Orgasmes i llàgrimes

Píndola contra el vèrtig

2012-01-04T13:04:00.000+01:00

Vèrtig. Aquesta és la sensació que tinc quan agafo un llibre de Charles Bukowski. La limitada producció del més brillant outsider de la literatura nord-americana, es limita a només sis novel·les, alguns recull de contes i relats, i això si, una més àmplia inversió en matèria poètica. A través dels enllaços provocats pel mateix Buko, he pogut degustar també els llibres de John Fante, mentor del primer i igualment lúcid, però mig graó per sota en matèria de talent pel meu gust. En tot cas igualment recomenable, i també limitat quant a producció. Per això quan vaig veure en una llibreria el primer llibre de Dan Fante, no vaig poder evitar d'endur-me'l, sobretot després de llegir que el seu pare i Bukowski eren les principals influències de l'autor. I amb aquella por habitual que la novel·la no complís l'expectativa, va acabar a una entosta fins que al cap d'unes setmanes vaig decidir encetar-lo. I què voleu que us digui? Doncs més que notable. Chump change és un llibre rodó, no mancat de les constants del realisme brut, amb un protagonista Bruno Dante, que és el seu alter ego, d'idèntica forma com Bukowski utilitzava a Hank/Chinaski o John Fante a Arturo Bandini. Alcohòlic, violent, viciós, bisexual i mangui, Dante retorna a LA des de Nova York acompanyat per una dona que l'enganya amb el monitor del gimnàs i per qui només sent ressentiment. A Los Angeles l'espera un pare terminal del qual viurà les darreres jornades, i el seu gos de companyia a qui adopta en els que també seran els últims dies. La masturbació en ple vol i posterior fregament de les genives de la seva somnolent senyora amb l'esperma resultant, les inversemblants converses amb un estúpid germà, o la companyia d'una prostituta adolescent igualment passada de voltes, ajuden a condimentar un argument que per si sol ja mostra prous elements d'interés per ser tinguts en compte. Potser no és literatura d'alt estànding, però si que ho és d'alta graduació. I sobretot resulta àmpliament addictiu com a lectura encomanadissa, que en definitiva és allò que sovint busco en un llibre. Un altre vodka si us plau.

Pop 8.000.000

2011-11-11T14:20:00.001+01:00

M’havia passat anteriorment amb Gore Vidal i amb Martin Amis. Potser ni Duluth ni Perro callejero són precisament les seves millors obres, però acabar-les va resultar un d’aquells suplicis que són bastant perjudicials per l’activitat lectora, sobretot perquè la longevitat d’un llibre durant setmanes o mesos, suposa posposar l’inici de noves i captivadores lectures. Per això, quan el Vici inherent de Martin Pinchon -un altre etern candidat al Nobel de les lletres- va relantitzar-se durant més dies que no hauria estat desitjable tenint en compte la temàtica de l’obra (marihuana, surf, segrest) i els elogis desmesurats de la contracoberta i d’algunes crítiques, vaig decidir aparcar-lo definitivament (o potser només temporalment) i encetar una obra més encomenadissa.
Afortunadament ho vaig endevinar de ple. Feia un parell d’anys que Ocho millones de maneras de morir de Lawrence Block m’esperava a l’entosta on guardo els llibres. Pertany a la col·lecció Clásicos Novela Negra de RBA, i tot i ser una obra més o menys contemporànea (1982), té el valor afegit d’haver estat la llavor de la respectada pel·lícula homònima de Hal Ashby, coguionitzada per Oliver Stone i Jeff Bridges. L’inici és trepidant. Un expolicia reconvertit en detectiu privat, en plena fase d’abandonar la seva adicció a l’alcohol, rep l’encàrrec d’una prostituta de luxe de comunicar-li al seu macarra que vol deixar l’ofici. Matt Scuder (nom del detectiu que també protagonitza altres obres de Block) compleix fàcilment amb l’encàrrec, cobra el seu sou i a més gaudeix de la companyia de l’espectacular puta. Els problemes arriben quan pocs dies després la meuca apareix morta en un hotel.
El títol de l’obra fa referència a les inverosímils formes en que cadascún del vuit milions d’habitants que debia tenir la ciutat de Nova York en aquella època, podien arribar a la mort. Block desenvolupa a partir del plantejament inicial una investigació que té més de novel·la policíaca que negra, tot i que el retrat dels baixos fons de la ciutat, dels personatges que es mouen en aquest entorn, de les reunions d’Alcohòlics Anònims, i d’algun motel dedicat a llogar habitacions per hores als transexuals i els seus clients, aconsegueixen una fascinació diferent de la dels comtats victorians on es desenvolupen moltes de les obres de la gran Agatha Christie. Una lectura profitosa i entretinguda, malgrat que Block (Grand Master de l’associació d’escriptors de misteri dels Estats Units) difícilment optarà mai a rebre cap premi Nobel.

Desafiant les lleis de la humanitat

2011-10-20T15:38:00.005+02:00

Kitsch. Sala modernista del Casino. Vic. Divendres, 14 d'octubre de 2011.

Costa de creure que vint-i-sis anys després d'haver creat Kitsch a Banyoles, Lluis Costabella i Joan Pairó desprenguin en directe una energia que ja voldríen per elles moltes formacions joves. És un desafiament directe a la llei de la gravetat, de l'envelliment, de l'aburgesament, de la mediocritat generalitzada... A dia d'avui el més natural seria que el grup hagués perdut la il·lusió, les ganes, que s'haguéssin discutit i que simplement fossin un bon record en el cervell d'uns quants aficionats irreductibles. Però sortosament no és així. Després d'intents irregulars de mantenir la forma (1er curset d'iniciació al fracàs 7 i 8), va arribar el presumpte testament de la banda (Deu) que va suposar un renéixer perfecte, com si el retorn als temps de IV fós ja definitiu, en una eterna joventut que té alguna cosa de vampírica.
De fet Kitsch ha depurat el seu directe per oferir unes actuacions sense fisures, amb una intensitat incontestable i una selecció de temes realment impecable. Escoltar de nou Oració, Cap cuadrat, Dona boja, Presó mental o Déu i el gos al cap dels anys, permet assaborir-les en el seu millor moment, després d'una maduració on el tó sinistre dels primers discos esdevé adrenalina en estat pur. Sobre l'escenari destaca la mobilitat de Pairó, que marca un ritme gairebé impossible de no imitar per la concurrència. El públic va perdre l'estaticisme habitual a mida que avançava l'actuació. La presentació de les noves cançons, no va desentonar entre Dominis, Al carrer llarg o Autoviolació, en un concert on un tema succeïa l'altre sense pausa ni descans. Fins i tot les versions de Mala vida, Autosuficiencia o Isla de encanta encaixen de forma acollonant en un repertori que sublimitza la seva trajectòria.
Després d'escoltar el comentari "aquests no van pas amb espardenyes", fins i tot una persona negada pel moviment corporal sincronitzat i dissident militant de l'esport, com jo mateix, vaig decidir-me a esgargallejar algunes lletres i a fer unes rupestres passes per seguir les cançons amb moviments epilèptics que no van col·lidir afortunadament amb el públic veí. I és que per alguns no hi ha pitjor tortura que ballar. De pensar ja ni en parlem.

Melodies emprenyades

2011-07-22T10:47:00.006+02:00

Després d’una jornada de treball que ara mateix no recordo exactament si va ser gaire dura o no, tenia sintonitzada COM Ràdio a la ràdio del taller. Els dissabtes és el dia que més variacions experimenta el dial, sobretot perquè no hi ha un programa de referència. Al matí em nego a escoltar la veu insoportable de la Cailà a RAC1, de manera que entre els programes molt més decents de RAC1 i Catalunya Ràdio o fins i tot amb la radiofòrmula esgotadora d’IcatFM m’hi sento més còmode. A la tarda acostumo a no moure l’emisora de lloc excepte si degraden excessivament la proposta. Per això aquell dia escoltava un programa de música independent de la COM on van presentar a una nova banda de Múrcia. El nom, Klaus & Kinski em sonava d’haver-lo llegit en alguna revista musical (a més de remetre’m al progenitor de Nastassja amb cara de sonat i biografia d’autèntic psicòpata), i la cançó em va semblar impecable, amb aquella barreja de melodia i fressa que segresta amb tanta facilitat les meves orelles. El seu primer disc Tu hoguera está ardiendo és irregular com el 99% de produccions, però conté catorze cançons per sobre de la mitjana habitual, entre les quals l’excepcional Nunca estás a la altura que havia escoltat a la ràdio, però també amb fuetades com Crucifixión, la solución, Teléfono de la esperanza o El Cristo del perdón. La seva continuïtat discogràfica del 2010 Tierra, trágalos reincideix en una fòrmula afortunada. L’agradable veu atmosfèrica de Marina Gómez Carruthers combina perfectament amb la instrumentació contundent del monopolitzador Alejandro Martínez Moya. L’exercici es resol amb catorze peces més, on el pop emprenyat flirteja de nou amb la música popular i l’electrònica, aconseguint un grapat més de cançons que si la justícia existís passaríen directament a l’altar dels clàssics ibèrics, no només per la música, sinó també per unes lletres incisives i sovint sublims (“mamá, no quiero esforzarme para a la chicas gustar. Mamá, no quiero hacerme viejo y que no haya marcha atrás” “Yo no quiero transgredir la ley para hacer revolución, sino que me reconzocan libertad, libertad de elección económica” “Crees que no hago más que quejarme y odiar, y eso és muy cierto, pero aún falta más, és necesidad”). Forma, sentido y realidad amb un final de soundtrack sixties ben apreciable, Ya estaba así cuando llegué, Eres un sinvergüenza, Los niños muertos y la decadencia política, Luego vendrán los madremías, i sobretot Ley y moral s’han convertit en cançons que no em faria res que sonéssin el dia del meu enterrament a l’església catòlica o a la cambra laica (que decideixin els supervivents) on m’enterrin. Una benedicció per a les orelles.

Buidor, sexe i violència inquietants

2011-01-18T11:18:00.006+01:00

El primer llibre d'Easton Ellis em va semblar notable. Menys que zero és el retrat d'una generació, la dels adolescents de la dècada dels vuitanta, que va disseccionar com si estigués construïnt un homenatge a la buidor, a la banalitat, als estupefaents com a punt de fuga a una realitat que a Los Angeles debia ser molt més colpidora encara que a la Catalunya profunda d'un Ripoll, on el perfil dels estrapolables pijos ja era prou trista i depriment. El següent llibre d'Ellis, Las leyes de la atracción és el millor que n'he llegit, un relat excepcional, farcit d'estudiants homosexuals, cínics, poètics, humans... A partir d'aquest va arribar l'èxit esclatant d'American psycho, la continuïtat amb Los confidentes, l'excés de Glamourama i el col.lapse tediós de Lunar Park. Sincerament després d'aquest darrer, poques esperances em quedaven de poder recuperar la brillantor dels seus primers llibres. Després de llegir-ne una crítica on el destripaven de dalt a baix, vaig decidir que calia donar-li una oportunitat. I certament lluny de decébrem, Suites imperiales ha resultat un redescubriment d'un autor que torna a captivar al lector. Molt més contingut en llargada que les seves obres precedents, es tracta d'un llibre inquietant, on recupera als protagonistes de Menys que zero un quart de segle més envellits, però igualment buits, i encara molt més descarnats. Amb una narrativa que s'acosta al David Lynch més críptic, Suites imperiales explica el retorn de Clay a LA per participar al càsting d'una pel.lícula de la qual n'és el guionista. L'aparició d'una mediocre actriu però alhora excel.lent folladora, que busca un paper en aquest projecte, l'implica en una trama oberta, on amb prou feines en deduïm el rerafons, però on no hi manquen persecucions, espionatge, desaparicions, tortures i morts, en un exercici que recorda per moments a Dennis Cooper. O sigui que no sé si recomanar o no el llibre, perquè la gent té unes inclinacions literàries molt estranyes, però en tot cas m'ha semblat una obra més que digna.

Escalfors mal resoltes

2010-12-14T11:40:00.005+01:00

Suor de dia, suor de nit. Sparta, un petit poble de l'estat de Mississippi és l'escenari on conflueix un cadàver, uns policies no gaire eixerits -per què serà-, una adolescent més calorosa del compte, l'alcalde, el cacic, un sospitòs amb antecedents i un inspector d'homicidis negre de Filadèlfia que casualment es troba en aquella localitat just en el moment dels fets. I molta calor, molta sed, molt racisme, moltes espurnes a punt per dinamitar un escenari propici per la pirotècnia. Sidney Poitier i Rod Steiger son els mestres de cerimònies d'aquesta pel.lícula negra, basada en una novel.la de John Ball del 1965. En el calor de la noche (In the heat of the night, 1967) de Norman Jewison, va ser la primera de les produccions protagonitzades per Virgil Tibbs, personatge recorrent de Ball, policia afroamericà, que aqui ha d'injectar àmplies dosis de fredor per compensar tanta calorada. Algunes escenes vibrants, com la persecució del sospitòs, la bufetada de Tibbs al cacic o l'intent de linxament per part dels facinerosos a sou d'aquest darrer, aconsegueixen mantenir l'atenció en un clàssic del cinema a la perifèria de la blaxplotation.

Un panteó amb vistes

2010-04-13T10:43:00.004+02:00

Quan finalment va aconseguir obrir la tapa del taüt, el cadàver del president del holding immobiliari va adonar-se del seu error en no haver triat una làpida transparent, si realment volia gaudir de la impresionant vista que tenia del mar i els penyasegats des del cementiri. L'elevat preu que havia pagat per aquell panteó va animar-lo a obrir-hi laboriosament un forat ajudant-se de la civella del cinturó. El somriure que es va dibuixar als seus llavis després d'aconseguir veure la trencadissa de les ones contra les roques a través del petit orifici, va esdevenir encara més gèlid quan al cap d'unes setmanes els especuladors funeraris van aixecar un nou rengle de nínxols, precisament davant de la seva eterna panoràmica.

Com pixar i fer-se una palla

2010-02-20T10:32:00.007+01:00

Imaginació! La paraula màgica, la pedra filosofal, el manantial de tota bona creació. Jim Dodge ho sap, i per això Fut (Fup, 1983) és un llibre excepcional, d'aquells que costen tan de trobar, i dels quals és fàcil acabar la lectura amb llàgrimes als ulls. Breu (amb prou feines arriba a les 80 pàgines), emotiu, cínic, divertidíssim, es tracta d'una lectura per devorar en un moment i recordar tota la vida. Un llibre per recomenar, amb acudits brillants ("Els ànecs no van volant amb els seus pollets sota l'ala. Això seria com intentar pixar i fer-se una palla alhora") i uns personatges que ja formen part per la seva empatia de l'univers de grans protagonistes literaris, com poden ser-ho el Quixot, Aureliano Buendia o Holden Caulfield. Un avi de 99 anys, el seu net i un ànec emblemàtic (en Fut precisament) són els principals actors d'aquesta faula creada no només per entretindre, sinó també per fer pensar. La versió catalana del llibre, publicada per 1984, es completa amb una entrevista de fan de Kiko Amat. Gran lectura, imprescindible!

Exhibicionisme sexual al supermercat

2010-01-19T20:15:00.004+01:00

Deixar-ho tot quan ets a la cresta de l'onada pot ser una bona teràpia. Això és el què pensava el protagonista de La isla de los perros, un jove director d'una revista de tendències, que deixa la seva vida d'èxit a Londres, per tornar al poble dels seus pares. Reciclat en una avorrida feina de funcionari i compartint casa amb els progenitors, només té un punt de fuga en la seva renovada situació: un furor sexual que ara, lluny de les festes i les amants/amigues de la ciutat, no sap com satisfer. Però quan descobreix el costum que s'estèn com una moda per algunes petites localitats de practicar sexe en pàrquings abandonats, zones de bosc difícilment accessibles o antics clubs de tennis en desús, tot plegat fa que ja res li faci anyorar la seva anterior vida. Així, com a argument, pot semblar fluix, un llibre que s'aprofita de la moda del cruising per treure'n partit. En realitat però, tret d'unes quantes pàgines de sexe explícit, el llibre explora també en el racisme, el control policial, la inadaptació social o el periodisme sensacionalista, per acabar conformant un volum que a més de llegir-se a velocitat de creuer, et deixa la sensació de no fer-ho en debades. Per cert que l'illa dels gossos a què es refereix el títol, és en realitat la zona del pàrquing d'un supermercat on es practica sexe exhibicionista a l'entorn d'un vehicle.

