Subcampions en sèrie. M’estimo aquelles cançons com si fossin meves, perquè de fet formen part de mi, de la mateixa manera que en forma part la meva família, l’HC Ripoll o els llibres de Bukowski.
D’aquesta manera vaig afrontar Los chicos desconfían inicial, vaig fer la primera visita a la barra amb Voy al bar, vaig bramar desesperat amb Agotados de esperar el fin, vaig orgasmejar amb Regresa a Irlanda, Saber vivir, Dextroanfetamina, Europa a muerto, Hacer mucho ruido, Revuelta juvenil en Mongolia, Sueno en los clubs un blues secreto, Todo lo que digais que somos, El demonio, Enamorados de Varsovia, El número de la bestia, Yo soy quien espía los juegos de los niños, Soy un macarra, No me gusta el trabajo, Hola mamoncete, Regreso al sexo químicamente puro o la final i himne definitiu de la formació Tiempos nuevos, tiempos salvajes.
Més enllà del nivell impecable de Martínez i la seva banda com a instrumentistes, allò que predomina en els seus concerts és sobretot la química amb el públic. Li he vist en totes i cadascuna de les actuacions a les quals he assistit. Ilegales són irrepetibles. Després de diversos anys d’aturada, havent complert els 61 de Jorge, i trepitjat tants escenaris que deu ser impossible de recordar-ne la majoria, els Ilegales segueixen sent, molt per sobre de noves formacions que ja arriben flàccides al seu debut, el gran referent de la música ibèrica.
Després del concert vam passar pel Rincón del Artista, davant mateix de l’Apolo -no ho he dit però és la sala ideal per fer-hi concerts amb molta diferència fins i tot quan està ple com un ou- per fer-hi unes cervesotes i alguna queixalada. Mentre hi fèiem parada amb uns joves de l’Esquirol tan enfrontats al sentit comú co jo mateix, vam veure com un cap pelat, el de Willy Vijande, s’endinsava a l’acanalat establiment, seguit per la resta de la banda. Els brams i crits de reconeixement cap a Ilegales els van empènyer a retrocedir. Una llàstima. Els hauríem convidat a la truita de patates i altres suposades delicatessen que a aquella hora entraven prou bé.
En tot cas seguirem anant cap a la mort “alegres i despreocupados” com si estiguéssim anant cap a la mort de qualsevol altre. I tant que sí.

Una vida convencional per una novel·la excepcional

Tenim tan assumit que la vida és una successió de fets predeterminats, que sovint ni tan sols ens aturem a pensar-hi. El grup anglès Godfathers té un disc el títol del qual defineix a la perfecció la majoria absoluta de les vides: Birth, school, work, death. Això és exactament el que narra John Williams a la seva novel·la Stoner. El seu protagonista neix a Booneville (Misouri) el 1891. Anava a estudi a una escola rural a tretze quilòmetres de la granja on vivia amb els seus pares, on també ajudava en les feines del camp. Quan va complir dinou anys els pares li van oferir la possibilitat d’anar a estudiar una carrera agrònoma a la Universitat de Misouri, a Columbia. Allà va adonar-se que més que la terra, el què li agradava eren els llibres. Per això va canviar de carrera i un cop la va acabar, es va quedar a treballar a la mateixa universitat com a professor. Allà va complir tota la seva trajectòria laboral fins que al cap dels anys va morir.
Amb aquest simple argument poc interés tindria el llibre. Sobretot si ets un lector acostumat a les emocions d’una novel·la negra, com és el meu cas. De fet després d’una vintena de pàgines vaig estar a punt de deixar córrer la lectura. Però el ritme lent, sostingut i alhora decidit del llibre, em va acabar atrapant. Cocció lectora a foc lent.
La vida de William Stoner és convencional. I per això precisament acaba convertint-se en una gran novel·la. Perquè t’hi acabes veient reflectit. T’ajuda a adonar-te que amb les diferències ocupacionals, matrimonials i paterno-filials, tots sóm una mica com Stoner. I finalment vaig acabar la novel·la amb els dics oculars a punt de desbordar llàgrimes, encara que no sigui una obra en absolut lacrimògina.
A partir de l’esquelet del llibre, Williams hi explica com en pot ser de cabrona una vida (el maltractament psicològic de la seva dona, els enfrontaments amb un professor deformat que defensa a un sàdic alumne també deformat, el trencament inevitable amb la seva amant, l’alcoholisme de la filla...). I al mateix temps és una constatació que per més putades que ens passin, podem viure-la contemporitzant els problemes, fins i tot a l’hora de la nostra mort, i ser feliços a la nostra manera.
Per tot plegat permeteu-me que m’agenolli, i us recomani de terra estant la lectura d’aquesta obra nord-americana imprescindible del segle XX. I sobretot si arribats a la vintena pàgina encara no li heu trobat el gust, concediu-li vint pàgines més. No us fallarà.

L'adolescent amb un gran foc interior

Em passejava fa uns dies per davant dels llibres de La Central, llegint contracobertes i faixes promocionals, just quan vaig adonar-me que existeixen –suposadament- tantes obres mestres que el més complicat aviat serà trobar aquelles que no en siguin.La primera vegada que vaig veure la portada de La veritat sobre el cas Harry Quebert –un quadre d’Edward Hoper de mitjans de segle XX anomenat Retrat d’Orleans- vaig tenir la percepció que el llibre podria interessar-me. Una de les portades més coloristes i poderoses que, per cert, recordo. Amb el pas dels mesos aquest sentiment va amplificar-se a molts més lectors, fins al punt de convertir-se en best-seller, aquella classificació que paradoxalment m’allunya més que no pas m’aproxima a una obra. En tot cas me’l vaig fer regalar per Sant Jordi.
La base del llibre és l’assassinat de la jove de quinze anys Nola Kellergan, de la qual se’n troba el cadàver trenta-tres anys després d’uns fets que van convulsionar la població d’Aurora (New Hampshire). Sobre aquesta investigació, portada a quatre mans entre l’escriptor Marcus Goldman i el sergent de policia Perry Gahalowood, van apareixent múltiples subtrames que majoritàriament encaixen com anell al dit. En alguns moments, sobretot al final, grinyolen bastant més en girs argumentals poc creïbles o excessivament rebuscats, i en assincronies com ara la dels fets del dia de l’assassinat que s’expliquen en el darrer capítol. El llibre també pateix un excés de pàgines, si bé en el seu favor cal dir que aquesta abundància es veu compensada per l’habilitat de l’autor en no fer-se massa pesat i tancar cadascun dels trenta-un episodis amb un esquer prou llaminer com per encomenar la necessitat de seguir llegint.
La veritat sobre el cas Harry Quebert podria ser fàcilment una novel·la d’una Agatha Christie hipervitaminada. Per moments ens remet a clàssics literaris infantils com La Ventafocs, d’altres al dolorós amor entre impossible i malaltís de Lolita, i en fins i tot també a icones del cinema de terror com L’exorcista, Psicosi o Carrie. Tot plegat ubicat a la nord-amèrica contemporànea, tot i haver estat escrit per un suís, Joël Dicker, a qui en cap moment li suposa un handicap aquesta circumstància, igual com tampoc ho va ser en el seu moment per l’etapa americana George Simenon. Amb l’aventatge per part de Dicker de viure en un món molt més globalitzat, clar.
Que si recomano el llibre? Doncs sí, però amb més reserves que no pas les que havia escoltat abans de llegir-lo. No és cap obra mestra, de la mateixa manera que Els orígens del mal del qual ens parla Dicker, tampoc té cap indici de ser-ho en cas que hagués estat un llibre real. Em sembla que li faria molt més profit vendre-la com una bona obra de misteri modern, que no pas exagerar-ne alguns dels mèrits. Sobretot per evitar allò que diu el títol d’una pel·lícula de Mark Robson relacionada amb l’esport de la boxa -també present a La veritat sobre el cas Harry Quebert- i que els lectors hem patit desgraciadament en més d’una ocasió: que més dura sigui la caiguda.