Honor i joc fraternal

2009-11-24T12:47:00.002+01:00

El tècnic informàtic va somriure satisfet desprès de jugar-se amb el seu germà una bona qüantitat de diners, amb la seguretat de qui mai ha perdut una juguesca. Havien acordat que s'enduria els calers aquell que es passés més estona aguantant la respiració. Com ja era habitual però aquest cop per darrera vegada, el tècnic informàtic va acabar guanyant el repte. Ara el germà, que sempre ha pagat tots els seus deutes, es passa les tardes al cementiri esperant que aixequi d'una puta vegada la làpida a fi de poder liquidar l'aposta.

I després del 8, el buit

2009-10-24T23:36:00.004+02:00

Fa temps que els partits de futbol me la suen bastant. M'agrada que guanyi el Barça i tal, però si pot ser, que no em facin mirar el partit. Els noranta minuts se'm fan avorrits com una mala cosa, tot i que diuen que ara mateix l'equip que entrena Guardiola és el millor del planeta. Pot ser... En tot cas alguns dies tinc la sort de poder recuperar partits antics per Barça TV, el canal televisiu en clau blau-grana les vint-i-quatre hores del dia, i on tots els partits que hi ofereixen son pràcticament en clau de victòria. Va ser dijous passat, contemplant un FC Barcelona 4 -Manchester United 0 del penúltim any de Cruyff com a entrenador, que vaig descobrir per què després del pas de Hristo Stoitxkov per l'equip, he perdut bastant l'interés pel tema, per més que l'equip hagi comptat amb jugadors com Ronaldo, Rivaldo, Ronaldinho, Kluivert, Messi o Ibraimovitx, considerats entre els millors del planeta. Doncs perquè Stoitxkov era un jugador excepcional, el més gran amb diferència que ha vestit mai la samarreta blau-grana. En aquell partit no només va marcar dos gols, i va donar una assistència brillant perquè Romàrio en fés un altre, sinó que va defensar rabiosament, va atacar amb criteri, va protestar a l'àrbitre, va esperonar a l'equip i al públic, va posar electricitat sobre la gespa... Un jugador acollonant i encomanadís, que ja en les quatre temporades anteriors havia estat decissiu per a la millor etapa per ara del futbol blau-grana, i que en la seva poc valorada segona època al club -vilment tallada per aquell sòmines d'entrenador anomenat Van Gaal- també va seguir donant mostres d'un innegable talent. Amb la seva marxa, la marxa del buit -el número del seu dorsal- en això del futbol hi ha quedat un vuit irreparable. Clar que amb la panxa que ha posat, que a ningú se li acudeixi d'anar-lo a buscar si en les properes jornades les coses no acaben de sortir del tot bé, eh!

Entrada al món dels vampirs congelats

2009-06-25T16:55:00.005+02:00

Algunes pel.lícules de vampirs estan bé. La majoria són reiteratives, incideixen en els mateixos tòpics (o els deconstrueixen) en una avorrida successió d'ombres, estaques, dents d'all i poders sobrenaturals. Però Déjame entrar (Låt den rätte komma in) de Tomas Alfredson, és una excel.lent cinta, on més enllà del vampirisme es tracten temes com la solitud, l'amistat o el bullying, des del glacial punt de vista de la societat sueca. Dos pre-adolescents fan amistat en una sòrdida zona residencial, tot i els intents de la noia d'evitar-ho. Paral.lelament comencen a haver-hi assassinats i dessagnats al barri. L'ambient fred embolcalla la projecció, creant un microclima que atrapa l'espectador, a qui se'l sedueix amb detalls d'infantesa com el cub de Rubick o el llenguatge Morse. Tot plegat en un conte fantàstic rocós, sense pràcticament fisures (bé, si, una als baixos de la noia vampira que encara ara no sabem ben bé si és o no una fèmina, una vampiresa o potser fins i tot un nen). Una gran pel.lícula, on els vampirs no fan nosa, d'aquelles que et deixen emprempta, que et fan pensar una mica més enllà de les escenes d'acció (genial els caps decapitats submergint-se a la piscina o el suicidi del mentor de la vampiresa). Cine d'aquell que difícilment ens passaran en horari de màxima audiència a les televisions convencionals.

Massacre que per bé no vingui

2009-04-20T12:42:00.002+02:00

Malgrat no tenir gens de gana perquè aquells dies l’havien estat engreixant de valent, el gall dindi va rodejar al fill de dos anys dels grangers i va clavar-li milers de picotades fins a reduïr-lo a un manyoc de vísceres irreconeixibles, posteriorment devorades pel porc i la truja. Els pares del nen van buscar-lo durant tres dies i les seves corresponents nits, però van ser incapaços de trobar cap indici d’on podia haver anat i van acabar denunciant un suposat segrest a la policia. Veient l’estat depressiu en què havien caigut els dos responsables de la granja, els animals van lamentar profundament la seva irreflexiva actitut, amb l’atenuant alleujador de beneficiar-se de tan dramàtica cojuntura sobrevisquent com a mínim a les festes del desembre.

Fregant la perfecció trash

2009-03-20T11:28:00.006+01:00

Un investigador privat (Renzo Montagnani) està atenent a una clienta. Aquesta li explica com per molt que intenta excitar al seu marit, aquest no li fa el més mínim cas. La dona (una mica vacona tot sigui dit) comença a despullar-se, primer els mamellots i després ensenyant les calces. De cop i volta se sent una mena de terratrèmol, i tots dos queden acollonits. A dins d'un armari, el causant del moviment sísmic, l'ajudant de l'investigador (el grandíssim Alvaro Vitali) se l'està pelant a dues mans. A partir d'aquesta primera escena Nadie es perfecto (Dove vai se il vizietto non ce l'hai?) esdevé un dels millors exemplars del repudiat gènere del cine trash italià. Montagnani i Vitali s'instal.len a casa d'un matrimoni (la rotunda Paola Senatore i Mario Carotenuto) per fer-hi una feina de l'agència, perquè la Senatore sospita d'una infidelitat del seu marit. Fent-se passar per gais, tots dos han de fer equilibris per dissimular la seva veritable condició davant d'un servei femení impressionant, i de la mateixa Senatore (una actriu que va acabar fent porno dur). En una altra escena impagable, Montagnani ha de posar-li crema solar, en un estat d'excitació creixent que acaba amb l'aigua de la piscina arribant al punt d'ebullició. El cas és que per aquells no iniciats en la comèdia trash, que va sorgir a Itàlia a partir de treure tot el suc a alguns apunts que Fellini havia mostrat a les seves pel.lícules, Nadie és perfecto pot resultar una magnífica ocasió per entendre els pros i contres d'aquest subgènere. Personalment penso que és sublim, cine que tot i el baixíssim pressupost, compleix perfectament amb l'objectiu d'entretenir i fer passar una hora i mitja amb un somriure permanent a la boca que tot sovint es converteix en descollonament. Només per gent amb la ment molt oberta (i una mica calenta).

Divines criatures

2009-01-13T10:38:00.003+01:00

Les primeres edicions del programa de TVR Els homes durs no ballen, van comptar amb la participació de Jordi Sellabona, un individu amb inquietuds musicals fortes, que es va presentar a un dels primers enregistraments amb una cinta promocional de video d'Elefant Records que li havien donat en algun festival estiuenc. La cinta en qüestió contenia clips de diferents bandes del segell madrileny, entre les quals hi havia precisament els Heavenly. La cançó que els representava era Our love is heavenly: uns apunts de guitarra introdueixen una melodia irresistible, plàcida però ballable alhora, d'aquella que els detractors del pop en estat pur denominen com "viva la gente". Doncs collonut, m'encantava la cançó i m'encanta el recopil.latori que la mateixa gent d'Elefant van editar amb el nom de This is heavenly (1995), on recollien temes corresponents al material enregistrat originalment amb Sarah Records, el primer mini-LP del grup Heavenly vs satan, l'LP Le jardin de Heavenly i cinc singles més. A més d'incloure Our love is heavenly, el disc conté tretze cançons, totes elles amb un alt component melòdic, guitarres notables i una veu irresistible. C is the heavenly option (aquesta amb la col.laboració de Calvin Johnsson), p.u.n.k. girl, Atta girl (grandíssima), So little deserve, Starshy, Diferent day o Shallow en són algunes de les més destacades. Posteriorment als temes inclosos en aquest disc els Heavenly van enregistrar un nou treball amb Sarah, The decline and fall of Heavenly (1994) i després ja amb Wiija records van treure el no menys genial Operation Heavenly (1996). Aquest darrer disc va coincidir amb el suicidi del bateria Mathew Fletcher, germà de la cantant Amelia. El grup va decidir continuar endavant amb Heavenly però si que ho van fer amb un altre nom Marine Research (1999), que no seria el darrer d'una formació que més endavant es va mutar al de Tender Trap(2002). Amb anterioritat a Heavenly també s'havien anomenat Talulah Gosh (1986). Una capacitat lloable per no perpetuar-se en uns mateixos esquemes, si bé el talent mai ha abandonat del tot als components d'aquests conjunts.

Qui mirada aguanta, bala empeny

2008-11-11T10:45:00.005+01:00

Quan el perillós i despietat pistoler va entrar al saló, els parroquians que s'hi havien donat cita van abaixar els ulls, temerosos d’ampliar la popular nòmina de damnificats per la seva arma. Al fons del corredor, entre el piano i l'escala, assegut en una solitària cadira amb un cigar apagat als llavis, un individu va continuar amb la mirada fixa, freda i irreverent, contemplant l'escena impertèrrit i captant l'atenció del psicòpata assassí, que instantàniament va començar a acaronar el mànec del revòlver, moviment que tothom identificava com la fase prèvia a una carnisseria. Les cinc bales que instants després van impactar en el tòrax del temerari observador, no van acabar amb la seva vida, que feia cinc dies que ja l'havia abandonat aprofitant una aturada cardíaca, però en canvi van ajudar a intensificar la profunda ferum de descomposició del polsegós local.

Chicago crepuscular

2008-11-11T10:14:00.004+01:00

Un any abans de morir William Riley Burnett va publicar la seva darrera novel.la. Crepuscular com la major part de la seva obra, Good-bye Chicago se situa a l'any 1928 i narra els darrers temps de domini descarnat del crim organitzat sobre la ciutat del llac Michigan. En aquest cas, en lloc de centrar el protagonisme en els criminals, Burnett dona aquest paper a dos policies. L'un és l'encarregat d'investigar el cas d'una dona que ha estat trobada morta flotant a les aigues del riu. L'altre, company d'infància del primer, és el marit d'aquesta dona, que l'havia deixat sense deixar rastre feia uns anys per ajuntar-se amb un dels membres destacats del crim de la ciutat. L'erosió de la vida al marge de la llei és però el fil argumental d'un llibre que més enllà de l'anècdota de la trama, retrata les corrupcions dins de l'estament polític i policial com a part fonamental pel bon funcionament de la delinqüència. A partir de la incorruptibilitat i l'enduriment de la posició de part del món policial, en derivarà la detenció d'un entramat que si bé no dubtem que es tornarà a regenerar, ho farà molt més debilitat en tant que haurà de refer de nou tota la seva estructura. Burnett és probablement el nom més destacat del gènere negre clàssic en la seva vessant nord-americana. Autor de Little caesar o Alta sierra entre d'altres, va centrar la seva activitat literària en la descripció del gangsterisme dels anys 20 a la ciutat del crim. Narrativament impecable, només la defenestració que tradicionalment ha viscut la novel.la negra, impedeix que popularment sigui considerat com un autor a l'alçada dels més grans clàssics de la literatura. Per mi ho és amb tot el mereixement del món.

La feina ben feta no té recompensa

2008-10-26T11:05:00.005+01:00

El dia de 1981 que van projectar El profesional al cinema Comtal de Ripoll, va haver-hi una riuada de por que va inundar els baixos d'algunes cases del casc antic. Segur que Jean Paul Belmondo no tenia res a veure amb els fets, però el cas és que la coincidència va quedar marcada en el meu maltractat cervell. Com també van quedar-hi les imatges de l'antiheroi francés obsessionat en carregar-se al president d'un país africà, contra les instruccions del govern del seu país. El personatge que encarna Belmondo és un mercenari,´contractat per liquidar al president en qüestió. El canvi de rumb en els interessos polítics, permeten la detenció de Belmondo al continent negre, l'empresonament i la condemna a mort, tot i que aconsegueix evadir-se, endurir-se i motivar-se per complir la feina que havia de fer. Aprofitant un viatge oficial del cap africà a França, Belmondo aprofita per dur de corcoi a la policia i enllestir l'encàrrec caducat, posant en risc, i de quina manera la seva vida. Cine d'acció del d'abans, passat de moda segons els costums a l'ús, i plantejat com un western urbà pel director George Lautner. El sarcasme de Belmondo esdevé poc creïble en alguns moments, però l'èpic contrapunt musical d'Ennio Morricone(com anteriorment havia fet amb les pel.lícules de Sergio Leone) eleva la cinta al nivell de clàssic del cine amb rerafons de crítica política que tanta repercussió va tenir a mitjans dels setanta. Emblemàtica.

El crim perfecte

2008-08-28T09:59:00.002+02:00

L’aficionat a llegir novel.les policíaques va cometre un crim impecable, sense deixar un sol indici que pogués fer pensar a ningú que n’havia estat l’executor. Ni tan sols podien buscar-lo a través d’un mòbil perquè va triar a una víctima a qui no coneixia en absolut, i de qui va fer desaparèixer el cos tallant-lo a trossets i desfent-los minuciosament amb un aparell domèstic de trinxar carn. Un crim perfecte, adjectiu que no pot atribuïr-se al seu autor, qui no va poder-se estar d’explicar per tot el barri la seva obra mestra en el decurs d’una de les habituals borratxeres, però que afortunadament ningú va creure’s.

A prendre pel cul la correcció

2008-08-22T01:39:00.005+02:00

La correcció política ens ha portat a tal extrem que sembla impossible parlar de cap aspecte d'aquest món, sense que et saltin una tribu de putos tarats a sobre per recriminar-te que hagis jugat amb els seus sentiments o altres collonades per l'estil. Si a algú li sua totalment la polla aquestes imbecilitats és a Piñata, l'autor de còmics habitual del TMEO i que també va contribuïr al tancament definitiu de la revista barcelonina El Víbora. Aquest dibuixant basc busca en una estética lletgista, arguments irreverents que provoquen fàcilment el rebuig del públic estàndard. Si teniu els budells curats d'espants pot ser del més agraït que us ha caigut entre cella i cella, al nivell del Vuillemin més passat de voltes, o del Furillo més agressiu. Alguns dels seus personatges habituals són Tifus, un individu carregat de merda en tot el seu perímetre físic (-E Tifus, no sabia que tenias un tatuaje, como siempre vas lleno de mierda, qué és? un demonio? -E? A, esto, no que me he dormido encima de una rata), Calvin hijo no deseado o Perico Gordo el loro que caga fuego, a més de nombroses historietes sense personatge fix (-Buenos días ¿Usted abusa sexualmente de sus hijos? -Abusar? No, como mucho una vez al día). Piñata és un dels grans del còmic underground, passadíssim de voltes i irreverent com pocs. Una de les poques ocasions que ens dona el món del còmic per passar-se pel forro les mariconades que ens estan introduïnt directament al cervell tots els defensors de la democràcia, les bones costums i l'estat del benestar. Si el voleu gaudir en format individualitzat busqueu els comic-books Basura o Piñata a go-go. Si no us agrada, us torno els diners.