Benvingut a la jungla urbana

Max Dembo surt de la presó. Acaba de complir pena per diversos robatoris i li concedeixen la condicional. El seu agent de la condicional de Los Angeles és un individu carregat de prejudicis morals, un torracollons que dimonitza a Dembo per qualsevol comentari o gest que no li convingui. Inevitablement Dembo acaba infringint la llibertat vigilada, i es converteix de nou en un fora de la llei, malgrat la seva convicció de viure segons els preceptes de la societat convencional. Tot plegat l'empeny de nou a delinquir, a atracar i fins i tot a assassinar... El primer contacte que vaig tenir amb No hay bestia tan feroz va ser en la pel·lícula titulada Libertad condicional que va protagonitzar Dustin Hoffman. La publicació del llibre va arribar massa aviat respecte a la revisió que havia fet del film, i per tant vaig deixar-lo al congelador fins que fa quinze dies vaig iniciar-ne la lectura. Només puc dir que el pròleg de James Ellroy qualificant-lo de millor obra negra ambientada a Los Angeles, fa justícia. Fins i tot podríem trobar-hi alguns punts de contacte amb la notable El asesino de la carretera del mateix Ellroy. Es tracta d'un llibre escrit en primera persona, on Dembo descriu alguns dels codis dels delinqüents, els seus plantejaments ètics, i una cursa sense aturador cap a l'única forma de ser lliure que coneix: atracant i rebentant-se els diners que aconsegueix. La trama condueix al lector a empatitzar d'una manera potser irracional amb el protagonista, potser perquè hi veiem en realitat apunts autobiogràfics d'un Edward Bunker que també havia estat una bona peça.

Anys que no passen factura

Mentre anava cap al concert que Los Enemigos van oferir divendres a la sala Apolo de Barcelona pensava que darrerament només veig actuacions de grups que fa més de vint anys que estan en actiu... en aquest cas gairebé trenta. Toy Dolls, Kitsch, Wedding Present, Ilegales, Motörhead són alguns dels últims que he pogut veure en directe, i la veritat és que no me'n penedeixo. Deuen ser els efectes colaterals de l'edat. De la meva edat, clar.
En tot cas anar a l'Apolo sempre és gratificant. El local sol ja s'ho val. En aquesta ocasió la banda va acompanyar sobradament. Quan pujàva les antigues escales que hi accedeixen ja sonava John Wayne. La col·lecció de clàssics que van interpretar durant les dues hores i mitja que va durar l'actuació, va ser una desfilada d'himnes en tota regla. Des de Na de ná, Antonio, Me sobra carnaval, Todo a cien o An-tonio, del seu darrer disc Nada fins a Complejo de l'iniciatic Ferpectamente, van tocar un pilot de joies del seu repertori: ¿No amanece en Bouzas?, Desde el jergón, Septiembre, Brindis, Paracaídas, La otra orilla, La cuenta atrás, Sr Correcto, Dentro o la versió de Serrat Señora, van comformar un repertori amb tantes possibilitats que podria haver tingut una durada doble o triple, sense que el seu nivell se'n ressentís. És l'aventatge de ser possiblement una de les tres bandes de rock més efectives que ha sorgit a la península durant les darreres tres dècades. Res no haugés grinyolat si haguéssin tocat també Florinda, Sanchidrián, Hienas, La venganza de HP Expósito, Clonaciones SA, Odio los nº1 o la majoria de peces d'una impecable discografia. De fet van deixar de tocar Clonaciones SA, Razas de Caín i La carta que no... del setlist que té la banda per guionitzar cada concert.
El nombrós públic que s'acumulava al local va vibrar des del principi amb un grup que es va sentir cada vegada més còmode, i que va haver de reprendre el concert fins a tres vegades, per tancar-lo amb Alegria i un prescindible solo de bateria com a entrada. Malgrat els deu anys d'aturada de la formació de Malasaña, el grup conserva l'eficàcia sobre l'escenari. I sobretot ningú els podrà retreure la tornada si segueixen facturant concerts tan rodons com aquest... ni tan sols els que vulguin reclamar-los la coartada d'un nou treball en estudi. Els anys podríen passar factura al portador, però per ells no sembla aparentment que els afectin gaire, més enllà de la complexió física gairebé anorèxica d'algun dels components.

Escòcia, un estat mental

Un comediant d'Edimburg en una greu crisi professional i personal, es veu abocat al darrer dia de l'any, sense recordar què havia passat el dia anterior. Porta una ressaca d'espant, i s'ha de dedicar a vendre espiells per poder pagar el lloguer d'un habitatge en un cobert amb cuina exterior i infestat de rates. Patrick McCoy és el protagonista absolut de la primera novel·la de Brian McCabe, un professor universitari hereu d'autors escocesos clàssics com Robert Louis Stevenson, homenatjat a través d'un personatge amb pinzellades explícites d'El cas misteriós del Dr Jekill i Mr Hyde. A El otro McCoy el mateix títol es refereix a la dualitat del protagonista -the real MacKay és una expressió escocesa del segle XIX per definir que algú és autèntic- entre l'actor que es posa constantment dins de la pell d'altres persones per imitar-los i el seu jo autèntic. També pot interpretar-se com la lluita interna per evitar el procés definitiu de maduració que l'impedeix implicar-se en una relació seriosa amb la seva xicota presumptament embarassada. La novel·la ha estat llegida també en clau d'escotització de l'Ulysses de Joyce, ja que McCoy viu aquell 31 de desembre un periple pels carrers d'Edimburg, on troba diferents personatges emblemàtics, des d'un vell cec que intenta agredir-lo fins a un conegut dels bars que intenta vendre-li unes sabates del sogre recentment traspassat. Una immersió a l'asfalt i a l'interior dels grisos edificis de la capital escocesa, que acaba impregnant-ne la lectura, familiaritzant al lector amb el pub Tron, el carrer Dublin o la catedral de San Giles. Per amplificar aquesta sensació l'esplèndida edició que ha fet l'editorial Jekyll & Jill inclou una vintena de postals en blanc i negre, i un mapa de la ciutat, per ubicar perfectament la lectura. Que ningú esperi trobar-hi la visceralitat i diversió que destil·len els llibres del coetani Irvine Welsh. Però El otro McCoy és un llibre amè, de lectura encomanadissa, ubicat a finals de la dècada dels vuitanta (quan va ser escrit), i amb uns personatges d'una riquesa universal que podrien extrapolar-se a qualsevol altre punt del planeta. A més sumeu-hi un sorprenent gir argumental al final de la novel·la, i constatareu que McCabe destil·la talent. Estranyament aquesta és l'única novel·la que ha escrit. Caram!

El mal existeix

Cinc anys abans de la publicació del serial-killer literari més popular de la Generació X (el Patrick Bateman de l'American psycho de Bret Easton Ellis), l'autor de novel·la negra James Ellroy ja havia escrit la seva particular recreació d'un psicòpata "d'intel·lecte privilegiat, ànima despietada i cor maligne" segons explica la contraportada del llibre, El asesino de la carretera (1986). Era la tercera obra d'Ellroy després de Réquiem por Brown (1981) i Clandestino (1982), tot i que no va ser publicada en castellà fins el 2008. La vaig trobar ofertada en la llibreria d'uns grans magatzems de Madrid, i tant la portada com el títol em van atraure per la temàtica. En canvi tant el preu com la poca repercussió mediàtica de l'obra em van induïr a creure que es tractava d'una obra menor de l'autor nord-americà. Desconec de quin peu calça la resta de producció d'Ellroy perquè aquesta és la primera novel·la que en llegeixo, però el regust que m'ha deixat és notable. Inquietant i malaltissa a parts iguals, es tracta de la comfessió literària de Martin Michael Plunkett, intercalada amb retalls de premsa on s'expliquen les seves atrocitats, i alguns fragments del diari de l'agent que l'acabarà detenint. El més original de l'obra rau però en la relació que es genera entre Plunkett i un policia anomenat Ross Anderson, el primer que descobreix la seva faceta assassina, que curiosament el permet prosseguir la trajectòria sanguinària, perquè tots dos comparteixen la mateixa afició. L'amistat que neix entre ells arriba a uns alts nivells d'intimitat. L'estructura de l'obra no deixa de ser road story banyada en hemoglobina, que comença com la manifestació d'una infantesa i joventut traumàtiques, i acaba en un crescendo orgiàstic d'horror i maldat, sempre amb la Sombra Sigilosa com a referent, l'antítesi de l'heroi de còmic El Hombre Puma. El asesino de la carretera és un llibre difícil d'oblidar, que per moments m'ha recordat l'esquema d'una altra obra de carretera igualment impactant, la Lolita de Vladimir Nabokov, tot i que les motivacions de Humbert Humbert i Clare Quilty siguin sensiblement diferents que les de Plunkett i Anderson. Espero que LA Confidential, Jazz blanco o La Dália negra i la resta de novel·les de James Ellroy estiguin a similar alçada.