Impecables al tanatori

2008-08-17T15:38:00.005+02:00

Moltes gràcies per Deu. Un puto disc collonut, a l'alçada de IV i 5. Bé, jo sóc dels què vaig descobrir tard a Kitsch, sobretot perquè quan va aparèixer allò del rock català vaig resistir-me a creure que hi hagués ni un sol grup realment potable en tot aquell moviment. Està clar que m'equivocava, però és que els arbres no em deixaven veure els xiprers del bosc. Amb els anys, vaig comprendre que darrera d'aquella Oració i aquella Presó mental o aquell Dia boig hi havia alguna cosa més que una banda de paràsits a la recerca de la seva subvenció. Vaig entendre que entre aquelles cançons hi havia un petit detall que sovint passa desapercebut per molts aficionats i que és allò que realment em fa trempar en matèria musical: el talent. Concerts memorables, com el de la zona esportiva de Manlleu, amb les samarretes de Piolín i Silvestre, i sense concessions sobre l'escenari. Com els Motörhead, de puta mare. També recordo molt un concert a una discoteca de Sant Hilari Sacalm, pels volts de les festes de Nadal, d'una contundència implacable, per mi la millor època de la formació (clar que la primera no l'havia vist en directe perquè els prejudicis em superàven). Entremig van arribar el 1er curset d'iniciació al fracàs per mi més irregular del què m'esperava, i el 7 i el 8, cadascún dels quals em va semblar millor que l'anterior, però tot i així per sota de les expectatives que havíeu estat generant. Per això Deu em sembla tant collonudament bó, perquè el veig facturat des de la víscera, de guitarres imponents i energètic com a les millors èpoques, i perquè fins i tot els mitjos temps estan creats des d'un sentiment que t'impedeixen prèmer el botó del reproductor per anar directament a Final, Dominis o Hereus. Un disc conceptual, per on sobrevola l'amenaça del comiat, perquè la formació sembla tipa del desinterés per la música d'aquest nostre país. Un desinterés que no tenim en exclusiva però que fa comprensible que pugui arribar a causar el desassossec entre formacions com els Kitsch. En tot cas si això és realment un final, serà un dels millors discos terminals que mai he escoltat, una impecable manera d'arribar al tanatori per deixar-hi un excel.lent cadàver. Mentrestant només queda desitjar que se'n vagin a prendre pel cul les radiofòrmules, els festivals d'estiu, i els segells discogràfics que han erosionat el gust per la música i que ara moren víctimes de les descàrregues d'internet. Un grapat de sal per les ferides de part meva.

Ella sempre ho faria

2008-08-14T16:29:00.002+02:00

El maltractador de gènere va constatar un profund dolor al braç i al palmell de la mà després de l'enèsima pallissa que infringia aquella setmana a la seva dona. Alarmat davant del propi patiment, a partir d'aleshores l'home va obligar-la a autoagredir-se. De tant acollonida com la tenia, no li va caldre ni aixecar la veu perquè executés amb acarnissament les seves ordres, ni perquè un cop traspassat víctima d'una sobredosis de brandy barat, ella seguís lesionant-se i gaudint secretament d'uns costums profundament sadomasoquistes.

1280 raons de pes

2008-08-11T00:27:00.005+02:00

Repassant les meves lectures juvenils, Agatha Christie era una habitual de la literatura que consumia. La veritat és que m'agradava, i que en una recent lectura de Muerte en las nubes, tampoc l'he trobat tant atrotinada com podria haver estat, sobretot comparant-la amb sèries televisives a l'ús considerades com la rehòstia per la crítica establerta. El cas és que a principis dels anys 90 vaig tenir una conversa amb un individu conegut com en Sebas, una mena de referent de tot allò que no cal fer a la comarca. Em recomenava la literatura negra, i em va explicar que havia llegit com uns noranta llibres d'aquest gènere, sobretot els que l'editorial Bruguera va publicar durant els vuitanta, dins de la col.lecció Novela Negra. Entre les recomenacions que em va fer hi havia el 1280 ànimes, de Jim Thompson. En Sebas es descollonava explicant-me l'argument d'un llibre que publicat el 1964, narrava l'amoralitat del xèrif de del comtat de Potts (el poble amb 1280 habitants a què es refereix el títol), en Nick Corey, un personatge collonut no només per introduïr-me en aquest tipus de lectura, sinó també per comprendre millor que el cinisme no té perquè ser entès amb la perversa i partidista interpretació amb què habitualment se'ns intenta transmetre. Tal i com explica la contraportada de l'edició de la novel.la que Edicions 62 en va fer dins de la Selecció de la Cua de Palla, queda clar què és el crim per Corey: "la individualització patològica de la moral hipòcrita de la nostra societat". I així ho aplica a la seva pròpia feina, en un personatge totalment corrupte, al nivell del Bad Lieutenant que Harvey Keitel va protagonitzar a la ja mítica pel.lícula d'Abel Ferrara. Totalment d'acord. I encara que no n'estigués, què menys puc dir d'una novel.la que em va empènyer a descobrir autors imprescindibles com William Riley Burnett, Chester Himes, Andreu Martín, Dashiell Hammett, David Goodis, Don Tracy, James M Cain, Lionel White, Boris Vian, Donald E Westlake o Fredric Brown? Merci Sebas.

Jocs de psicòpates

2008-07-27T23:46:00.003+02:00

Realment quan en començar la pel.lícula veus a una parella feliç viatjant amb el seu fill en un imponent 4x4 amb el seu corresponent remolc transportant una barca, cap a la seva llar d’estiu en una àrea residencial amb llac inclòs, ja et venen unes ganes immenses de rebentar-los el cap amb un pal de golf o similar. Per sort una parella de joves psicòpates t’estalvien aquesta feina, i constaten alhora que hi pot haver vida després de La naranja mecànica, en matèria d’ultraviolència. A la recentment estrenada Funny games, els membres de la família cauen com gafarrons, víctimes de la sang freda dels dos joves imitadors de l'Alex kubrickià. La primera víctima és el gos, de qui em va saber més greu la mort. Llavors un a un, com si d’una convencional pel.lícula de terror en una casa aïllada es tractés, van eliminant a la resta de personatges de la casa, en un engranatge de l’escabetxinada general que es presumeix al final del metratge. Però més enllà dels convencionalismes la pel.lícula permet recuperar a dos dolents de veritat, amb cara i ulls, i no els malvats de pa sucat amb oli amb què el cinema comercial ens ha torturat les dues darreres dècades. Són dos individus joves, una mica guapos i aparentment ben vestits (segons els tòpics de la moda vacacional), però tant cabronets com per no tenir cap remordiment moral per portar a terme la seva macabra obra en forma de joc infantil. La mala llet que destil.la només es veu mínimament compensat en tres anecdòtiques ocasions. Dues petites converses d’un dels assassins amb el públic, i un moment d'original marxa enrere que ajuden a comprendre que només es tracta d’una pel.lícula. Pel demés, una digna successora d’El dia de la madre o Henry, retrato de un asesino. Michael Haneke recupera d’aquesta manera l’argument que ja va fer servir en una cinta amb el mateix nom que va enregistrar al seu país el 1997, i que ara mateix estic intentant compartir via mula màgica. Només que sigui la meitat de pertorbadora que aquesta versió americana, ja em donaré per satisfet.

La coherència interna de l'analític contertuli

2008-06-25T12:29:00.004+02:00

L'escèptic contertuli televisiu va comprovar sorprès com les seves teories respecte a la vida d'ultratomba se n'anaven per terra després de ressuscitar al cap de tres dies d'haver mort. Els darrers anys havia estat un assidu en programes nocturns on ridiculitzava a bruixes mediàtiques i professors esotèrics brandant la bandera del seny i la raó. Segurament per això va decidir de ser coherent amb el seu error i va quedar-se immòbil dins de la caixa, on va morir-se novament d'avorriment.

El celibat segons sant Vuillemin

2008-06-22T03:15:00.005+02:00

Quan a mitjans de la dècada dels 80, Philippe Vuillemin va dibuixar Hitler:SS, guionitzada per Jean-Marie Courio i publicada a França per la revista Hara Kiri, i a Catalunya per Makoki, ja estava clar que el caràcter provocador del dibuixant marsellès anava més enllà dels prejudicis morals que encaixonen el pensament occidental. Més endavant vam retrobar a Vuillemin a El Víbora, que va publicar la sèrie d’historietes publicades sota el nom genèric de Chistes guarros. El 2003, dos anys abans del tancament definitiu de la revista, vaig llegir-ne un dels exemplars més irreverents i divertits de còmic que mai m’he tirat a la cara. Una jove amb minifaldilla i un top arriba a una església i li demana al capellà per confessar-se. El pare accedeix a la petició on ella li explica que estima als homes, que s’ha cardat a tots el homes de la ciutat i que només pensar en una cigala ja es torna boja, i no tarda a demanar-li que l’ajudi a rebaixar la seva apetència sexual d’aquell mateix moment. El capellà, visiblement excitat li demana que s’espera, surt del confessionari, es refresca l’excitació amb l’aigua beneïda, i s’acosta a la imatge de Crist de l’església per demanar-li què ha de fer. Crist li contesta “Desátame gilipollas! Desátameeee!!!” amb una erecció entre les cames. Un provocador? Clar que si. Sinó ja em direu què és el celibat sinó una pura provocació de l’estament catòlic. I alguns encara els segueixen rient els drames!!!!!

Perquè hauria de voler alguna cosa així?

2008-05-31T00:03:00.002+02:00

“Tria la vida, tria una feina, tria una carrera, tria una familia, tria un televisor gran que t’hi cagues, tria una rentadora, cotxes, equips de compact disc i obrellaunes elèctrics. Tria la salut, colesterols baixos i assegurances dentals. Tria pagar hipoteques a interés fix. Tria un pis pilot. Tria als teus amics. Tria roba esportiva i maletes a joc. Tria pagar a plaços un vestit de marca en una àmplia gama de putos teixits. Tria el bricolatge i pregunta’t qui cony ets un diumenge al matí. Tria asseure’t al sofà per veure teleconcursos que emboten la ment i aplanen l’esperit, mentre omples la teva boca de puto menjar escombraries. Tria podrir-te de vell cagan-te i pixan-te a sobre en un puto geriàtric miserable, siguent una càrrega pels nens malcriats egoistes i fets pols que has triat per reemplaçar-te. Tria el teu futur. Tria la vida. Però perquè hauria de voler jo fer alguna cosa així. Jo vaig triar no triar la vida. Jo vaig triar una altra cosa. I les raons. No hi ha raons. Qui vol raons quan tens heroína?... …Agafa el millor orgasme que hagis tingut, multiplica’l per mil, i ni tant sols hi estaràs a la vora.” Jo vaig triar Trainspotting, vaig triar Irvine Welsh. La millor puta pel.lícula de Danny Boyle amb molta diferència. La millor puta pel.lícula d’Ewan McGregor i Robert Carlyle. Ionquis i xoriços. Edimburg. Decadència juvenil. Caure el més baix que t’imagines, descobrir que encara hi ha més abisme i renèixer de les cendres per tornar-hi a arribar. Amics de veritat, amics indesitjables però amics al cap i a la fi. Família. Sexe. Festa. Sean Connery i Lou Reed. La puta bomba cinematogràfica de la dècada dels noranta.

La dislèxia del taxidermista

2008-05-16T12:58:00.003+02:00

El taxidermista dislèxic va visitar al podòleg amb l'esperança que li solucionés uns problemes fonètics que l'havien privat de desenvolupar-se amb fluïdesa a nivell social. Sorprenentment la sessió va ser un èxit absolut, fins al punt que quan va sortir de la consulta va acomiadar-se amb una perfecta dicció provocant mig orgasme a la imponent infermera. La seva felicitat era tant gran que quan un logopeda borratxo li va pujar al taxi i va vomitar a sobre de la tapisseria, ni tant sols va utilitzar la renovada oratòria per cagar-se en els seus morts, va limitar-se a deixar-ho tot net com una patena, i va seguir fent la ronda nocturna això si, amb un irrefrenable i inquietant desig de momificar a la comunitat sencera d'alcohòlics de la ciutat.

La salvatge edat daurada de Woody

2008-03-21T12:34:00.002+01:00

Si una cosa tenien bona els dibuixos animats clàssics, és que estaven alliberats de tota la correcció política que més endavant va imposar-se en el gènere dirigit al públic infantil. Popeye, Tom i Jerry, el Correcaminos, Bugs Bunny, el Pato Lucas i sobretot el Pájaro Loco (també conegut com Loquillo o Woody Woodpecker) en són clars exemples. Basat en un ocell picasoques originari dels Estats Units, el Pájaro Loco tenia un aspecte (cresta, pit inflat, bec punxegut) i unes actituds salvatges, que preludiaven clarament el què més endavant va ser el moviment punk. Alliberat de tabús morals, les històries clàssiques de Woody Woodpecker són tot un manual de l'animal més antisocial que ha tingut la subcultura popular nord-americana. De tota manera l'star-system ha acabat assimilant-lo, coparticipant en nombroses pel.lícules de Hollywood, convertint-se en amable icona de parcs temàtics (Port Aventura) i domesticant-lo en les versions modernes del personatge. Amb aquest propòsit Woody ha deixat el tabac que tan bé li anava per encendre la dinamita, com també li va acabar passant a Lucky Luke. Si podeu recuperar els cartoons de mitjans de segle XX del personatge, podreu constatar la seva empenta irrefrenable, que van convertir-lo en la icona de grups que en els seus inicis també es mostrafven adrenalíticament impecables com Loquillo y Trogloditas (de fet el nom de guerra de José Maria Sanz també prové del mateix personatge). Woody va ser dissenyat originalment per Ben Hardaway, responsable també de Bugs Bunny i l'ànec Lucas, sota la producció de Walter Lantz entre finals de la dècada dels trenta i fins a principis dels trenta per a la televisió. Punk power.

Per un grapat de salsitxes

2008-03-20T10:40:00.002+01:00

Tant bon punt com l'assassí en sèrie va saber que la policia l'havia identificat i coneixia les seves dades personals, que es va afanyar a posar-se en mans d'un cirurgià plàstic per refer-li totalment el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil•litat del món a un caixer automàtic, va treure els calers disponibles, i va aturar un taxi amb el què va anar fins a l'aeroport on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l'hagués detingut la policia. Potser si a més de l'operació facial hagués fet una mica de règim per rebaixar els 230 quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris mai haurien advertit la seva veritable identitat.

Les obsessions del vampir

2008-03-18T00:36:00.003+01:00

Andreu Martín sempre m’ha semblat un dels autors de novel.la negra més solvents del nostre país. Quan l’editorial La Magrana va iniciar la seva col.lecció La Negra, vaig acumular alguns dels llibres de Martín (Si és no és, Barcelona connection, Muts i a la gàbia, Pròtesi) que més endavant vaig introduir entre cella i cella, sense cap mena de remordiment ni problema de digestió. Els llibres de l’escriptor català són exemples impecables de com escriure novel.la de gènere criminal, sense fissures, amb un ofici envejable, una cintura infalible, i una habilitat inusual perquè el text no grinyoli tot i traslladar a Catalunya uns recursos argumentals que estàvem acostumats a veure a Califòrnia, Nova York o Xicago. Potser per això, quan va aparèixer Corpus delicti (2002) alguns pensàvem que el canvi dels carrers de Barcelona pels de Londres a la primera meitat de segle XX, i la pàtina fantàstica que presumiblement afectava al protagonisme, podia fer grinyolar la història. Res més lluny del resultat d’aquesta novel.la. Un vampir convençut, convertit en consumidor habitual de sang humana és el protagonista londinenc de Corpus delicti. Un home obsessiu, que en primera persona ens explica les seves manies, com veu a les persones que l’envolten, com els assassina i els fa desaparèixer en un bidó ple d’àcid que guarda en un magatzem mig abandonat, com pateix somnis terrorífics on les víctimes prenen formes, com s’enfronta a la justícia. Un llibre on Martín aprofita per retre homenatge als grans del gènere en la seva vertent més clàssica, des de Poe fins a Agatha Christie, passant per Wodehouse, Crompton, Jardiel Poncela i encara que l’autor no el mencioni, a Conan Doyle, però també a RAF, el dibuixant que va donar forma als guions del propi Martín per Sir Thim O’Theo, una rèplica del Sherlock Holmes que va publicar durant anys l’editorial Bruguera. En aquest cas però, el més inquietant és que la història, per més literària que sigui, està basada en fets reals. L’home, com sovint passa amb el futbol, és així.