Píndola contra el vèrtig

Vèrtig. Aquesta és la sensació que tinc quan agafo un llibre de Charles Bukowski. La limitada producció del més brillant outsider de la literatura nord-americana, es limita a només sis novel·les, alguns recull de contes i relats, i això si, una més àmplia inversió en matèria poètica. A través dels enllaços provocats pel mateix Buko, he pogut degustar també els llibres de John Fante, mentor del primer i igualment lúcid, però mig graó per sota en matèria de talent pel meu gust. En tot cas igualment recomenable, i també limitat quant a producció. Per això quan vaig veure en una llibreria el primer llibre de Dan Fante, no vaig poder evitar d'endur-me'l, sobretot després de llegir que el seu pare i Bukowski eren les principals influències de l'autor. I amb aquella por habitual que la novel·la no complís l'expectativa, va acabar a una entosta fins que al cap d'unes setmanes vaig decidir encetar-lo. I què voleu que us digui? Doncs més que notable. Chump change és un llibre rodó, no mancat de les constants del realisme brut, amb un protagonista Bruno Dante, que és el seu alter ego, d'idèntica forma com Bukowski utilitzava a Hank/Chinaski o John Fante a Arturo Bandini. Alcohòlic, violent, viciós, bisexual i mangui, Dante retorna a LA des de Nova York acompanyat per una dona que l'enganya amb el monitor del gimnàs i per qui només sent ressentiment. A Los Angeles l'espera un pare terminal del qual viurà les darreres jornades, i el seu gos de companyia a qui adopta en els que també seran els últims dies. La masturbació en ple vol i posterior fregament de les genives de la seva somnolent senyora amb l'esperma resultant, les inversemblants converses amb un estúpid germà, o la companyia d'una prostituta adolescent igualment passada de voltes, ajuden a condimentar un argument que per si sol ja mostra prous elements d'interés per ser tinguts en compte. Potser no és literatura d'alt estànding, però si que ho és d'alta graduació. I sobretot resulta àmpliament addictiu com a lectura encomanadissa, que en definitiva és allò que sovint busco en un llibre. Un altre vodka si us plau.

Pop 8.000.000

M’havia passat anteriorment amb Gore Vidal i amb Martin Amis. Potser ni Duluth ni Perro callejero són precisament les seves millors obres, però acabar-les va resultar un d’aquells suplicis que són bastant perjudicials per l’activitat lectora, sobretot perquè la longevitat d’un llibre durant setmanes o mesos, suposa posposar l’inici de noves i captivadores lectures. Per això, quan el Vici inherent de Martin Pinchon -un altre etern candidat al Nobel de les lletres- va relantitzar-se durant més dies que no hauria estat desitjable tenint en compte la temàtica de l’obra (marihuana, surf, segrest) i els elogis desmesurats de la contracoberta i d’algunes crítiques, vaig decidir aparcar-lo definitivament (o potser només temporalment) i encetar una obra més encomenadissa.
Afortunadament ho vaig endevinar de ple. Feia un parell d’anys que Ocho millones de maneras de morir de Lawrence Block m’esperava a l’entosta on guardo els llibres. Pertany a la col·lecció Clásicos Novela Negra de RBA, i tot i ser una obra més o menys contemporànea (1982), té el valor afegit d’haver estat la llavor de la respectada pel·lícula homònima de Hal Ashby, coguionitzada per Oliver Stone i Jeff Bridges. L’inici és trepidant. Un expolicia reconvertit en detectiu privat, en plena fase d’abandonar la seva adicció a l’alcohol, rep l’encàrrec d’una prostituta de luxe de comunicar-li al seu macarra que vol deixar l’ofici. Matt Scuder (nom del detectiu que també protagonitza altres obres de Block) compleix fàcilment amb l’encàrrec, cobra el seu sou i a més gaudeix de la companyia de l’espectacular puta. Els problemes arriben quan pocs dies després la meuca apareix morta en un hotel.
El títol de l’obra fa referència a les inverosímils formes en que cadascún del vuit milions d’habitants que debia tenir la ciutat de Nova York en aquella època, podien arribar a la mort. Block desenvolupa a partir del plantejament inicial una investigació que té més de novel·la policíaca que negra, tot i que el retrat dels baixos fons de la ciutat, dels personatges que es mouen en aquest entorn, de les reunions d’Alcohòlics Anònims, i d’algun motel dedicat a llogar habitacions per hores als transexuals i els seus clients, aconsegueixen una fascinació diferent de la dels comtats victorians on es desenvolupen moltes de les obres de la gran Agatha Christie. Una lectura profitosa i entretinguda, malgrat que Block (Grand Master de l’associació d’escriptors de misteri dels Estats Units) difícilment optarà mai a rebre cap premi Nobel.

Desafiant les lleis de la humanitat

Kitsch. Sala modernista del Casino. Vic. Divendres, 14 d'octubre de 2011.

Costa de creure que vint-i-sis anys després d'haver creat Kitsch a Banyoles, Lluis Costabella i Joan Pairó desprenguin en directe una energia que ja voldríen per elles moltes formacions joves. És un desafiament directe a la llei de la gravetat, de l'envelliment, de l'aburgesament, de la mediocritat generalitzada... A dia d'avui el més natural seria que el grup hagués perdut la il·lusió, les ganes, que s'haguéssin discutit i que simplement fossin un bon record en el cervell d'uns quants aficionats irreductibles. Però sortosament no és així. Després d'intents irregulars de mantenir la forma (1er curset d'iniciació al fracàs 7 i 8), va arribar el presumpte testament de la banda (Deu) que va suposar un renéixer perfecte, com si el retorn als temps de IV fós ja definitiu, en una eterna joventut que té alguna cosa de vampírica.
De fet Kitsch ha depurat el seu directe per oferir unes actuacions sense fisures, amb una intensitat incontestable i una selecció de temes realment impecable. Escoltar de nou Oració, Cap cuadrat, Dona boja, Presó mental o Déu i el gos al cap dels anys, permet assaborir-les en el seu millor moment, després d'una maduració on el tó sinistre dels primers discos esdevé adrenalina en estat pur. Sobre l'escenari destaca la mobilitat de Pairó, que marca un ritme gairebé impossible de no imitar per la concurrència. El públic va perdre l'estaticisme habitual a mida que avançava l'actuació. La presentació de les noves cançons, no va desentonar entre Dominis, Al carrer llarg o Autoviolació, en un concert on un tema succeïa l'altre sense pausa ni descans. Fins i tot les versions de Mala vida, Autosuficiencia o Isla de encanta encaixen de forma acollonant en un repertori que sublimitza la seva trajectòria.
Després d'escoltar el comentari "aquests no van pas amb espardenyes", fins i tot una persona negada pel moviment corporal sincronitzat i dissident militant de l'esport, com jo mateix, vaig decidir-me a esgargallejar algunes lletres i a fer unes rupestres passes per seguir les cançons amb moviments epilèptics que no van col·lidir afortunadament amb el públic veí. I és que per alguns no hi ha pitjor tortura que ballar. De pensar ja ni en parlem.