Entre la ficció i la crua realitat

2008-02-27T22:59:00.002+01:00

L’any 1892 Ruggiero Leoncavallo va estrenar a Milà l’òpera I pagliacci. Es tractava d’una representació basada en un judici que havia passat vint anys abans a Calabria, on el pare de Ruggiero havia hagut de jutjar a un actor de teatre que havia assassinat a la seva parella en escena. Afegint a la dramatització un amant i un delator geperut, l’obra és una mostra de la vida dins del teatre. La ficció i la realitat s’acaben confonent fins al punt que l’obra esdevé una rèplica del què acabava de passar abans de la representació fatal. El què havia passat és que després d’arribar a un poble on havia d’actuar la companyia de teatre per portar-hi l’obra Els pallassos, l’actor principal descobreix com la seva companya i primera actriu tenia un amant, advertit per un secundari geperut que ferit per la indiferència de la dona quan li expressa el seu amor, decideix trair-la. Ja sobre l’escenari, l’obra es desenvolupa amb un argument molt similar. Quan l’actor principal, anomenat pallasso, descobreix també la traïció de la seva parella acomiadant al seu amant arlequí –que un cop acabada la representació té previst de deixar-lo per l’amant- l’interroga impecablement, treu un ganivet, i amb una tensió que els espectadors aviat descobreixen que no és fictícia, s’abraona a sobre d’ella, mentre entre el públic, l’amant real decideix ajudar a la seva estimada. Un còmic clàssic dibuixat per Galen Showman (llapis) i P Craig Russell (tinta) el 1997, i que un any més tard va publicar entre nosaltres Dark Horse Comics amb el títol de The Clowns. Una gran obra que contribueix a fer emocionant això que coneixem com novè art.

Best-seller a quatre mans

2008-02-15T11:11:00.003+01:00

El consell editorial va donar el vist-i-plau a la publicació d'un volum sobre les massacres provocades per les mines antipersones. El director va trobar-se amb el representant d'una associació d'esguerrats i víctimes de guerra, amb qui va signar un contracte per tal que fossin els propis afectats qui escrivissin el llibre. Al cap d'uns dies ja s'havien reunit a trenta-cinc socis que van encarregar-se de redactar el llibre escrit a quatre mans més popular de la dècada.

Has nascut pel rock, mai seràs una estrella de l'òpera

2008-02-10T17:48:00.000+01:00

Abduit per l'esperit del punk, Neil Young va signar el 1981 un disc que remet directament a l'adrenalina d'aquest estil, que d'altra banda l'ha acompanyat en molts dels seus treballs posteriors. Acompanyat pels Crazy Horse, Re.ac.tor va ser considerat com un més dels discos que durant els vuitanta, el canadenc va utilitzar per explorar estils que li eren més o menys propers, però també és un compendi de cançons gens menyspreables, amb aquella força que mai és sobrera en un disc de rock, però que tantes vegades hi trobem a faltar. Surf.er joe and moe the sleaze, Op.er.a star, T-bone i la més estàndard Get back on it, omplen una primera part contundent, on manen les guitarres, i on l'obsessió d'algunes tornades superen la seva aparent superficialitat (Got mashed potatoes, ain't got no T-Bone o You were born to rock, you'll never be an opera star). La cara B supera a bastament la A. South.ern pac.i.fic l'obre amb aires de llegenda, i Shots la tanca amb la certesa de trobar-nos segurament davant de la millor mostra de cançó (un tros de cançó de gairebé vuit minuts de durada que té la virtud inèdita de no recòrrer a aquella estupidesa dels solos inacabables que utilitzen la majoria de temes llargs de la història del rock). Per més vegades que l'escolti, encara se'm posa dura quan l'escolto. Mo.tor cit.y és un homenatge d'aires country distorsionats a Detroit, i a Rap.id tran.sit a més de castigar la guitarra, Young es dedica a encallar les consonants en la seva boca, aconseguint amb destresa que el resultat no sigui pura estridència. On he llegit crítiques d'aquest disc, la veritat és que no el deixen excessivament bé, però ja sigui perquè l'he escoltat mil vegades, o perquè tinc el puto gust al cul, la veritat és que sempre l'he trobat més atractiu que el Harvest o l'After the gold-rush. Vaig a pelarme-la mentre encara sona Shots pels altaveus.

Inutilitat manifesta, genialitat garantida

2008-02-02T00:51:00.000+01:00

Cinc joves d’una localitat marítima italiana, tenen la millor de les dedicacions que un home pot desitjar. Veure passar les hores sense donar cop, mentre la resta de la població segueix el curs d’una vida molt més endreçada. Al bar, per les cantonades, a la platja, amb cotxe, Alberto, Moraldo, Fausto, Leopoldo i Ricardo intenten de perpetuar de la millor manera possible el seu pas a l’edat adulta. Les peripècies de tots ells, i sobretot d’un Fausto que deixa prenyada a la seva nòvia i es veu obligat a casar-s’hi primer i a buscar feina més tard (malgrat les seves irrefrenables apetencies sexuals amb qualsevol dona que es creués en el seu camí), donen forma a una de les pel.lícules que va posar els fonaments per convertir a Federico Fellini en un dels millors directors de la història del cine. Un grandíssim autor que va saber retratar perfectament una part de la societat italiana de principis dels 50, no tan diferent del què podia ser la catalana de mitjans dels 70 o 80 o 90 o actuals, amb les contínues cafranades que qui més qui menys ha protagonitzat en els seus moments més etílics o inspirats. Recolçant la feina del director, actors com Leopoldo Trieste, Alberto Sordo, Riccardo Fellini o Eleanora Ruffo, que en un blanc i negre rigorós donen color a la història. Com a moment àlgid, el què els amics viatgen en cotxe i un d’ells dedica una sonora botifarra a un grup de treballadors que reparen una carretera, segons abans que se’ls acabi la benzina de l’automòbil, i evidentment, rebin les represal.lies corresponents. Los inútiles (I vitelloni, 1953) és una gran pel.lícula, una d’aquelles joies que demostra que el cine no és un gènere tan repulsiu com la cartellera habitual sembla obsessionada en fer-nos creure.

La condonació del catàleg biològic

2008-01-24T12:47:00.000+01:00

La mala fortuna innata de la femella de llobarro va tornar a fer-se evident quedant atrapada dins d'un llefiscós preservatiu mentre intentava remuntar el riu a l'alçada de la seva desembocadura a l'oceà. Quan finalment va aconseguir de desprendre's a mossegades de la goma, ja estava embarassada de cinc setmanes, i no va tardar a parir trenta ous d'on van sortir el mateix nombre de bonics exemplars d'home-llobarro. Desgraciadament cap biòleg va poder catalogar mai aquesta nova espècie perquè els nadons van ser ràpidament pescats, cuinats i servits en el dinar de la convenció que alts representants de l'església catòlica van celebrar per elaborar un document de condemna i càstig de l'ús del preservatiu.

Ni salut ni peles ni sexe

2008-01-22T12:50:00.000+01:00

Rik Mayall i Adrian Edmonson, el concienciat social i el punk d'Els Joves, van retornar una dècada després de la mítica sèrie de la BBC per protagonitzar Bottom (titulada entre nosaltres com Salut i Peles) una sitcom igualment incendiària. L'esquema, bàsic però contundent: dos inadaptats socials més a prop dels quaranta que dels trenta, cohabitant sota el mateix sostre, i aguantant-se les fílies, les fòbies i les cretinades sense aturador que surten dels seus respectius cervells. La sèrie té moments acollonants, sobretot pel caràcter irascible que torna a demostrar el personatge de Mayall, i el cinisme violent que constata el d'Edmonson, com si el Rick i en Vivien d'Els Joves s'haguessin fet grans però la seva personalitat s'hagués quedat estancada en una immaduresa permanent. La dificultat per tenir relacions amb el sexe femení, per aconseguir calers i arribar a final de mes o tenir alguna cosa per menjar (o millor encara per beure), per poder viure sense cardar brot, són constans en . Richie Richard (Mayall) i Eddie Hitler (Edmonson) caricaturitzen al prolateriat més freak i irreverent londinenc, en una sèrie que dirigida per Ed Bye i Bob Spiers entre 1991 i 1995 i que va generar 18 capítols on no hi ha la incontinència visual ni la sobredosis de detalls que fan pràcticament insuperable Els Joves, però que no deceb en absolut les espectatives sobre dos individus que ens han alegrat no poques hores televisives. Al 33 no l'han passat ni la meitat de vegades, però si teniu oportunitat de comprar la sèrie completa en dvd, no us hi pareu a pensar-ho ni un moment.

Drama i passió al centre psiquiàtric

2008-01-09T17:52:00.000+01:00

Segurament mai hauria arribat a fixar-me en Locura si no hagués estat perquè sortint del quiosc on agafo el diari, vaig trobar una caixa de cartró plena de llibres a preu de saldo. La veritat és que desconfio de segons quins descomptes, escamat pels xurros que t'acabes enduent a casa, però aquell dia, vaig notar que un dels llibres em demanava a crits que el comprés. Com que el dispendi era assumible, i a la contraportada explicava que l'autor també n'era del llibre que havia motivat a David Cronenberg per rodar Spider, vaig decidir de fer-li cas. Es tractava del Locura de Patrick McGrath, i quan al cap d'uns mesos vaig encetar-ne la lectura, em va confirmar que valia la pena haver-ho fet. La història narra com Stella, la dona del doctor Raphael, candidat a nou cap d'un prestigiós hospital psiquiàtric londinenc, acaba enamorada d'un dels reclusos, Edgar Starks. La malaltissa relació que es posa en marxa, sembla més pròpia de l'argument d'una novel.la romàntica a l'ús, però en aquest cas la follia degenera cap a un drama absolut, amb la família Raphael totalment destrossada, i un Starks evadit del sanatori i que està a punt de repetir el delicte pel qual ja l'havien tancat: l'homicidi de la seva companya. La novel.la es addictiva i supera abastament la simple novel.la de gènere per convertir-se en un obsessiu retrat que et deixa els dits impregnats de suor, de sexe urgent, de temors i de terror, d'amor autodestructiu i de passió incontrolable.

El temps que no tot ho cura

2007-12-27T10:28:00.000+01:00

El barber sexagenari va notar com se li enfonsava la vida sencera quan va llegir l'esquela de la dependenta també sexagenària de l'estanc, però va intentar consolar-se pensant que el temps ho cura tot. Mai l'havia tocada i amb prou feines se saludaven tímidament quan coincidien pel carrer, però havien nascut al mateix barri, havien crescut veient-se gairebé cada dia i van fer-se grans, solters i sense compromís, compartint-ho tot i res alhora. Trenta anys després, estirat al llit i esperant encara que el temps li subministrés un sol analgèsic cardíac, el barber jubilat va morir finalment de tristesa.

Només la mort et salva de la vida

2007-12-20T00:50:00.000+01:00

Aquest disc va arribar a les meves mans gràcies a un intercanvi amb un ex amic. Jo vaig donar-li un disc dels Eurythmics i ell em va passar el Todos estan muertos dels Ilegales. Feia uns mesos que s’havia mort un seu cosí i deia que li portava mal rotllo, perquè la portada simula una esquela. Millor per mi, perquè el què em va passar és un dels discos de referència a la meva discoteca. De fet quan al cap d’uns anys vam deixar de parlar-nos, jo hauria hagut de ser una mica més flexible, perquè mai li agrairé prou aquest canvi. Todos estan muertos comença amb dos temes molt interalacionats, El norte está lleno de frío i Enamorados de Varsovia. Gran inici per un gran disc. Harto de ser el malo del lugar, filosofia Martínez al 100%. Eres una puta, un himne punk a ritme de cabaret. Ella saltó por la ventana, un himne punk a ritme punk. No me gusta el trabajo, nihilisme laboral melòdic. Está fascinada, minimalisme psicòpata. Bestia, bestia, adrenalina i suor a preu de saldo. Que mal huelen los muertos, la cançó d’on s’extreu el nom del disc, un repàs de morts il.lustres. Hacer mucho ruido, provocació i cretinada a parts iguals. Todo lo que digais que somos, o com tirar-se merda a sobre abans de què ho facin els altres. Un invasor en la capital, sordidesa i melodia i sordidesa altre cop. Sin remedio, enllaçant amb l’inici, i mirant des de la barrera com resen a un déu desconegut. Un gran disc. Un gran canvi. Un ex amic prescindible.

Ascens i caiguda d’un Cèsar modern

2007-12-16T17:00:00.000+01:00

Mentre molts llibres i pel.lícules comencen amb aquella collonada estúpida de “Basat en fets reals” per donar credibilitat a una història que normalment no té ni cap ni peus, El petit cèsar (Little caesar, 1929) s’inicia amb el comentari “Els personatges i els esdeveniments d’aquest llibre són totalment imaginaris”. Així, traient transcendència a la història comença la narració de l’ascens de Rico, un atracador de poca reputació que avança cap a un imparable ascens fins a la cúpula del gangsterisme. Tant per l’època en què es va escriure com l’esquema de la història que el grandíssim William Riley Burnett hi explica, es pot deduir que en realitat Rico no és res més que l’extrapolació al mitjà literari de la figura d’Al Capone. Però més enllà de realitat i ficcions, la història t’atrapa ràpidament, i amb una contundència que només els pioners del gènere negre sabien transmetre, sintetitzant els fets i anant a la idea, t’explica com del no res Rico s’eleva per sobre de tota l’organització il.legal coneguda com a màfia, i un cop a dalt de tot torna a perdre’n el control per tenir una tràgica fi. Un dels detalls que més em va quedar en el moment de llegir-la, és el fet que Rico no tria una vida d'ostentació, sinó que prefereix viure en un edifici ruinós a fi de no despertar les sospites de la llei, però que en canvi a l'interior de no li falta cap mena de luxe. Burnett, possiblement el més gran creador de novel.la policíaca de tots els temps, i autor també de títols imprescindibles com Alta Sierra o Ningú no viu eternament, va veure com se’n feia una versió pel cinema, que va protagonitzar, com no podia ser d’altra manera, l’emblemàtic Edward G. Robinson. Collons, en lloc de classes de gestió d'empreses les universitats podrien fer directament de gestió de màfies. Segur que es quedarien sense places.

Els límits del saber

2007-12-06T13:24:00.000+01:00

El cap de la secció d'investigació del diari més venut del país estava obsessionat des de feia anys amb el número en què posen una noia dins d'una caixa, la parteixen en tres parts, i les separen sense que ella deixi de moure el peu i la mà, i segueixi fent ganyotes amb la cara. Per això després d'una de les funcions, va seguir al mag prestidigitador i a la seva parella fins al pis que tenen al casc antic de la ciutat, i els va espiar des del finestró d'una escala veïna. Quan va veure com les cames de la noia es posaven a cardar amb el mag, el cap es quedava al sofà llegint una revista i el tronc va reptar fins al bany per dutxar-se, el periodista va quedar molt més tranquil i va decidir que per fi havia arribat el moment d'abandonar d'una vegada per totes els seus règims abstemis.