Melodies emprenyades

Després d’una jornada de treball que ara mateix no recordo exactament si va ser gaire dura o no, tenia sintonitzada COM Ràdio a la ràdio del taller. Els dissabtes és el dia que més variacions experimenta el dial, sobretot perquè no hi ha un programa de referència. Al matí em nego a escoltar la veu insoportable de la Cailà a RAC1, de manera que entre els programes molt més decents de RAC1 i Catalunya Ràdio o fins i tot amb la radiofòrmula esgotadora d’IcatFM m’hi sento més còmode. A la tarda acostumo a no moure l’emisora de lloc excepte si degraden excessivament la proposta. Per això aquell dia escoltava un programa de música independent de la COM on van presentar a una nova banda de Múrcia. El nom, Klaus & Kinski em sonava d’haver-lo llegit en alguna revista musical (a més de remetre’m al progenitor de Nastassja amb cara de sonat i biografia d’autèntic psicòpata), i la cançó em va semblar impecable, amb aquella barreja de melodia i fressa que segresta amb tanta facilitat les meves orelles. El seu primer disc Tu hoguera está ardiendo és irregular com el 99% de produccions, però conté catorze cançons per sobre de la mitjana habitual, entre les quals l’excepcional Nunca estás a la altura que havia escoltat a la ràdio, però també amb fuetades com Crucifixión, la solución, Teléfono de la esperanza o El Cristo del perdón. La seva continuïtat discogràfica del 2010 Tierra, trágalos reincideix en una fòrmula afortunada. L’agradable veu atmosfèrica de Marina Gómez Carruthers combina perfectament amb la instrumentació contundent del monopolitzador Alejandro Martínez Moya. L’exercici es resol amb catorze peces més, on el pop emprenyat flirteja de nou amb la música popular i l’electrònica, aconseguint un grapat més de cançons que si la justícia existís passaríen directament a l’altar dels clàssics ibèrics, no només per la música, sinó també per unes lletres incisives i sovint sublims (“mamá, no quiero esforzarme para a la chicas gustar. Mamá, no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás” “Yo no quiero transgredir la ley para hacer revolución, sino que me reconzocan libertad, libertad de elección económica” “Crees que no hago más que quejarme y odiar, y eso és muy cierto, pero aún falta más, és necesidad”). Forma, sentido y realidad amb un final de soundtrack sixties ben apreciable, Ya estaba así cuando llegué, Eres un sinvergüenza, Los niños muertos y la decadencia política, Luego vendrán los madremías, i sobretot Ley y moral s’han convertit en cançons que no em faria res que sonéssin el dia del meu enterrament a l’església catòlica o a la cambra laica (que decideixin els supervivents) on m’enterrin. Una benedicció per a les orelles.

Buidor, sexe i violència inquietants

El primer llibre d'Easton Ellis em va semblar notable. Menys que zero és el retrat d'una generació, la dels adolescents de la dècada dels vuitanta, que va disseccionar com si estigués construïnt un homenatge a la buidor, a la banalitat, als estupefaents com a punt de fuga a una realitat que a Los Angeles debia ser molt més colpidora encara que a la Catalunya profunda d'un Ripoll, on el perfil dels estrapolables pijos ja era prou trista i depriment. El següent llibre d'Ellis, Las leyes de la atracción és el millor que n'he llegit, un relat excepcional, farcit d'estudiants homosexuals, cínics, poètics, humans... A partir d'aquest va arribar l'èxit esclatant d'American psycho, la continuïtat amb Los confidentes, l'excés de Glamourama i el col.lapse tediós de Lunar Park. Sincerament després d'aquest darrer, poques esperances em quedaven de poder recuperar la brillantor dels seus primers llibres. Després de llegir-ne una crítica on el destripaven de dalt a baix, vaig decidir que calia donar-li una oportunitat. I certament lluny de decébrem, Suites imperiales ha resultat un redescubriment d'un autor que torna a captivar al lector. Molt més contingut en llargada que les seves obres precedents, es tracta d'un llibre inquietant, on recupera als protagonistes de Menys que zero un quart de segle més envellits, però igualment buits, i encara molt més descarnats. Amb una narrativa que s'acosta al David Lynch més críptic, Suites imperiales explica el retorn de Clay a LA per participar al càsting d'una pel.lícula de la qual n'és el guionista. L'aparició d'una mediocre actriu però alhora excel.lent folladora, que busca un paper en aquest projecte, l'implica en una trama oberta, on amb prou feines en deduïm el rerafons, però on no hi manquen persecucions, espionatge, desaparicions, tortures i morts, en un exercici que recorda per moments a Dennis Cooper. O sigui que no sé si recomanar o no el llibre, perquè la gent té unes inclinacions literàries molt estranyes, però en tot cas m'ha semblat una obra més que digna.