Entrevista transgressora, Reportero Total

2007-12-04T00:40:00.000+01:00

Fins i tot els programes més horribles tenen moments memorables. Com a mínim això és el què ens va ensenyar el Pepe Navarro de l’etapa a Tele 5 amb Esta noche cruzamos el Mississipi, probablement el primer late-night ibèric, d’on van sortir algunes icones que posteriorment s’han arrossegat per les teles públiques i privades allargant un èxit que es perpetuava vespre si i vespre també. La més gran mostra de transgressió d’aquest espai, era El Reportero Total, un personatge interpretat per l’actor Santiago Urrialde (Madrid, 1965), que sortia al carrer amb la missió d’entrevistar i alhora fer emprenyar com una mona als vianants de diferents ciutats, amb un estil irreverent i mig borderline. Alguns dels diàlegs que protagonitzava estaven carregats d’acidesa, una posada al dia dels famosos Diálogos para besugos que havien aparegut a la revista de còmics DDT. En el què es reprodueix seguidament, va aconseguir de mosquejar sobremanera al seu interlocutor, un senyor d’edat avançada i idees més aviat reaccionàries, que gesticulant ostensiblement va marxar fent-se creus de l’amoralitat d’El Reportero Total.
Reportero Total: El acoso sexual por ejemplo. Como ve usted que Felipe González acose sexualmente a su secretaria? Lo ve bien o lo ve mal?
Vianant: Pero qué tonterías dice de acosar a la secretaria (indignat) Pues yo veo mal que se acose, Felipe González o quien sea… (gesticulant amb les mans).
RT: Me va a dar usted un guantazo con el…
V: Es que me hace una pregunta rarísima. Y yo que sé si le acosa. Pues si le acosa está muy mal. Pero usted que me cuenta de Felipe González, si le acosa o no.
RT: Pero no se ponga usted así.
V: Pero es una tontería lo que me pregunta usted.
RT: La gente quiere saber la opinión de la calle. Como ve usted la corrupción en este país?
V: Pues muy mal. No querrá que le diga que veo bien la corrupción en este país (esveradíssim). Quiere que le diga que está bien?
RT: Si, pues si.
V: Pues no, está muy mal. Además no se dice este país, se dice españa.
RT: Usted tiene quinientos millones para llevarse y no se los lleva…?
V: Pues mire no. Porque yo soy católico, creo que debo cumplir con mi deber, y cumplir con los mandamientos de la ley de dios.
RT: Muy bien, pero estamos hablando de llevarnos la pasta y comprarnos un chalet.
V: Pues, pues robando no. Hay un mandamiento de la ley de dios, que dice: no robar.
RT: Pero trabajando no nos vamos ha hacer ricos.
V: Pues no me hago rico, que le vamos ha hacer!
RT: Y una nariz…
V: Yo no. Yo no.
RT: Pues yo si. Y me quiero llevar un…
V: Usted es católico?
RT: Noooo.
V: Pues yo si. Ya se ve que no es católico, porqué sino no robaría. Ahí tiene usted la diferencia.
RT: Ahí me ha ganado. Pues muchas gracias.
V: Se pierde usted.

Dinamitar els límits de la comprensió

2007-11-26T00:36:00.000+01:00

Hi ha pel.lícules difícils, n’hi ha de recargolades i n’hi ha d’impossibles. O és que jo no arribo a més. La veritat és que amb David Lynch em passa aquella sensació tan estranya de què encara que no s’entenguin del tot els arguments de les seves pel.lícules, en canvi saps que estàs davant d’una obra genial. Mulholland drive ha fet córrer rius de tinta, intentant de desxifrar què vol dir Lynch. En realitat me la porta fluixa el seu significat, perquè estem davant d’un cine amb ànima, potent, intrigant. Un cine on els silencis són tan importants com els diàlegs. Un cine que ningú ha mastegat i que tu mateix ets el responsable d’anar trinxant, de la mateixa manera que els cambrers d’un restaurant no es posen el tall de pollastre a la boca i te l’ofereixen seguidament perquè només hagis de digerir-lo. Lesbianisme, cabaret snuff (genial l'actuació frustrada de Rebecca del Rio, la Llorona de Los Angeles, emulant el playback de Dennis Hopper a Blue velvet), amnèsia, misteri, misteri, misteri. Cine d’un director que es radicalitza a mesura que evoluciona, just el camí contrari que emprenen en el punk o el rock, on estem acostumats a primers discos transgressors que es transformen en mediocritat comercial a mida que els seus autors maduren. Adobat musicalment per l’habitual Angelo Balalamenti, les dues protagonistes Naomi Watts i Laura Harring aconsegueixen de transmetre emocions a partir de les seves interpretacions, una habilitat que cada vegada està més complicada en això del cinema. I Lynch amplificant la seva llegenda, portant a un límit que encara ara està transgredint, i fent "accessibles" fins i tot cintes com Carretera perdida o Blue velvet. De tota manera, si algú me la pot explicar, no estaria de més…

Aparences que enganyen

2007-11-23T14:34:00.000+01:00

El locutor de ràdio estava seriosament preocupat per l'aparença física excessivament infantil de la seva darrera xicota. Tot i les sessions de sexe totalment satisfactòries que mantenien regularment i que en les seves quatre dècades de vida mai havia gaudit tant amb una fèmina, l'angelical rostre de la jove, unes corbes tot just insinuades sota les talles ínfimes de la seva roba, i un caràcter diabòlicament ingenu, semblaven indicar que encara era menor d'edat. De fet qualsevol hauria afirmat que la dona amb qui estava sortint amb prou feines tenia quinze anys, però en realitat ni tant sols n'havia complert deu i la noia no sabia com fer-ho per demanar als pares que convidessin al nòvio a la seva primera comunió.

El pinball mortal d’Arcade

2007-11-20T14:36:00.000+01:00

Sis boles d’un pinball gegant. En cadascuna de les sis boles hi ha un membre de la Patrulla X: Cíclope, Coloso, Lobezno, Rondador Nocturno, Banshee i Ororo. La versió més clàssica d’aquest grup de superherois atrapats per Arcade, el nen malcriat que es converteix en assassí després que el seu pare li retirés l’assignació mensual. El pinball en realitat és Mundo Asesino, un complex recreatiu que el propi Arcade ha criat per assassinar a qui convingui. I als episodis 123 i 124 de The Uncanny X-men a qui convé eliminar és a la Patrulla X, per ordre de Tom Cassidy el Negro i del Juggernaut. La història és trepidant, amb intervenció inicial inclosa d’Spiderman (testimonial però necessaria per augmentar les vendes de qualsevol altra sèrie en aquella època), i amb un pilot de sales paral.leles del pinball, farcides de perills (cambres metàl.liques amb una paret mòbil i tres portes de les quals només una és pressumptament la sortida vàlida, una sala de miralls d’on surten rèpliques mortals del superheroi que hi és tancat, una pista d’auto-xocs homicides, un recinte on es reprodueix un episodi aeri de la segona guerra mundial…) on es feia evident que el cervell de Chirs Claremont i John Byrne anaven a ple rendiment el 1979. Sis boles d’un pinball gegant que em van atrapar a mi també quan les vaig llegir, i que encara ara conserven aquell ganxo que tant trobo a faltar en algunes històries actuals de supeherois.

Granada on the pops

2007-11-16T17:36:00.000+01:00

Un dissabte a la tarda de l'hivern de 1995, al carrer Tallers de Barcelona. Una botiga de discos curiosa, en una entrada d'un edifici, una veritable tocada de pilotes pels veïns a no ser que fossin autèntics aficionats a la música, o que ja els anés bé de tenir el replà de l'escala controlat. No sé si encara existeix la botiga, però aquell dia vaig fer-hi una fantàstica inversió. Per una banda el Putas Fever de la Mano Negra. Per una altra el primer disc d'una nova formació de Granada, que començava a tenir un cert renom a les revistes especialitzades. El Super Pop dels Planetas va caure d'aquesta manera a les meves mans, i de la primera audició recordo que em va sobtar l'empenta encomanadissa de Jesús. Més endavant vaig descobrir també l'inici impecable amb la psicodèlica De viaje i la melòdica i energètica Qué puedo hacer. Tampoc estaven gens malament Si está bien, una cançó que es va emprenyant a mida que avança, a base de dolor sentimental, ni Desorden, ni la llarga i intensa La caja del diablo. I la gràcia que feia que un dels temes es digués 10.000 el mateix preu que aleshores i ara té un gram de coca. O Brigitte un single descarat. O Rey sombra. O Estos últimos días. Totes les cançons tenen el seu encant a Super 8. Però el més sorprenent és que un artefacte aparentment menor com el què acompanyava al disc, el mini-cd Nuevas sensaciones, tenía un efecte efervescent que molt poques vegades m'havia trobat en un acompanyament. Mare de déu, quin tros de disc i quin tros de farciment. Tant li carda que pràcticament no s'entengui què canta J. Tampoc he sabut mai què explica Lemmy Kilminster als discos dels Motörhead i segueixen sent els putos reis. Tant li carda que encara no sabessin tocar com uns virtuosos. Els Sex Pistols van fer un dels millors discos de la història amb una mà a cada ou. Super 8 és però un primer disc que no desmereix en absolut una trajectòria posterior on els encerts han predominat, i que els han portat a ser ara per ara, amb La leyenda del espacio encara calent, una formació més enllà del bé i del mal.

El mestre levitador

2007-11-08T10:34:00.000+01:00

Després de buidar el cul de diferents ampolles mig buides, el cambrer del bar de copes va decidir matricular-se en el curs de levitació que havien programat al centre cívic del barri. Al cap d'un parell de mesos de classes tots els alumnes van comprendre que el professor era un impostor que mai els podria ensenyar a elevar-se un pam del terra ni que fos saltant, i van decidir arribar-li a la cara col.lectivament en nom dels calers que portaven invertits en les classes i del temps perdut. Tant gran va ser la sorpresa de veure al mestre levitant habilidosament i escapant-se per la claraboia del local mentre s'hi acostaven per trencar-li les cames, que ni tant sols se'ls va acudir la possibilitat de recuperar part dels diners que el presumpte estafador guardava a la taula de fusta del seu despatx.

Nèixer, crèixer i morir a Edimburg

2007-11-06T00:20:00.001+01:00

Irvine Welsh és un nom de referència. Des de què l’èxit el va enganxar desprevingut amb Trainspotting, cadascuna de les seves novel.les o recull de contes és una bafarada d’aire fresc a les llibreries. Drogues, suburbis, violència, alcohol, rock, hooligans, acid house, decadència i sexe són només algunes de les constants que apareixen en els seus llibres. Escòcia i sobretot Edimburg, el marc ideal per desenvolupar-les. El 2001, vuit després de Trainspotting, va tornar a sorprendre’ns amb un nou exemple del seu talent, gràcies a Cola (Glue). Quatre amics de la infància, retratats en quatre moments de la seva vida. Quatre graons amb deu anys de diferència entre cadascún d’ells, on veiem l’evolució o la involució de les seves vides. Terry Lawson, Billy Birrell, Andrew Galloway i Carl Ewart, creixent junts, ramificant-se en diverses direccions, cap al crim de poca volada, els negocis de nit i la boxa, l’èxit entre les dones o cap al fracàs matrimonial. Quatre trajectòries que tots hem conegut de primera mà o més tangencialment, perquè formen part del nostre present, però que va ser Welsh qui ens els va refregar dolorosament per la cara. Una novel.la rotunda, tant o més que la futura Porno, i on també apareix algun dels coneguts de Trainspotting. I que alhora importa alguns dels seus personatges per a altres obres d’un autor que està comformant un univers tant addictiu (Acid house, Las pesadillas del marabú, Escoria, Éxtasis), que ja m’estic cagant en la gran puta d’esperar que publiquin els seus nous llibre (Secretos de alcoba de los grandes chefs, que pel què sembla ja està sortint de l'armari, i If you liked school you'll love work). Una addicció com qualsevol altra.

La caputxeta se'ns torna punk

2007-11-05T17:27:00.000+01:00

Després de sortir de les classes de tarda de BUP, la última cosa que tenia, era ganes de fer els deures. Però com que els vespres de tardor i hivern de 1986 a Ripoll tampoc eren una explossió de llum i alegria, doncs tocava anar cap a casa, engegar l'estufa, menjar-me mitja tauleta de xocolata i seguir perdent el temps amb els llibres de text mentre esperava que a la tele fessin alguna cosa interessant. La sorpresa va arribar quan en horari infantil vaig descobrir un programa que es deia La caputxeta de pics. Realment era l'enèssima recreació del conte de la caputxeta vermella, aquest cop en versió titelles aniamdes, però amb un parell d'elements que em van cridar l'atenció, i que van fer que jo, un carcamal de 16 anys que encara no sabia si volia ser un immadur tota la vida o si ja li agradaria de ser gran, es quedés embabacat davant la tele. La caputxeta de pics (Cappuccetto a pois) era una sèrie italiana, que encara ara es comercialitza en aquell país en dvd, on la major part de l'argument és cantat amb un estil de pop rítmic i melòdic si més no curiós (interpretat per una pop band de bolets). El millor però és l'actitud punk de la caputxeta i els seus amics respecte al llop (Lupo Lupone) a qui li cauen les putades a un ritme que ja en el primer episodi li hagués fet recomenable de deixar la sèrie. Una sèrie, per cert, que mai més he vist reposada. Suposo que això deu ser un símptoma que era massa bona, per la canallota que puja.

Els passatemps de la bèstia

2007-10-30T12:05:00.000+01:00

Cada vegada que el rector arribava amb l'aigua beneïda i la creu consagrada a casa del venedor de ceres per exorcitzar-lo, el dimoni s'escapava i esperava pacientment dins del cos del gat dels veïns fins que el ministre de déu marxava de nou. L'enviat del mal no tenia res d'especial contra aquell home o la seva família, però s'ho passava de pebrots putejant al cabró de l'exorcista. A més, veient la manera com la humanitat s'encarregava d'engegar a prendre pel cul l'univers sencer, no podia fer altra cosa que mirar-s'ho entretingudament des de la reraguarda, perquè evidentment ell no ho podria estar fent millor.

Wanderers, rock and roll i capullos amb orelles

2007-10-26T11:24:00.000+02:00

Si un barri de Nova York era conegut a finals dels 70 per les nombroses produccions cinematogràfiques que el van utilitzar com a escenari de pel.lícules, aquest era el Bronx. Des de la conegudíssima The Warriors de Walter Hill, fins als subproductes apocalípitics italians en què el Bronx es convertia en el marc de les històries d'unes rèpliques salsitxeres de Mad Max, moltes van ser les sessions de tarda en què el nostre imaginari s'ubicava a la barriada novaiorquesa. Una de les produccions més coloristes d'aquella època va ser The Wanderers, una recreació de l'època en què les bandes dels 60 ocupaven els carrers del Bronx, dirigida el 1979 per Philip Kaufman. Els colors de les caçadores dels Wanderers marca visualment la pel.lícula, amb les peripècies d'aquesta colla d'italoamericans en primer pla, i amb el rerefons del despertar al sexe, a la vida adulta, a una maduresa imposada, i amb el rock and roll en aquella època emergent sonoritzant la major part dels fotogrames. La cinta s'engega amb un dels Wanderers qualificant de capullos amb orelles a un grup d'skins (els Baldies) liderats per un animal obès i gegant anomenat Terror. Les baralles amb els skins, els negres, els asiàtics o els hispans, queda en un joc de nens però, quan amb qui s'han d'enfrontar és amb una colla de tarats silenciosos i sectaris, una nombrosa formació d'irlandesos fanàtics del cristianisme, que es mouen com un grup de zombies autistes. Vaja, com la vida mateixa. El cas és que l'època en què va aparèixer The Wanderers l'ha convertit malgrat el seu caràcter de pel.lícula de sèrie B, en tota una icona per alguns membres d'una generació que va submergir-se en el món del cine quan l'efervescència d'aquells anys feia que posar-se davant d'una pantalla encara portés inherent la capacitat de sorprendre'ns.

Realisme brut, brut i real

2007-10-19T01:02:00.000+02:00

La realitat és molt més bruta del què ens volen ensenyar sovint al cine o a la tele. En la realitat els nens de Ventdelpla es passarien el dia jugant a metges i infermeres, Spiderman deixaria anar unes ventositats cada vegada que hagués de flexionar excessivament les cames i la Maria Patiño no miraria contínuament al sostre per concentrar-se, sinó per constatar que no se li mou la perruca de lloc. Per fer evident tots aquests detalls que maquilladors, ambientadors i altres tramposos de l’star-system se’n cuiden de què no veiem, existeix gent com el dibuixant de còmics Furillo (àlies de l’aragonès Ignacio Murillo) que els treuen per sobre de la línia de flotació. Més que brutes les històries de Furillo són porques, una bacanal pels escarabats i les mosques, sí és que algun dia descobrim que també ells saben llegir. Individus que no es veuen la pixa de tan grossa que tenen la panxa després de passar-se el dia cardant-se conyacs. Siamesos units per la mateixa cigala. Clients de bar que prefereixen cagar-se a sobre abans que aixecar-se i anar fins al lavabo del local. Parelles d’ancians que no han descobert la missió de la cadena del wàter, i cada vegada que el tenen ple de pixats i cagarros truquen al llauner perquè n’instal.li un de nou. Urinaris de paret amb més pèls que molts homes. Tota una col.lecció d’aberracions que dibuixats en un còmic ens fan gràcia però que estem tips de veure a la vida real. Habitual de la revista basca TMEO Furillo va compilar fa uns quants anys els seus còmics més hilarants a Donde hay pelo hay alegria, la mostra més evident de què els americans ens havien estat enganyant durant anys amb allò que anomenaven com a realisme brut. Gràcies Furillo. La pròxima tapa de patates braves serà a la teva salut.

El mal color de la nòvia del caníbal

2007-10-16T12:57:00.000+02:00

El dia que van alliberar-lo després de deu anys de presidi, va estar tant content de retrobar-se amb la seva novia que se la va menjar a petons davant mateix de la porta de la presó. Tothom l'havia advertida del perill de sortir amb el més conegut psicòpata caníbal de la ciutat, però malgrat les evidències i el testimoni dels vigilants penitenciaris, ningú va poder condemnar de nou a l'assassí en sèrie. Fins i tot el jutge va ser incapaç de constatar que aquella substància marronosa amb què l'havia cagada dos dies més tard, es correspongués amb les restes de la dona desapareguda.

Deliris d’altura després de l’assassinat radiofònic

2007-10-14T02:59:00.000+02:00

The Buggles bé podria ser només la història d’un èxit. De fet per molts no deixa de ser gaire res més que la banda que va enregistrar Video killed the radio star. Per desmentir aquesta afirmació el 1980 van farcir aquesta cançó de tot un disc. The age of plastic és un compendi de pop tecnificat, que més enllà de l’encert del conegudíssim tema del vídeo i l’estrella de la ràdio, ens aporta alguns ingredients més per fer que l’àpat no sigui monotemàtic. Kid Dynamo per exemple és una grandíssima cançó, una accelerada composició que no sé perquè sempre he imaginat com a banda sonora ideal per una pel.lícula de Flash Gordon, i que és un dels remeis més vitamínics per animar els dies esmorteïts per via auditiva. La cara A es tanca amb I love you (miss robot) electrònica melòdica gens menyspreable. La B l’enceta Clean clean altre cop imprimint velocitat al disc, amb una tornada obsessiva i memorable. Llavors arriba Elstree, l’altra cançó de referència d’aquest disc de debut, dramàtica i optimista alhora, agermanant música clàssica i tecno en un deliri absolut que mai els agrairé prou. Astroboy i Johnny on the monorail, clouen amb solvència la primera col.lecció de cançons de la banda dels britànics Trevor Horn i Geoff Downes, carregades de baixos sintetitzats, pianos elèctrics, òrgans d’església, vocoders, fx i vés a saber quines collonades electròniques més. Tots dos s’involucrarien més tard en el disc Drama dels Yes, i abans d’enllestir del tot el segon i darrer disc de Buggles Adventures in modern recording, Downes va incorporar-se als Asia i va deixar la nau en mans de Horn, de qui és sobradament coneguda la seva tasca com a productor (Frankie Goes to Hollywood, Mike Oldfield, Belle and Sebastian, Pet Shop Boys...). Un epíleg no tan brillant, però que també té els seus moments de petita glòria, i que refermava les bases d’una música tecno de forma segurament molt més accessible que la de Kraftwerk o The Human League, però no per això menys aprofitable. Des de fa 27 anys que no en falta cap a la cita amb el meu tocadiscos. I és que sempre preferiré torturar l’agulla amb els Buggles, per molt que Horn digués que havia triat el nom perquè era el més fastigós que se li havia acudit en aquell moment, que no amb el Bruce Sprignsteen dels collons.

La cara agredolça de la lluna

2007-10-12T02:11:00.001+02:00

La importància que té explicar bé una història! Aquest és probablement el gran mèrit dels bons directors de cinema, que desgraciadament tampoc és una espècie que abundi excessivament. El director txec Milos Forman és segurament un dels pocs que poden presumir de ser-ho, si tenim en compte alguns dels encerts de la seva filmografia. Man on the moon (1999) va aconseguir de transcendir moltes fronteres mentals. Per una banda la del gènere biopic. La pel.lícula explica amb sobrietat la trajectòria d’Andy Kaufman, un revolucionari humorista nord-americà que a base de surrealisme, va crear l’estereotip de showman televisiu que tan lamentablement imitat està darrerament, i alhora va aconseguir d’estripar-lo abans de caure en l’aburgesament. També transcendeix el fet que el personatge principal estigui protagonitzat per l’histriònic Jim Carrey (en el paper de Kaufman i de l'irreverent Tony Clifton), un individu que en el moment d’estrenar-se Man on the moon era considerat com poc menys que l’enemic número ú del cine seriós. Carrey aquí broda el seu personatge. Finalment la pel.lícula aconsegueix arrencar més d’un somriure, t’abdueix en un argument que ningú hagués dit que previament ens hagués interessat una merda, i si no estàs al cas dels murs de contenció oculars, pot acabar generant un riu de llàgrimes. Ah, i a sobre té el mèrit de recuperar cançons impecables com el propi Man on the moon dels REM o la genial I will survive de Gloria Gaynor, amb què s’acaba la història. Memorable.

Història d'amor i odi dominical

2007-10-10T12:05:00.000+02:00

Els diumenges s'havien convertit en una veritable obsessió pel malcarat i bordissenc oficinista bancari, i els odiava per sobre de totes les coses entre d'altres raons perquè la seva dona havia nascut un diumenge, s'havien casat un diumenge, el seu fill (amb qui per cert no es parlava) va néixer un diumenge, cada diumenge havia d'anar a dinar un ranxo incomestible a casa dels sogres, i a més detestava el futbol. El seu odi arribava fins al punt que l'últim diumenge de la seva vida va posar els dits dins d'un endoll i no els va treure fins que el cor li havia deixat de bategar, més ennegrit encara del què ja el tenia habitualment. A la família els agradava tant els diumenges que van esperar fins al següent per gratinar una mica més el seu cos a la incineradora de l'empresa funerària, i just una setmana més tard, endiumenjats com uns ministres, van aprofitar per llençar les cendres pel forat del wàter.

Periodisme sota els efectes del rom

2007-10-09T02:06:00.000+02:00

L’any 1959 un individu conegut com a Hunter Stockton Thompson aterrava a Puerto Rico, per buscar-s’hi la vida com a periodista. Abans l’havien cardat a fora de la revista esportiva de les forces d’aire de l’exèrcit nord-americà on s’havia allistat, i posteriorment també de la revista Time per insubordinació. San Juan tot just començava a ser considerada com a ciutat turística i el jove Hunter, amb només 22 anys, hi acudia allunyant-se de Nova York per refer o acabar d’enfonsar la seva vida. La veritat és que les coses a l’illa no pot dir-se que li anessin de fàbula, però com a mínim li van servir per escriure El diario del ron, el què és considerada com la única novel.la de l’home que es va treure de la màniga el periodisme gonzo, gènere en què el redactor es converteix en el protagonista de la notícia que està explicant, al voltant del qual es genera tot el text, i que actualment tindria la seva aigualida correspondència amb les cròniques d’ambient o contracròniques que publiquen alguns periòdics. La novel.la és un tros de llibre, un entreteniment collonudament recomanable, sobre les vicissituds de Hunter S Thompson a Puerto Rico, des del perill que representava poder seguir exercint la seva feina de periodista, fins a les seves malaltisses relacions sexuals, passant per l’afició a buidar ampolles de rom, els costums ancestrals dels indígenes, els banys nocturns a l’Atlàntic, les baralles de bar, la manera com aquella terra patia els efectes de l’especulació econòmica nord-americana… El llibre no va publicar-se fins el 1998, set anys abans de la mort del seu autor, tot i haver-se escrit segurament amb quatre dècades d’antelació, però tal com afirma una cita de la contracoberta de l’edició que en va fer Anagrama, és tota una joia per descobrir. Diuen que aviat podria estrenar-se una pel.lícula protagonitzada novament per Johnny Depp (ja va encarnar a Thompson a Miedo y asco en las Vegas, del grandíssim Terry Gilliam) adaptant El diario del ron. Sobretot, que no ens la facin malbé.

L’esquizofrènica família Balowski

2007-10-06T03:55:00.000+02:00

Mentre nosaltres ens disposàvem a sotmetre’ns per enèsima vegada als designis del país veí amb l’estúpida organització del mundial de futbol, els britànics aprofitaven el temps per gravar la sitcom més genial de tots els temps. The young ones, traduïda entre nosaltres com Els joves, va esdevenir tota una troballa per una TV3 que no tenia res a veure amb l’aburgesada i conservadora cadena en què s’ha convertit actualment, quan quatre anys més tard van estrenar-la els diumenges en horari de màxima audiència, just abans del resum de la jornada futbolística. Rick, Neal, Vyvian i Mike eren els quatre estudiants que compartien casa, representant a les diferents tribus urbanes (conscienciat social, hippie, punk i pijo) que en aquells temps representaven un ampli ventall de joves. Rik Mayall, Nigel Planer, Ade Edmondson i Christopher Ryan respectivament donaven vida als quatre joves protagonistes de la sèrie, que tenia però el seu contrapunt ideal en el llogater de la casa, o en cosí del seu llogater, o en el tarat de torn relacionat amb la família, sempre interpretat pel grandíssim Alexei Sayle, més conegut a la sèrie com en Balowski (el cinquè jove), un únic integrant d’una àmplia saga sense cap vincle amb moviments socials perquè senzillament era un autèntic excèntric, capaç de beure’s una peixera sencera (a l’episodi Boring) quan representa a Billy, el carter que els porta una carta amb una postdata on els recomana que no el deixin acostar precisament a la peixera. O bé es converteix en un alter ego del Jack Nicholson d'El Resplandor a Flood, un maníac homicida amb una destral disposat a tallar els caps d'els quatre benaventurats inquilins. O entra de gorra a la festa d'Interesting com a Tony Balowski, convertint el seu monòleg paranormal en l’autèntica atracció de la nit. Va convertir-se també en Reggie Balowski, un comerciant d’armes que a Bomb valora el preu d’una bomba que ha caigut accidentalment a la casa dels joves. A Oil interpreta una cançó amb el grup Radical Posture, sota el nom d’Alexis Tractor Iuri Gagaring Setge d’Stalingrad Black en Canal Gloriós Dinamo Moscú Bomba Balowski. A l’episodi Bambi és el conductor del tren que al ritme de l’Ace of spades dels Motörhead fa una dissertació sobre famosos revolucionaris de la història. També escenificarà un gens dissimulat Mussolini policia a Cash, serà el vampir de pega a Nasty, i el psicòpata reclús Bryan Tarat Balowski a Sick, o un presentador d’un programa televisiu medieval de tortures a Panic com a Chester Balowski. Finalment reprendrà el paper del primer programa Demolition al darrer Summer holiday com a Jessie Balowski, on aconsegueix de cardar-los a fora de la casa. Un puto geni el tal Alexei, un individu que representava a la perfecció la disfunció mental que caracteritza a la major part d’una població molt més feta merdes del què normalment vol aparentar. A la teva salut serà el pròxim combinat de Moskovskaia amb extracte de taurina. I la pròxima vegada que es reposi Els Joves no tinguis cap dubte de què estaré esperant frisós com una gata en zel, la teva intervenció de tres minuts. Amb la beguda a la mà.

Esperitisme contrariat

2007-10-02T10:09:00.000+02:00

La mèdium va demanar novament a l'esperit de l'antic multimilionari alcohòlic que es manifestés d'una vegada, tot i que el vas seguia encallat al centre del tauler sense donar senyals de mobilitat. La família del difunt l'havia contractada per invocar-lo a fi de què els pogués explicar des de l'altre món l'amagatall del seu diner negre, una fortuna incalculable que en les darreres hores de vida havia estat incapaç de recordar mentre un coma etílic l'arrossegava cap a la mort, però en les cinc sessions que havien concertat no hi havia hagut manera de treure'n cap resultat positiu. En un racó de l'habitació l'esperit del traspassat seguia contemplant l'escena igualment contrariat, sense perdre de vista el vas de cap per avall i sense una sola gota del seu bourbon preferit.

La sort final de l’odiós Apestoso

2007-10-01T01:27:00.000+02:00

Si un individu resultava especialment odiós dins de la sèrie de novel.les gràfiques amb què Peter Bagge va disseccionar millor que ningú a la generació X o al moviment grunge o com collons preferiu definir al jovent de la dècada dels 90, aquest era Apestoso. Des del pentinat mateix del personatge, una mena de lleterada rossa sobre un cap rapat pels costats, fins a les ulleres al més pur estil John Lennon o els pantalons tallats a mitja cama, i passant per un d’aquells caràcters tant fills de puta, que són capaços de servir-se de les mentides més repugnants a l’hora d’aconseguir els seus objectius (follar, calers, tornar a follar, que el convidin a drogues...), Apestoso (també conegut com Leonard o Stinky en la sèrie original) reunia tots els defectes que el van convertir en el més indesitjable dels engendres que es movien pel descollonant còmic-book Odio (Hate, Ediciones la Cúpula). Per això quan el 1997 Bagge va decidir ajusticiar finalment a Apestoso, en lloc d’escapar-se una llàgrima dels meus ulls, només vaig experimentar una lleugera erecció a l'entrecuix. Era al capítol Buddy se independiza, quan Apestoso i Butch (el germà de Buddy) se’n van a fer pràctiques de tir a un descampat de New Jersey. Després de tirotejar repetidament a una ampolla de cervesa Ballard Bitter perquè li porta records de Seattle, Apestoso, en plena eufòria de Valium, s’apunta amb la pistola i es forada el cervell d’un tret. No era el primer mort de la sèrie, perquè pocs números abans ja havia palmat el mateix pare de Buddy i Butch, després d’estar passant-les putes una temporada llarga. Tot plegat al servei d’uns personatges amb la víscera sempre a punt d’explotar, la neurastènia costumista al poder, carn de frenopàtic. Segurament la sèrie llarga més acollonant que mai m’hagi tirat entre cella i cella.