Escalfors mal resoltes

Suor de dia, suor de nit. Sparta, un petit poble de l'estat de Mississippi és l'escenari on conflueix un cadàver, uns policies no gaire eixerits -per què serà-, una adolescent més calorosa del compte, l'alcalde, el cacic, un sospitòs amb antecedents i un inspector d'homicidis negre de Filadèlfia que casualment es troba en aquella localitat just en el moment dels fets. I molta calor, molta sed, molt racisme, moltes espurnes a punt per dinamitar un escenari propici per la pirotècnia. Sidney Poitier i Rod Steiger son els mestres de cerimònies d'aquesta pel.lícula negra, basada en una novel.la de John Ball del 1965. En el calor de la noche (In the heat of the night, 1967) de Norman Jewison, va ser la primera de les produccions protagonitzades per Virgil Tibbs, personatge recorrent de Ball, policia afroamericà, que aqui ha d'injectar àmplies dosis de fredor per compensar tanta calorada. Algunes escenes vibrants, com la persecució del sospitòs, la bufetada de Tibbs al cacic o l'intent de linxament per part dels facinerosos a sou d'aquest darrer, aconsegueixen mantenir l'atenció en un clàssic del cinema a la perifèria de la blaxplotation.

Com pixar i fer-se una palla

Imaginació! La paraula màgica, la pedra filosofal, el manantial de tota bona creació. Jim Dodge ho sap, i per això Fut (Fup, 1983) és un llibre excepcional, d'aquells que costen tan de trobar, i dels quals és fàcil acabar la lectura amb llàgrimes als ulls. Breu (amb prou feines arriba a les 80 pàgines), emotiu, cínic, divertidíssim, es tracta d'una lectura per devorar en un moment i recordar tota la vida. Un llibre per recomenar, amb acudits brillants ("Els ànecs no van volant amb els seus pollets sota l'ala. Això seria com intentar pixar i fer-se una palla alhora") i uns personatges que ja formen part per la seva empatia de l'univers de grans protagonistes literaris, com poden ser-ho el Quixot, Aureliano Buendia o Holden Caulfield. Un avi de 99 anys, el seu net i un ànec emblemàtic (en Fut precisament) són els principals actors d'aquesta faula creada no només per entretindre, sinó també per fer pensar. La versió catalana del llibre, publicada per 1984, es completa amb una entrevista de fan de Kiko Amat. Gran lectura, imprescindible!

Exhibicionisme sexual al supermercat

Deixar-ho tot quan ets a la cresta de l'onada pot ser una bona teràpia. Això és el què pensava el protagonista de La isla de los perros, un jove director d'una revista de tendències, que deixa la seva vida d'èxit a Londres, per tornar al poble dels seus pares. Reciclat en una avorrida feina de funcionari i compartint casa amb els progenitors, només té un punt de fuga en la seva renovada situació: un furor sexual que ara, lluny de les festes i les amants/amigues de la ciutat, no sap com satisfer. Però quan descobreix el costum que s'estèn com una moda per algunes petites localitats de practicar sexe en pàrquings abandonats, zones de bosc difícilment accessibles o antics clubs de tennis en desús, tot plegat fa que ja res li faci anyorar la seva anterior vida. Així, com a argument, pot semblar fluix, un llibre que s'aprofita de la moda del cruising per treure'n partit. En realitat però, tret d'unes quantes pàgines de sexe explícit, el llibre explora també en el racisme, el control policial, la inadaptació social o el periodisme sensacionalista, per acabar conformant un volum que a més de llegir-se a velocitat de creuer, et deixa la sensació de no fer-ho en debades. Per cert que l'illa dels gossos a què es refereix el títol, és en realitat la zona del pàrquing d'un supermercat on es practica sexe exhibicionista a l'entorn d'un vehicle.