Dillon i el noi de la motocicleta

2007-09-25T01:37:00.000+02:00

El problema d’idolatrar una pel.lícula, és que si la tornes a veure al cap dels anys, normalment et decep. La ley de la calle (Rumble Fish) era la primera cosa que veia cada dia quan em despertava durant molts anys. De fet no és que hi parés massa atenció perquè normalment tinc mal despertar, però la pàgina amb el cartell comercial de la pel.lícula, arrencada de la revista Fotogramas i enganxada al lateral de l’armari de la meva habitació, és un d’aquells records que em venen al cap quan penso en aquesta pel.lícula. Fa un any vaig recuperar-la. Uns grans magatzems d’Andorra la venien a preu de saldo. Millor per mi. I molt millor encara quan després de revisar-la la decepció no va aparèixer per enlloc. El 1983 Francis Ford Coppola va dirigir dues de les seves millors pel.lícules. Per una banda Rebelds (Outsiders), amb el gruix del brat-pack, les joves promeses que al cap dels anys es van convertir en multimilionaris actors. Per una altra Rumble Fish, amb l’estrella fugaç Mickey Rourke com a protagonista, acompanyat per l’emergent i seductor Matt Dillon (cinta al cap, samarreta blanca, i una xuleria innata en cadascun dels seus gestos). Completen el repertori el nebot Nicolas Cage, la llegenda Dennis Hopper, la deliciosa (en aquells temps) Diane Lane, i Vincent Spano. Coppola va utilitzar una novel.la de S.E.Hinton per articular aquesta pel.lícula on la poesia sobrevola els fotogrames, ja sigui en forma de núvols a càmera ràpida, ja sigui amb el simbolisme d’uns peixos de colors que contrasten amb el rigorós blanc i negre de la resta de la cinta, ja sigui amb la imagineria dels diferents rellotges que apareixen en el decurs del metratge. Dillon és el germà d’el noi de la motocicleta (Rourke), que retorna al barri on tot el jovent el té idealitzat com a icona de llibertat i rebel.lia. Els contrapicats des del rètol del bar habitual de la banda, les imatges de la Lane en roba interior animant les hores d'escola o treball de Dillon, l’alcoholisme del pare dels germans (Hopper), la filosofia de barri, el realisme sobri de les escenes, el petit paper del grandíssim Tom Waits, el cos de Dillon levitant en plena inconsciència després d’una baralla imaginant les reaccions a la seva suposada mort… Massa detalls com per decebre’ns. I a l’horitzó, la terra promesa: Califòrnia.

Desajustaments aeronàutics

2007-09-24T09:41:00.000+02:00

L'empresari multimilionari va rebre amb llàgrimes als ulls la notícia de què l'avió on viatjava la seva senyora havia tingut un accident mentre intentava aterrar a l'aeroport d'una llunyana ciutat. Molt més dolorós va ser encara saber que la única supervivent havia estat precisament ella. L'única alegria de la jornada va sobtar-lo en adonar-se de què gràcies a l'inesperat atac de cor que acabava d'afectar-lo podria alliberar-se definitivament de la dona, i que de retruc s'estalviaria el segon pagament al mecànic que ho havia preparat tot perquè el motor de l'avió s'averiés a 8.000 metres d'alçada.

Fil musical entre déu i l'home

2007-09-20T11:11:00.000+02:00

Els fruits de la banda de Malasaña s'havien donat a conèixer amb els notables Ferpectamente i Un tio cabal, dues descàrregues de rock i rythm'n'blues, dos discos marcats per la peculiar veu de Josele Santiago i per una contundència musical que s'apartava de la comercialitat habitual en el rock ibèric de la dècada dels 80. Amb La vida mata (1990) quedava clar però que Los Enemigos eren una formació diferent, amb denominació d'origen pròpia, allunyats dels vicis en què queien recorrentment els què triaven dedicar-se al rock en aquella època. Les imatges i icones religioses es reparteixen per gairebé totes les cançons del disc, ja des del monolític i apocalíptic El gran calambre final (“Siete ángeles y trompetas. Siete sellos, fuego y sangre como predijo el profeta”) que obre el disc, i passant per El fraile y yo (“Enloqueció un fraile y quiso que yo bebiera más y riese por él”), Traspiés (un capellà intentant abduïr a les files dels creients a un condemnat a mort), Ouija (conversa amb un mort demanant-li què hi ha al més enllà), La torre de Babel (ironia macarra sobre el multilingüisme generat a la torre bíblica), Desde el jergón (“Desde el jergón os maldigo porque dios se pasó, se pasó conmigo”) o Miedo (“Solo me dan miedo las monjas, el agua y los niños”). Un disc prenyat de religiositat, on destaca la genial Septiembre, crònica d'un noi agobiat pels estudis que decideix acabar amb la seva vida i “estrenar corbata hoy” per no haver de passar pel mal tràngol de la revàlida del setembre. O Paquito, història d'un tarat que es dedica a posar xinxetes dins les sabates de la seva mare o a jugar “a los vaqueros con una pistola de verdad y matará a su mejor amigo”. I per rematar-ho unes bones dosis de filosofia enemiga, amb temes que deixen clar ja des del títol (Yo no quiero ser feliz i Nadie me quiere) per on fluctúa el cervell de Josele. I és que, perquè negar-ho, les drogues i l'alcohol són dolents, però aquesta puta vida és molt pitjor.

El gran assalt a l’hipòdrom

2007-09-19T15:31:00.000+02:00

Normalment se sol dir que la pel.lícula sempre sol ser més fluixa que el llibre en què s’ha inspirat. Però no sempre és així. El cas d’Els ponts de Madison, va demostrar que la pel.lícula de Clint Eastwood podia ser mil vegades més reeixida que el propi llibre. I en altres casos no cal ni que l’un sigui millor que l’altre. Amb un empat o simplement ni tan sols plantejant-se la competició ens en podem sortir més airosos. Aquest és el cas de Cop mestre (Clean break, 1955), la novel.la de Lionel White que Stanley Kubrick va fer servir per edificar una de les seves primeres obres, Atracament perfecte. A Cop mestre White explica el seu pla per quedar-se amb tota la recaptació de les apostes d’un hipòdrom i no haver de tornar mai més a la presó des d’on ha ordit aquest pla. Es tracta d’una novel.la negra on el protagonista Johnny Clay va teixint la xarxa de col.laboradors que l’han de portar fins al seu objectiu final, que no és altre que quedar-se amb tots els calers que han generat les carreres de cavalls. Un llibre àgil, relativament breu i molt additiu, que s’insereix perfectament dins del subgènere negre de les hold-up o novel.les d’atracaments, de les quals n’ha acabat erigint-se com un dels exemples a seguir. En la resolució de la trama, hi queda el regust de què el pla evidentment era perfecte. L’havia ideat Clay, una persona ingel.ligent. El problema precisament era que els què l’havien de dur a terme no eren perfectes ni probablement intel.ligents. Eren persones humanes.

Zoofilia extrema al fons de l'aquari

2007-09-13T10:25:00.000+02:00

Tip de rebre tot tipus de negatives dels animals del barri, que últimament l'evitaven a l'hora de mantenir-hi contactes sexuals, el ratolí va estar sospesant la possibilitat d'obrir el seu ventall d'amants zoofílics amb els habitants de l'aquari. Un vespre que anava especialment calent va llençar-s'hi i va intentar de penetrar desenes de peixos i cefal.lòpedes que amb una habilitat inesperada s'escorrien entre les seves mans abans que ell pogués fer-ho dins del seu cul. Quan finalment va aconseguir de sodomitzar l'eriçó del fons de l'aquari, va descobrir l'immens plaer que proporciona el sexe sense oxigen i de retruc va quedar marcat, físicament i psicològicament, per les pràctiques sadomasoquistes.

Sociopatia en estat visceral

2007-09-11T03:44:00.001+02:00

El xarop per la tos, el tabac, l’alcohol i la pintura inhalada, només poden donar com a resultat per al seu consumidor habitual, el convertir-lo en un autèntic sociòpata. Aquest és el cas de Kevin Spencer, un noi de catorze anys, fill de la gorda, alcohòlica i calentorra Anatasia, i del gordo, alcohòlic, analfabet i sovint presidiari Percy. Tot plegat podria servir per donar forma a un conte passat de voltes de Charles Bukowski, però en realitat forma part de la sèrie de dibuixos animats més genials (i menys animats en el sentit estricte de la paraula) que mai m’he tirat a la cara. El millor de tot plegat segurament és la presència de l’amic imaginari de Kevin, l’oca Allen, la seva veu de la consciència que no es cansa de recordar-li que és un fill de puta i un anormal. En la majoria de les ocasions l’oca no només té raó sinó que a més l’ha de maltractar físicament per demostrar-li. Kevin Spencer és una sèrie canadenca irreverent i creada el 1999 sota l’aixopluc de The Comedy Network, obra de Greg Lawrence, i que TV3 i el Canal 33 van emetre repetidament abans de caure en la depriment programació actual, que sota el govern Montilla sembla tenir l’únic objectiu de fer desaparèixer totes dues cadenes. Una altre cubata de vodka amb xarop per la tos, si us plau.

Ocellots de mal averany

2007-09-09T18:00:00.000+02:00

El pitjor que se li va acudir de dir a la premsa de l’època sobre el Meglamania dels Birdhouse, va ser que tenia una portada horrible que recordava als pitjors grups de heavy metal. Està clar que el 1989 es vivia sota el síndrome del mal que havia causat el heavy metal, però Meglamania era molt més que una mala portada. Era un excel.lent disc. Un any abans aquesta banda de Brixton havia debutat amb Burnin’up, un compendi de sons sota l’estigma dels Stooges, que els va servir perquè el reputat Vic Maile (productor entre d’altres de Motörhead, Dr.Feelgood, Inmates o Godfathers), probablement un dels seus darrers treballs abans de morir víctima d’un càncer el juliol d’aquell mateix any. En definitiva Meglamania també seria el darrer disc dels Birdhouse, però va deixar un grapat d’adrenalítiques mostres del què per ells és fer música, que encara avui no s’ha pogut esborrar. The devil looks after his own… obre la cara a del disc (abans els discos tenien dues cares, ara només les persones en tenim dues o més) amb una descàrrega elèctrica que té el seu punt culminant amb We got the power, una mena de rap de guitarres incendiàries que hauria de figurar en qualsevol antologia del gènere. El hardcore descarnat es fa més evident però a la cara b, amb temes com Dangerous, Korea, On the beach, All the lessons i When the storm comes down, que són veritables injeccions energètiques que si llavors ja tenien vigència, imagineu-vos ara amb les quantitats industrials de música infumable que s’està facturant. Johnny Rev no era segurament un gran cantant, ni Kathy Freeman i Mark Nicol uns immensos guitarristes, ni tan sols Mark Duncan un baixista excel.lent o Max Cantara un bateria esplèndid. Però tots junts formaven una gran banda. Els Birdhouse. Amb només dos discos. I un de portada horrorosa. Que follin als Rolling Stones.

Història d'amor i fatiga

2007-09-04T12:49:00.000+02:00

El filòsof professional estava tant enamorat de la veïna del pis de dalt, que s'havia passat els últims trenta dies i les seves nits corresponents, pensant en ella, en el seu rostre, en la seva refrescant olor, en els seus cabells, en la seva veu, en els seus ulls i en la seva encisadora forma d'arronsar el nas quan es creuaven per l'escala. Tenia una obsessió tant malaltissa amb la noia que quan va mirar pel forat de l'espiell i va veure que era ella qui tocava el timbre de la seva porta va costar-li un món i part de l'altre d'atrevir-se a obrir-la. Al cap dels cinc minuts que va tardar a fer-ho ella encara era al replà de l'escala, però tant bon punt com va començar a moure els llavis per demanar-li si voldria acompanyar-la al ball de fi d'any que farien aquella nit al barri, el filòsof, cansat i abatut després d'un mes de vigilia, va quedar-se profundament adormit abraçat al marc de la porta.

Al cim de l'splatter amb Lucio Fulci

2007-09-03T01:36:00.000+02:00

Zombi 2, més coneguda entre nosaltres com Nueva York bajo el terror de los zombies, va ser probablement el primer èxit rotund a nivell comercial de Lucio Fulci (1927-1996) arreu del món. El realitzador italià s’havia convertit en un especialista de l’explotation tant conreada a nivell transalpí, consistent en aprofitar èxits comercials d’altres cinematografies i fer-ne rèpliques de diferents intensitats. Fulci havia treballat en westerns, comèdies eròtiques, cine d’acció, pel.lícules bèl.liques o terror, però va ser amb Zombi 2 quan va convertir-se definitivament en un tòtem del gore o splatter. Les escenes explícites de la pel.lícula, i especialment la del primer pla del globus ocular d’Olga Karlatos, que acaba enfonsat en una estella de fusta d’una porta, com si fos una oliva caçada per un escuradents, van elevar a històrica l’aportació de Fulci al gènere. No menys notable és la baralla en què s’embranquen un tauró i un zombi subaquàtic, mentre Auretta Gay aprofita per salvar-se de tots dos i ens permet de gaudir una estona més del seu esplèndid topless, abans no acabi irremisiblement abduïda pel col.lectiu zombi de l’illa caribenya cap on es dirigeix. Curiosament el títol castellà poc té a veure amb la pel.lícula, si exceptuem l’escena final on es veu el pont de Brooklyn materialment ocupat per zombis àvids de conquerir el planeta com va fer-ho el propi Fulci. A partir d’aleshores van arribar altres clàssics del terror sagnant com Aquella casa al lado del cementerio, El destripador de Nueva York, Aenigma o Demonia. Un artesà irrepetible dels fotogrames impregnats de sang i de fetge

Putes, vodka i feines de merda

2007-08-31T01:23:00.000+02:00

L’univers literari de Charles Bukowski a banda de ser apassionant i additiu, també és obsessiu. Feines de merda, amb una merda de companys de treball. Putes aberrants que només algú amb molt poc amor propi s’atreviria a follar-se. Bars bruts amb clients problemàtics i cambrers torracollons. Dies de vi i sexe malaltís. Ressaques. Tot plegat real com la mateixa vida. El 2004 l’alemany Matthias Schultheiss va traslladar al llenguatge del còmic sis relats breus de Hank, en un còmic-book que va titular simplement com Bukowski. Acumulant deixalles i brutícia en cadascuna de les vinyetes, Schultheiss es fidelitza amb l’estil de l’escriptor germano-americà, assolint uns resultats molt similars als què segurament ens havíem imaginat llegint-los anteriorment. L’autor de Trucker (1981), La verdad sobre Shelby (1986-88) o Los tiburones de Lagos (1987-90), feia oficial d’aquesta manera la candidatura com un dels pesos pesants del gènere a nivell europeu. Per aconseguir-ho va buscar el millor aliat possible. Llàstima que cap de les històries no transcorri a l’hipòdrom. Hauria estat la cirereta d’un pastís bukowskià amb regust de lavabo poc higienitzat. Un vodka amb redbull a la salut de tots dos.

Infortuni capil.lar

2007-08-29T01:33:00.001+02:00

La depressió del professor de secundària en constatar que la caiguda del seu cabell era irreversible va ser tan gran, que no va poder evitar de celebrar el darrer àpat barrejant les restes de barbitúrics que guardava per casa. Sempre havia tingut una gran aprensió a quedar-se calb, i ara l'evidència d'una inevitable al.lopècia van precipitar-lo a una fi dramàtica. Quan al cap d'unes hores de ser mort la seva ànima va reencarnar-se en un dels nadons de pop de l'aquari, el cefalòpode va córrer per tot el recinte buscant infructuosament una farmaciola marina, i consternat per l'evidència d'un futur despietadament cruel va preparar-se perquè el seu immens i brillant caparró fos altre cop observat diàriament per milers d'escolars i tafaners.

A la recerca de la cançó perfecta

2007-08-28T01:16:00.000+02:00

Potser la millor paraula per definir-los és “excèntrics”. Segurament en són. Clar que ser uns excèntrics en una escena musical que ha evolucionat de la manera que ho ha fet en les tres darreres dècades, només pot ser un símbol de què han estat fent les coses bé. Aprofitant el moment literari en què Don Quixot confon als molins de vent per gegants, John Linnell i John Flansburgh van batejar el seu projecte musical com They Might Be Giants, sorgit de l’ambient estudiantil de la ciutat de Boston, i debutant el 1987 amb un disc homònim. A partir d’aquell moment l’aparició de grandíssimes cançons en cadascun dels seus discos, va ser una constant que no va passar desapercebuda pels quatre aficionats mal contats que queda en això de la música. En el seu disc Apollo 18 (1992) -el de la portada on una balena i un calamar gegant lluiten davant d’un satèl.lit espaial- arriben a comprimir fins a 20 cançons en una mateixa composició, Fingertips, una mena de medley surrealista, que en poc més de 4 minuts et dona una idea bastant aproximada de les múltiples fonts d’on treuen les seves influències els TMBG: música popular nord-americana, pop, jingles televisius, rock and roll, sintonies radiofòniques, òpera, i sobretot un gust innegable per cultivar melodies que acaben definint-los més com a genis que com a gegants.

Nick Cotton, el gran cabró de Gent del Barri

2007-08-27T00:54:00.000+02:00

El capítol 34 de la sèrie de la BBC Gent del Barri (Eastenders) serà recordat per ser el primer on va aparèixer el què segurament va acabar convertint-se en el personatge més carismàtic de la sèrie. L’actor John Altman es posava en la pell del delinqüent Nick Cotton en el primer capítol de l’any 1985. Sobreprotegit per la seva mare Dot, però increïblement cruel amb ella (va arribar a robar-la i fins i tot a agredir-la en els moments en què l’addicció a l’heroïna era més aguda), Nick Cotton és aquella carn de canó que tots hem conegut al nostre barri, un individu marginal però fins a cert punt entranyable pels què l'hem de patir a distància. També conegut com a Nasty Nick, el jove Cotton també va ser l’autor de l’assassinat de Reg Cox, un ancià veí d’Albert Square. Les seves estades a la presó han fet de Cotton un personatge de presències intermitents a la sèrie, però cada vegada que aconseguia de sortir-ne per tornar al barri l’alegria entre els seus incondicionals era antològica. Malgrat que la trajectòria de John Altman ha estat eminentment lligada amb el seu emblemàtic Nick Cotton, també ha tingut temps per participar en pel.lícules del renom comercial d'El retorn del Jedi, Un home llop americà a Londres, Quadrophenia, o Birth the Beatles on interpretava al grandíssim George Harrison. Desgraciadament després de diversos anys emetent la sèrie, TV3 va decidir apostar per les seves moralistes històries casolanes, i en lloc de gaudir amb personatges com Nick Cotton, ens hem de seccionar les venes amb individus com la bleda assolellada Isona Delmàs o el moralista David Estelrich de Ventdelplà. Doncs això, lamentable.

Una pèrdua reperable

2007-08-24T02:02:00.000+02:00

La campiona mundial d'escapisme va telefonar al seu home, i va explicar-li enmig d'un mar de llàgrimes que l'embaràs s'havia complicat i acabava de perdre al seu fill. L'home va anar corrent cap a casa, on la va trobar desfeta sobre el sofà. Afortunadament el marit va poder localitzar al prenadó, amagat darrera el lòbul de l'orella, abans que pogués intentar per enèsima vegada d'evadir-se del cos de la seva mare confonent-se enmig d'un consistent cagarro.

Lolita, la tortura permanent

2007-08-23T02:24:00.000+02:00

Lolita és la història d’una obsessió. D’una obsessió malaltissa que probablement tothom que tingui un mínim de glòbuls vermells a la sang seria capaç de subscriure. De l’obsessió que el professor Humbert Humbert va ser víctima després de conèixer a Dolores Haze, l’adolescent filla de la seva llogatera, que va provocar un daltabaix en la seva vida. Humbert, el cercador de nímfules d’entre nou i catorze anys, va trobar en Lolita a l’objecte del seu desig. “Si demanem a un home normal que triï a la nena més bonica en la fotografia d’un grup de col.legiales o girl-scouts, no sempre assenyalarà a la nímfula. Cal ser un artista i un boig, un ésser infinitament melancòlic, amb una gota d’ardent verí a les entranyes i una flama de suprema voluptuositat sempre encesa a la seva subtil espinada (oh, com ens hem de rebaixar i amagar-nos!) per reconèixer immediatament, per signes inefables –el disseny lleugerament felí d’un pòmul, la delicadesa d’un membre vellutat i altres indicis que la desesperació, la vergonya i les llàgrimes entendrides em prohibeixen enumerar-, al petit dimoni mortífer d’entre el comú de les nenes; però allà està, sense que ningú, ni tan sols ella, sigui conscient del seu fantàstic poder.” Amb aquesta implicació Vladimir Nabokov es posava en la pell de Humbert Humbert en el cinquè capítol de la primera part de Lolita, un dels llibres que més polèmica han despertat des de que va ser publicat el 1955, per la seva presumpta apologia de la pederàstia. Però més enllà de ridícules condemnes morals tenia un rerefons d’inevitable tragèdia que arrossega al lector a identificar-se plenament amb l’enamorat, i a patir irresolublement amb la lleugeresa irreflexiva d’una Dolores que s’introdueix tota sola a una gola de llop que acabarà marcant el seu destí. L’ombra de Clare Quilty em segueix des del dia en què va creuar-se en el meu camí de lector. No sabeu pas com l’he arribat a odiar, fins al punt que en els moments més baixos, quan es personificava en la pell d’individus reals, he arribat a desitjar que la prohibició de què va ser objecte el llibre a França, Anglaterra i Estats Units, es perllongués fins als nostres dies i en tots els idiomes, i així m'hagués evitat el tràngol de conèixe'l. En tot cas, una novel.la de capçalera.

Fonda el beatífic convertit en assassí de nens

2007-08-22T02:12:00.000+02:00

Després de dirigir amb mà de mestre la trilogia amb Morricone i Eastwood (La mort tenia un preu, Per un grapat de dòlars i El bueno, el feo y el malo), Sergio Leone va ser conscient d’haver arribat a un nivell tant elevat dins del western, que només podia superar-lo si ell mateix es convertia en el mestre de cerimònies del funeral del gènere. I va ser així com el 1968, molts anys abans de la nova sepultura que el propi Eastwood va certificar a Sense perdó -després del revival del cine de l’oest als 90- com Leone va brodar una obra mestra definitiva. C'era una volta il west (Hasta que llegó su hora) és un western crepuscular, una obra relentitzada on els sons, la litúrgia dels moviments, les mirades, la música (altre cop) genial del grandíssim Ennio, confluïen en una mostra claríssima de gran cinema. I tot plegat, davant l’absència d’un Eastwood que ja emprenia la seva pròpia volada, amb un poker de protagonistes format per Jason Robards, Charles Bronson, Claudia Cardinale i Henry Fonda. Precisament aquest últim encarnava per primera vegada en la seva dilatada trajectòria, un paper de dolent pervers. I així Leone, en la primera aparició de Fonda a la pel.lícula, li feia assassinar a un nen indefens, a qui acabava de deixar orfe de pare i germans, perquè un dels seus acòl.lits havia pronunciat el seu nom (Frank). Expliquen (i si no és veritat mola de creure-ho) que el públic nord-americà, davant de la crueltat d’aquest paper d’un dels seus ídols més beatífics, sortien de les sales de projecció plorant com magdalenes només començar la pel.lícula, fent-se creus del canvi de registre de Fonda. Leone va dinamitar a un mite del Hollywood clàssic, però va fer més gran aquest invent del cinema, que si no fos per artesans com ell, seria encara molt més repulsiu del què moltes vegades ja resulta. Una nova raó per adorar els spaghetti.

Bé que per mal no vingui

2007-08-19T04:09:00.000+02:00

El sanador d'esguerrats es va acostar al pidolaire invàlid, li va tocar les cames i va demanar-li que s'aixequés i caminés amb normalitat. El fins aleshores disminuït físic va fer-li cas i va constatar el miracle que acabava de produir-se, sobretot quan tots els què li havien fet caritat, van empaitar-lo per recuperar els calers i compensar a garrotades la seva impostura. Quan van haver acabat el linxament el pidolaire tornava a ser incapaç, aquest cop de forma irreversible, de moure les cames, i ni tan sols podia articular els braços per aguantar la tassa on anteriorment li llençaven les monedes, i que ara amb prou feines servia per recollir algunes cruels escopinades.

Ignacio, la gata enamorada i les totxanes voladores

2007-08-18T03:29:00.001+02:00

A més dels partits de futbol entre les seleccions d’Argentina, Brasil i Itàlia que es van disputar al camp de la carretera de Sarrià de Barcelona, l’estiu de 1982 el recordaré sempre per l’emissió per TVE d’uns episodis de dibuixos animats que van deixar petjada en el meu cervell. La Gata Loca i Ignacio eren els protagonistes d’una història d’amor impossible, una gata bojament enamorada d’un ratolí que no només no sabia com fer-s’ho per treure-se-la de sobre, sinó que a més tenia la rara habilitat de ser detingut per la policia i acabar cada episodi tancat a la presó. La imatge del ratolí llançant totxanes contra el cap de la gata o contra el policia, o el de la gata anunciant la seva incondicional adhesió amorosa “Ignacio, no és él un encanto?” han perdurat a les meves neurones, malgrat les dosis de Moskovskaia amb redbull que m’he fotut des de llavors, i la poca habilitat dels programadors televisius per reposar la sèrie. Els orígens de la Gata Loca i Ignacio cal buscar-los el 1910, quan el caricaturista George Herriman va dibuixar l’escena d’una gata (o gat segons les opinions d’alguns estudiosos de la sèrie que coincideixen a indicar una ambigüitat sexual galopant de la protagonista) colpejada per una totxana llençada per un ratolí, en un espai en blanc d’una historieta en què estava treballant. Tres anys més tard naixia la tira còmica Coconino, que més endavant es convertiria en cartoon televisiu, el 1916. Violència de gènere en estat pur directe a la vena dels infants. Punki, molt punki. I mentrestant el panoli de Naranjito fent l’idiota amb la samarreta de la selecció de Miguel Muñoz, i amb aquella veu d'eunuc que encara tortura els meus somnis més humits. Sort que Irlanda del Nord, Anglaterra i Alemanya es van encarregar de posar les coses a lloc.

L'Avi Tomeu i l'aritmètica identitària

2007-08-15T01:26:00.001+02:00

A més de ser un dels individus amb un dels cervells més ràpids que conec, en Toni Font és un excel.lent facturador d'historietes de còmic. El seu dibuix visualment atractiu, de línies arrodonides i ric en detalls, ha fructificat en personatges com l'Avi Tomeu, un cínic ancià amb una mala llet implecable, o amb en Pepi, el nen amb un ull més amunt que l'altre, però que tenia txutxes, una autèntica mostra de fins a quin punt poden arribar a ser idiotes els nens. Publicats a Elforatfanzine, aquests còmics demanen a crits una retrospectiva en el format que sigui. A més Font també ha perpetuat el seu talent a revistes com Míster K, i va tenir el detallàs de crear una brillant portada pel llibrot Subcampions en sèrie obra inigualable d'aquest qui us escriu (inigualable perquè anant bé mai més escriuré res de profit), i actualment és una dels dos caps visibles de l'empresa de disseny instal.lada a la capital d'Osona, Bífid. El còmic en qüestió va estar censurat en el seu moment a Elforat per por d'ofendre l'espanyolisme que roman gens adormit en el si de la nostra societat. I és que a més de molts que no en són, el més emprenyat és que la majoria d'aquests (a diferència del què diu el personatge de la història) ni tan sols se'n senten.

Predicant amb l'exemple

2007-08-14T01:33:00.000+02:00

La gran quantitat de vasos de vi, cava i whisky que el director general de trànsit s’havia prés en el decurs del sopar, van posar seriosament en perill la seva verticalitat quan es va aixecar de taula. Conscient del seu estat més proper al coma etílic que a la sobrietat, l’alt càrrec públic va preferir esperar una estona prudencial abans d’agafar el cotxe per tornar a casa, no fós cas que l’enxampèssin en aquell lamentable estat en un control d’alcoholemia. Després d’un parell d’hores fent temps en un bar proper, on va pulir-se cinc combinats de bourbon i algunes cerveses, l’home va considerar que finalment estava en condicions de conduïr sense posar en risc a la resta de la humanitat.

Tempesta musical sobre la costa est

2007-08-12T16:50:00.000+02:00

Maig de 1994, Baltimore. Dos baixistes, un guitarra i un bateria desencadenaven una de les tempestes musicals més definitives de la música moderna. Anomeneu-ho amb el nom que vulgueu (rock, hardcore, punk, o tots els post que accepti el diccionari), però la veritat és que la música dels Girls Against Boys era pura violència. Violència en la música, violència en les lletres, violència en l’actitud. Música dirigida directament a la part obscura del cervell, la de les baixes passions, la del sexe descontrolat, la què sap que el què li arriba a través de les orelles és música definitiva, però no sap dir el perquè. Cruise yourself va servir per reconèixer definitivament als GvsB després dels seus precedents Nineties vs eighties, Tropic of scorpio i Venus luxure nº 1 baby, i a l’espera de nous episodis de descàrregues elèctriques com House of GvsB, Freakonica i You can’t fight what you can’t see. Els gainsbourgians Je t’aime moi non plus i Love on the beat són excel.lents cançons per fer l’amor i per follar respectivament, però (I) don’t got a place és la millor banda sonora per una penetració especialment dolorosa. Un altre Martini abans del diluvi.

La pols californiana i el geni de John Fante

2007-08-10T00:32:00.000+02:00

Tal i com explica Charles Bukowski en el pròleg de Pregunta-li a la pols (Ask the dust, 1939), John Fante va ser una influència bàsica de la seva joventut literària. Sense calers i afamat, Hank havia de calmar la seva gana a la biblioteca pública de Los Ángeles, on ni el seu ventre ni les seves inquietuds literàries aconseguien de ser satisfetes. I no van ser-ho fins que va descobrir a John Fante, un autor d’una humil família italiana, a través precisament d’aquest llibre. La incisiva habilitat amb què Fante explica la seva arribada a la ciutat a la dècada dels 30, les esperances de què se li reconegués el talent com a escriptor, la sordidesa de la seva vida en una pensió i sobretot la relació amb Camila López, una cambrera d’origen mexicà amb qui va mantenir una malaltissa relació d’amor-odi, fan de Pregunta-li a la pols un llibre a qui segurament Buko li deu bona part de la inspiració que li va servir per convertir-se en un dels autors més incisius de la literatura del segle XX. Fante se serveix del seu alter-ego Arturo Bandini per captivar-nos amb una tragèdia relaxada amb pinzellades d’humor negre i banyada per la pols d’una ciutat amenaçada de convertir-se en desert el dia que els seus habitants relaxin els costums, i que formaria part d’una tetralogia completada per Espera a la primavera, Bandini, Camí de Los Ángeles i Somnis de Bunker Hill.

El sentit de la fatiga

2007-08-09T12:00:00.000+02:00

El cervell de l’insigne filòsof es va retorçar de dolor durant tantes hores, que finalment va descobrir allò pel què tots els companys de gremi hauríen venut la seva ànima al dimoni: el veritable sentit de la vida. De tan cansat com estava, la fatiga el va abatre en un son profund, sense ni tan sols haver tingut temps d’anotar la seva brillant teoria. L’endemà quan es va despertar, el somriure de felicitat que portava dibuixat al rostre va anar perdent intensitat, a mida que s’adonava de la feinada gairebé impossible que se li havia girat si volia recordar, ni que fós mínimament, de què collons anava la seva genial tesi del vespre anterior.

Gwen Stacy, crònica d'una mort no anunciada

2007-08-09T02:23:00.000+02:00

Acostumats com estem a la longevitat dels personatges, i l'extremada flaccidesa dels arguments, podem constatar que la mort de Gwen Stacy a mans del Duende Verde, és un dels moments culminants, no només del món del còmic, sinó també de la cultura contemporànea. Tot plegat passava l'any 1973, en el decurs del número 121 de The Amazing Spiderman vol.1. La guapíssima nòvia de Peter Parker era llençada pel Duende des d'una de les torres del pont de Brooklyn, sense que Spiderman hi pogués fer res més que recuperar-la un cop morta. La tragèdia d'aquell moment és un dels motius pels quals aquest superheroi es va convertir en alguna cosa més que un simple element del pop art o de la cultura juvenil, per esdevenir tota una icona que ha sobreviscut fins als nostres dies. Ni tan sols l'excel.lent pel.lícula de Sam Raimi (Spiderman) va arribar a les cotes de dramatisme del còmic, sobretot perquè es van canviar alguns elements argumentals, suavitzant una situació que possiblement hauria estat massa decebedora o traumàtica pel públic actual. John Romita si que va aconseguir de brodar-ho.